El “Record i Memòria” i els lladres del pou

Els fets van succeir el vespre del 10 d’abril de 1848. Un escamot de sis desconeguts van entrar sobtadament a un cafè de Sants on van raptar cinc homes que prenien sengles copes d’aiguardent al voltant d’una taula, amenaçant-los amb la bossa o la vida.

Un dels amenaçats era el fabricant francès Joan Cros, propietari de l’empresa del seu nom, i els altres, terratinents locals. Uns dels lladregots van cobrir l’entorn de la porta del cafè i els altres eren intimidats a toc de pistola a no moure’s i a guardar el silenci més rigorós. Cap dels raptats no va saber on se’ls enduia.

Aviat la notícia es va estendre per tota la vila de Sants i a Barcelona, Tan sols es deia que s’havia dut als raptats a una cova que hi havia en terme de can Tàpies, un important terratinent badaloní, i que van ser baixats a una caverna estreta i humida, on, malmenjats i malbeguts, se’ls va tenir deu dies. Nosaltres no fem més que ressenyar-ho.

El que semblava el cap dels lladregots va llegir-los una carta sense firma en la qual s’exigia als ostatges el pagament de set mil unces, rescat que aquests van rebutjar. Tanmateix, dos dies després, de nit però sense precisar, se’ls va treure del pou, lligats de mans i amb els ulls embenats, i se’ls va deixar en llibertat pels rodals de Santa Coloma de Gramenet, exhaustos, a la vila de Sants.           

A mitjanit va entrar en funcions la policia i el cos de serenos, i un dels presos va reconèixer, per la cantarella del “record i memòria” que havien sentit, que els fets van caure durant la processó de Dijous Sant a Badalona.

Efectivament, travessant els horts del rector, cap a Santa Maria, les forces d’ordre van dirigir-se al carrer d’en Busquets –actualment d’Agustí Montal número 28-, on, en una casa de cós amb badiu, hi havia una cova oberta recentment, l’últim amagatall on se’ls havia dut:

La figa! Sí, la figa era una mena de tribut que els escolans de Santa Maria reclamaven als organitzadors de la processó pel fet de proclamar aquest elemental pregó, un costum que, encara actualment, cada any se’ls paga.

Per decència, no transcriurem el nom de cap dels lladres. Tan sols indicarem que el seu cabdill era paleta i que la seva dona s’havia ocupat de comprar menjar per als presos els dies que havien estat presos..

Sembla que els “lladres del pou” foren descoberts pel pagament del rescat i jutjats en consell de guerra l’11 de maig –diada de Sant Anastasi- i que el cos militar va condemnar els tres principals bandits a morir a la forca a Badalona, i la resta a la quinta forca a Barcelona.

El cadafal va ser aixecat a la platja al terreny on més tard s’edificaria el Cor de Marina, precisament on es col·locaven els raïls del primer ferrocarril, i que la casa destinada a capella dels condemnats era coneguda per cal ferrer i que, camí de Mar avall, l’itinerari dels condemnats a mort s’indicava al nomenclàtor de carrers de la vila de Badalona pels noms de Soledat, Pietat i Jesús.

Els reus van ser duts en dues tartanes, des de la nefasta Ciutadella de Felip V, per un piquet de cavalleria, dos mossos d’esquadra, uns cinquanta cavalls i el batalló del regiment del Príncep. El 22 de maig es va complir la sentència fatal i Badalona va viure un intens dia de dolor. 

El rector va dirigir el dol dels badalonins condemnats un dels quals no parava de doldre’s, aferrant-se a un jerònim de la Murtra, que era innocent i que l’havien enganyat, que les dones ploraven quasi totes, que els pares duien els fills davant dels condemnats i que els clavaven una bufetada tot advertint-los, com era “pedagògicament” acostumat “perquè us en recordeu!”.

Escolteu la narració dels fets, també disponible a Spotify!

Article escrit amb dades de la Història de Badalona de Josep Maria Cuyàs i Tolosa (volum VII).