La vaig trobar tirada en un bassal d’aigua de pluja, ran d’un embornal de la carretera, bocaterrosa i nua. El seu cos era de marbre, la seva cabellera li queia fent onades. No vaig saber-ne el nom, ni vaig poder escoltar la seva veu, ni sentir el plaer de contemplar els seus ulls. No tenia cap i no se sentia els braços ni les cames… L’accident havia estat molt greu, però encara era bella, tenia un cos escultural, ventre turgent, natges plenes, pits de gasela…
Vaig aixecar-la amb tendresa d’on havia estat llençada, tot just sortint del bany. La vaig prendre entre les mans. Va semblar que es movia, o potser era la brisa que orejava els seus cabells. Ja no sabia en quin món vivia, ni en quin temps. Se’m va aparèixer modulant els seus braços, amb els peus puntejant una melodia inaudible, com entrant a la dansa. Va obrir els ulls, em va mirar amb dolcesa, va amagar la seva nuesa creuant les mans sobre el pubis.
Ran de la Vora Marítima hi havia munts de fulles seques. Es va ajupir a prendre’n un manat per cobrir-se la nuesa. Em va tornar a mirar:
-On em dus?
-On tu vulguis. Conta’m què t’ha passat. Però abans voldria que em diguessis com te dius.
-Sóc la que imagines. No és pas el primer cop que em veus, ni que em veneres…
-T’havia vist. T’havia somniat, però ets més bella que cap somni…
-Pertanyia a Quint Licini, un patrici de Baetulo, carregat d’anys i de riqueses. M’estava al badiu envoltat de columnes, de nenúfars i acants, mentre l’aigua cantava al brollador i al mosaic saltironava una cort juganera de dofins. T’explicaré la meva vida. Vet aquí que un dia d’estiu el meu amo va trobar-me a Baix a Mar on s’ajeuen les onades. Em va veure i se’m va enamorar.
Una noia del Turó d’en Boscà.
Sóc una noia laietana del Turó d’en Boscà que els divendres baixa a mercat a vendre teles fines. Divendres, dies Veneris, el dia que els romans consagren a Venus. L’amo va convidar-me a casa seva: va fer-me preparar els millors menjars i va servir-me el millor vi. Em va fer entrar al triclini, perfumat d’àloe. I un esclau jònic tocava la cítara per fer-nos més agradable l’estança.
No parlàvem la mateixa parla, però la seva mirada es trobava amb la meva i ja m’ho deia tot. Tot i la neu dels seus cabells es delia de la meva morenor. Al vespre jo tornava a casa i m’abocava a l’ampit de la finestra contemplant la lluentor de la lluna en el mirall i el ball dels dofins i les sirenes…
Quint Licini un amic i mecenes d’un jove escultor de l’escola de Scopas. Un dia li vaig ser presentada: la noia del Turó. Però quin error era compartir la contemplació d’una noia tan bella! I més amb un amic! L’escultor no va saber resistir-se als meus encants i la sang li bullia: l’amor a l’art s’havia fet passió! Licini i Scopas van arribar a les mans, però no a l’insult, molt més feridor encara. L’escultor li va esgrimir el cisell i l’amistat en va quedar macada. L’esquerda era molt fonda, però no va haver-hi rampell d’odi, sols un íntim dolor. La causa d’aquell trastocament no eren ells sinó jo, la noia que s’havia creuat entre ells, un desig amorós que no era possible compartir.
¿Què era més poderós, la flama de la joventut o el caliu de la brasa colgada en la vellesa? Entre passió i tendresa, quina elecció més difícil! Però no era jo qui havia de triar. Jo era mancada de llinatge ni estament… però n’era la causa. Finalment, vaig deixar el vell patrici i vaig anar-me’n amb el jove escultor. Vaig ser la seva musa inspiradora. El seu obrador es va anar omplint d’estàtues de Venus de totes les mesures…
Un dia l’escultor va visitar Licini per fer-li ofrena d’una escultura meva. Licini em va dedicar la seva llar, però sentia que la seva vida s’envellia. No era ella que canviava sinó el món. El Sol Invicte estava en decadència i l’Àguila Imperial només gosava fer vols curts. La incertesa s’estenia a conseqüència de la crisi econòmica i la pau romana s’afeblia. I uns virus feien perillar la vida de tothom, no només dels esclaus.
La fi de l’Imperi Romà. Més enllà dels límits de l’Imperi, les tribus bàrbares produïen inquietud. Les ràtzies saquejaven. La rauxa enfront del seny. Les ciutats s’omplien d’estrangers, la mà d’obra substituïa la manca d’esclaus i no es feien presoners perquè es perdien les guerres. Cap desfilada no passava sota els arcs de triomf i eren llunyans els temps victoriosos.
Les hordes bàrbares terroritzaven la Hispània d’ençà que cap centúria no acudia a deturar-les. Les llambordes de la Via Augusta espurnejaven: Gerunda, Blanda, Iluro, Baetulo… Els escamots esbotzaven les pollegueres dels portals de les muralles. Entraven a sac a botigues i tavernes, trabucaven les parades dels mercats, entraven a les llars i fins al fòrum. S’enduien copes d’or i terracotes fines, arrasaven els rebosts, robaven els pernils ceretans, les llonganisses ausetanes, el garum i els peixos en salaó. Trencaven els dolls d’oli i el vi de les àmfores baixava de Dalt de la Vila a Baix a Mar…
Francs i alamans entraven sense baixar dels seus cavalls, xipollejant els unglots en els impluvis. Un dels invasors es va adonar de mi, de la meva estatueta, i es va quedar com palplantat mirant-me, com si la meva bellesa el corprengués. Cuita, fuig, pren el que puguis!, li van cridar. Però el noi va allargar la mà volent-me prendre. La seva peanya estava enganxada al sòcol i no podia endur-se’m. Però d’una estrebada de passió em va arrabassar i dels turmells en amunt va resistir. Em va veure coixeta i se’n va doldre, va murmurar uns mots de disculpa. Em va ficar al sarró: la meva estatueta era part del botí. Els invasors van escampar l’horror per tot Baetulo i la nit els va engolir. La peüngla del seu cavall em va rebotre i vaig rodolar fins a ran de l’embornal. No recordo res més. Només que la Via Augusta va deixar de ser el camí que unia Hispania amb Roma tot ple de males herbes, de llots i rierades…
Un amic arqueòleg
Més de vint segles han passat fins ara que en Joaquim Font i Cussó m’ha descobert. Tu tants anys excavant, jo ignorant que existissis. Però t’he trobat per fi, si bé en aquest estat tan deplorable. Escapçada però encara preciosa, capaç d’enamorar… Eres una petita Venus, una deessa trobada, sense temple ni fòrum ni museu. Nascuda de l’escuma de la mar, la patrona de Baetulo, bressada per les ones. Però em direu: I de la noia laietana del Turó d’en Boscà, què se’n va fer?
Ja fa tants segles! Res no va restar d’aquella Venus sinó la seva imatge. Però pareu atenció: quan, pels carrers de Badalona, passejant per la Rambla, descobriu una noia morena, de mirada maragda, fareu bé de sospitar que tal vegada podria ser descendent meva… tan llunyana i, no obstant, tan propera…
