Era una reunió d’empresaris i polítics catalans i espanyols. Presidia el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Jordi Pujol.
El President feia el seu discurs, adreçat a aquella conjunt de patums, tot molt formal, tot molt institucional, tot molt preparat. En un moment determinat, el President Pujol va fer la següent afirmació: “Totes les rambles van de muntanya a mar”.
Ningú es va fixar, però a una de les primeres files, una senyora va fer un moviment amb el cap de banda dreta a banda esquerra, imperceptible. Bé, imperceptible per a tothom, excepte per al President Pujol que estava al cas de tot i que, com sempre, ho controlava tot.
Sorprès, el President va frenar en sec el seu discurs, va dirigir la seva mirada cap a aquella senyora, per a ell desconeguda en aquell moment, la va mirar fixament als ulls i li va preguntar: “I vostè per que diu que no?”
La senyora, una badalonina de tota la vida, l’Ester Franquesa i Bonet, la que anys més tard seria la millor Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya del segle XXI, en aquell moment Directora del TERMCAT, amb la serenitat i solidesa que la caracteritzen, va fixar els seus ulls en els del President Pujol, va obrir la boca i, en veu alta, va dir: “per què no és cert”.
Es va fer un silenci total. Tot l’auditori, els millors empresaris i polítics del país, sense excepció, van fixar la seva mirada en aquella senyora desconeguda. L’aire es podia tallar; la tensió pujava per moments.
El President Pujol, visiblement contrariat en el seu coneixement enciclopèdic i la seva memòria prodigiosa, va alçar les celles, es va aclarir la gola com ell solia fer-ho quan els nervis li sortien a flor de pell, va tornar a fixar els ulls en aquella desconeguda i li va dir: “ I vostè en que fonamenta aquesta afirmació?” (no ho va dir, però probablement pensava: “I com gosa posar en dubte la meva autoritat en aquesta matèria?”).
![](https://revistadebadalona.cat/wp-content/uploads/Rambla_2.jpg)
La Sra. Franquesa, en aquell moment blanc de totes les mirades, sense perdre, com sempre, ni un mil·límetre la seva compostura, va encarar el President, el va mirar directament als ulls i li va dir amb veu clara i serena que van escoltar tots els presents: “La Rambla de Badalona és paral·lela al mar”
Les mirades de l’auditori es dirigien ara a l’un ara a l’altre. El silenci, total; l’expectativa, majúscula. Com acabarà això?, es preguntaven.
El President va fixar la mirada en la Sra. Franquesa però en va desenfocar l’objectiu i durant unes dècimes de segon va fer una introspecció en la seva monumental enciclopèdia mental i en la seva prodigiosa memòria.
En acabat va reenfocar la mirada, la va desviar al conjunt de l’auditori, es va tornar a aclarir la gola i va dictar sentència: “Té raó, és l’única excepció”.
Ningú va aplaudir, però és força probable que més d’un tingués ganes de fer-ho. Pujol va continuar el seu discurs i la reunió va acabar segons el pla previst.
![](https://revistadebadalona.cat/wp-content/uploads/ester-franquesa.jpeg)
Val a dir que avui dia el Sr. Pujol i la Sra. Franquesa mantenen una cordial amistat.
En resum, que a Badalona tenim dues coses excepcionals. Una Rambla única i l’única sra. que ha estat capaç d’esmenar-li la plana al President Pujol en un acte públic.
Poca broma.