La llegenda ens diu que Sant Anastasi era un soldat romà fill de Lleida que, junt amb una guarnició de setanta-tres soldats, es va convertir. El governador Dacià els va empresonar, els va fer matar a la platja de Badalona i va fer llençar els seus cossos al mar. Gràcies als lleidatans va néixer i gràcies als badalonins va morir.
Com ho descriu Joan Amades en el seu Costumari, la tradició deia que s’havien conservat a Badalona unes restes de la presó on el sant va ser reclòs, damunt la qual va créixer un ametller que feia els fruits de color de sang. Tanmateix, aquelles restes no eren de cap presó sinó un conducte d’aigua de la Baetulo romana; i aquells ametllons tenien un sabor de sant com cap més fruit, però no tenien res a veure amb el sant que tant Lleida com Badalona tenen per patró.
Fa uns anys, una representació badalonina vam anar a fer una conferència a l’ajuntament de Lleida sobre la devoció del sant que compartim badalonins i lleidatans, i un reconegut folklorista lleidatà va venir a fer-nos-en una sobre les festes del sant a Badalona. Nosaltres els vam parlar del Baró de Maldà i de la Cremada del Dimoni i ells del Marraco i del seu bestiari. I vet aquí com “cada terra fa sa guerra”.
A finals del segle XVIII, el baró de Maldà descriu en el seu Calaix de Sastre la llegenda de l’anomenat “pou”.
…existeix en un lloc profundo i subterráneo una llòbrega habitació que manifesta ser obra dels antichs romans. (…) Se baixa per una escala com de gruta i se veuen alguns vestigis, com los de unas argollas clavadas en las bóbedas, tot lo que manifesta no ser infundat lo concepte d’haver estat la presó on fou reclòs lo gloriós Sant Anastasi. però, no havent-se trobat, queda obert lo pou…
Els badalonins creien que el sant estava enterrat a les arrels de l’ametller que hi havia al Clos de la Torre i feia els ametllers de color de sang. Tal era la llegenda que, una matinada, els confrares del sant es van concertar al peu del mític ametller per desenterrar-lo. Però es van quedar sense ametller ni sant!
A la visita pastoral del bisbe a la parròquia de Santa Maria del 1634 no hi ha cap cita de sant Anastasi, sinó que la confraria de sant Pere és de les més actives: eren els berganers o pescadors i els macips de ribera. Però a la visita del 1635 sí que se cita un altar pintat amb la imatge de sant Anastasi. I a la visita de maig de 1672 ja es parla de la festa “que tots los anys se celebra” i s’imposa que “se guardàs com lo del sant Diumenge per haver pres martiri en aquexa parròquia”. I que cada confrare pagués dos sous l’any, de maig a maig, els casats en una bossa i els solters en una altra, i “qui sigui confrare que prengui candela”.
¿Com s’ho van fer els corders i teixidors de lli per aconseguir que aviat els corders fossin la confraria més puixant, per damunt de la dels pescadors per sant Pere, que sempre havia estat la més rellevant?
A finals del XVIII la festa va quedar fixada l’11 de maig amb la del Roser –primer diumenge- i la de sant Isidre llaurador el 15, la dels pagesos. I que les del Roser de Maig, Anastasi i Isidre- solien fer pont. Cal dir, però, que, al segle XIX, amb la industrialització, les festes de Sant Anastasi van patir una davallada i van quedar reduïdes a l’ofici i a una fira de quincalla, i que, a la postguerra civil (1936-39), uns badalonins van recuperar la popular Cremada del Dimoni i, en ple règim franquista, les “Ferias y Fiestas de Primavera y de San Anastasio” lluint jaqués, bandes, medalles i cordons. Fins que, pel maig del 1979, es va estrenar la democràcia.
Joan Soler i Amigó
I fou el 1991, just fa 30 anys que es va restaurar la Confraria de Sant Anastasi que enguany ha complert tres segles i mig d’història. Feia poc (1987) que s’havia restaurat també l’emblemàtica processó del Silenci, responent a un moment que emergia la cultura popular, sempre de la mà de la religió del poble. Els confrares de Sant Anastasi – alguns ho són des de la restauració- són seglars relativament joves, però madurs, entusiastes, voluntaris, que any rere any organitzen la missa solemne, la passada, el cant dels goigs… És una festa realment participada i brillant.
La lletra dels Goigs diu, referint-se al Sant “el teu bell nom que és de resurrecció”. Què vol dir això? Que “Anastasi” és el calc d’una paraula grega (anàstasi) que designa la Resurrecció de Crist. I anàstasi, està formada per ana, que vol dir “cap amunt” com en la paraula anabolisme (la primera fase de metabolisme) més stasi (que vol dir “estar dempeus,” (com en els termes estàtic i estàtua)
L’Anàstasi es descriu àmpliament en l’evangeli apòcrif de Nicodem també anomenat El Descens als inferns que narra el descendiment de la creu de Jesús i la seva baixada a l’infern o lloc inferior el lloc on Adam, David, Isaïes, Jeremies, i altres profetes, tots difunts, esperaven l’arribada del Salvador. S’expliquen escenes de la vida de la humanitat dins els inferns abans de l’arribada de Crist i es descriu com arriba amb la seva creu el bon lladre, anunciant que darrere seu ve Jesús.
La notícia s’amplia en un passatge metafòric, un fragment de l’Evangeli de Mateu (27:51-53), que explica que, en el moment de la mort de Crist, “la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts.” És el que es professa encara avui en el credo: “davallà als inferns”.
“Crist va dur la seva proclama als esperits empresonats aquells que havien refusat de creure en altre temps, quan s’allargava la paciència de Déu, en els dies que Noè construïa l’arca. En aquella arca, uns pocs, és a dir, vuit persones, se salvaren gràcies a l’aigua. I l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.” (Primera Carta de Sant Pere, 19-21) Per això les piles baptismals, tenen vuit costats, símbol dels regenerats pel baptisme.
Al claustre de Sant Jeroni de la Murtra (s. XV-XVI) hi ha una clau de volta amb la representació de l’Anàstasi: els inferns hi són representats amb una gran boca oberta d’un drac, de dins de la qual emergeixen, quan Jesús els dóna la mà, Adam, Eva i d’altres personatges de l’Antic Testament. En la filactèria hi ha una inscripció extreta del Salm 23, 9 : “Attollite portas, principes, vestras, et elevamini, portae aeternales, et introibit rex gloriae.” (Aixequeu les vostres portes, prínceps, i sigueu elevades, portalades eternes, i entrarà el rei de la glòria). I ben a prop hi ha el brollador central del claustre, de principis del segle XVI, amb vuit costats com les piles baptismals.
Biblistes de la talla de Josep Rius Camps, l’ermità de Sant Pere de Reixach, afirmen que la manera més exacta d’explicar la resurrecció, es que Jesús es va aixecar, es va posar dempeus d’entre els morts on havia baixat. Per tant el dia 11 de maig, festegem un màrtir en temps pasqual, que és temps de llum, de festa, de manifestació del goig de viure i de creure. I els confrares de Sant Anastasi, portant el Sant en el seu baiard, dempeus, triomfant, són com una icona vivent d’aquest màrtir tan venerat a Lleida com a Badalona.
Jaume Aymar
