“El principal patrimoni de Badalona és clara i rotundament el seu territori”
Itziar González Virós, Arquitecta
Conferència inaugural de les I Jornades Ecologistes d’Els Verds de Badalona, 2-6-2005
Introducció
Parlant de la geologia, de la hidrologia i de la geomorfologia externa que estructuren el territori i defineixen el paisatge badaloní, és aconsellable eixamplar l’enfocament del marc geogràfic i temporal. Anem una mica més enllà de l’àmbit estrictament municipal i reculem dos mil anys. Centrem-nos en el vessant maresmenc del sector sud de la serralada de Marina o Litoral, comprès entre el riu Besòs fins a Tiana i Montgat. Aquesta perspectiva de conjunt facilitarà l’objectiu de fer valer la riquesa natural d’aquest territori compartit amb els municipis que ens envolten, ja que, d’altra banda, ni la geologia ni els ecosistemes entenen de fronteres municipals. I en segon lloc per la rellevància cabdal que l’ocupació humana i les seves activitats agrícoles i econòmiques intensives (estassades, rompudes, artigatges, conreus, ramaderia, extraccions mineres, erosió del sòl, incendis, urbanització, xarxa viària…), desenvolupades durant el període històric en aquest territori han determinat una modificació dràstica del paisatge primigeni d’alzinar amb algunes taques de roures i de pinedes.
La superfície del terme municipal de Badalona és de 22,17 Km2, però no sempre ha estat així. Amb la fundació de l’Oppidum civium romanorum -fortificació de ciutadans romans- de Baetulo al segle I aC., el seu Territorium comprenia els actuals termes de Santa Coloma de Gramenet, de Sant Adrià de Besòs, de Tiana i de Montgat. La segregació eclesiàstica dels dos primers de la parròquia de Santa Maria de Badalona es va fer al segle XI, i la de Tiana el segle XII. Fins a la seva segregació municipal, decretada pel govern de la Generalitat republicana l’any 1933, Montgat havia estat el barri de pescadors de Tiana.
La trama urbana de Badalona ocupa una estreta franja litoral de 4,7 km de llarg, sense solució de continuïtat entre Sant Adrià del Besòs i Montgat. Malgrat emmascarar-la en part, aquesta ocupació urbanística no impedeix copsar l’estructura territorial i la seva xarxa hidrològica, sobretot en dies de pluges torrencials. Esquemàticament, aquesta estructura es fonamenta en l’existència d’una plana o depressió litoral, d’una plana intermèdia i dels contraforts, amb forts pendents fins a les carenes de la serralada, també coneguda antigament com a serra d’en Mates. I els eixos vertebradors que articulen aquests tres àmbits i alhora un dels seus principals patrimonis naturals, que li donen singularitat a aquest territori son -i han estat històricament- els torrents i les rieres.
La depressió litoral
A la depressió litoral es pot distingir una plana baixa deltaica, caracteritzada per un escàs pendent d’un 0,35%, formada, d’una banda, per sorres fines, llims i graves. Arrossegats pel riu Besòs, aquests sediments van anar a parar a les barres, els gorgs, les llacunes i els aiguamolls de la desembocadura dels seus traçats fluctuants que van originar el delta. I d’altra, per les sorres gruixudes del sauló procedent de la meteorització i l’erosió dels relleus típics del batòlit granític de la serralada Litoral, que els torrents i les rieres del Maresme condueixen fins les platges, i des d’allà, empeses pels corrents marins, -clarament majoritaris en direcció NE-SO-, s’han anat dipositant a la plana baixa deltaica.
El delta del Besòs té una superfície de 16 km2 , repartida entre dos lòbuls dissimètrics, de 5,3 km2 al nord del riu, és a dir el seu marge esquerre, que compartim amb Sant Adrià de Besòs, i de 10,8 km2 al sud o marge dret. Aquesta dissimetria es deu en gran manera als mateixos corrents marins majoritaris ja esmentats, que arrosseguen els sediments des del Maresme i des del Besòs cap a Montjuïc. Les barres de sorra sobre les que se situa la Barceloneta son sediments aportats per aquesta dinàmica litoral.
La resta de la plana baixa i la intermèdia també, tenen pendents mitjanes d’entre 4,6% i un 16%, i ambdues estan formades per ventalls d’al·luvials, amb grans dipòsits de sauló, recoberts amb acumulacions de materials quaternaris, amb alternances de llims i argiles. Un cop estassats els boscos per l’home, els sòls desprotegits van ser arrossegats per la força erosiva de les pluges torrencials, acumulant-se els sediments en aquests sectors més baixos i planers, donant lloc a aquests grans dipòsits.
El fet que les termes del Museu de Badalona i els forns romans trobats a les excavacions de l’estació del metro Pompeu Fabra estiguin situats a una cota de sis metres per sota del nivell de superfície actual, son indicadors de l’acceleració del procés erosiu experimentat arran de l’extensió de l’agricultura, sobretot la vinya, per part de la Baetulo romana el segle I aC., agricultura, però, que el poblat iber Baitolo, del turó d’en Boscà, ja practicava des del segle IV aC. Probablement en l’època romana no existia el delta, sinó un estuari, ja que la línia de costa estaria reculada poc més avall del talús de la Via Augusta.
L’excavació arqueològica de l’antiga fàbrica de l’Estrella de Badalona, va treure a la llum l’existència d’una gran explotació vitivinícola (segle I aC.), que sota la denominació M. Porci exportava àmfores de vi per tot l’imperi romà. La casa disposava de sitges i dipòsits de grans dimensions, un dels quals, és el més gran descobert a Catalunya. L’explotació de la vinya es perllongaria durant l’edat mitjana i fins als nostres dies. Alguns gravats del segle XIX mostren la Cartoixa de Montalegre (Tiana), voltada d’un paisatge absolutament pelat, totalment ocupat de vinya fins als cims i les carenes. L’arribada de l’oïdi i la fil·loxera al segle XIX, determinaria un progressiu abandonament de la vinya a començaments del XX, fins que fa uns deu anys, la propietat de can Coll de Canyet va renovar la seva vinya per reactivar la producció vitivinícola.
A la plana baixa, entre d’altres, afloren alguns punts d’interès geològic com el turó d’en Caritg amb conglomerats vermells del Miocè continentals (Terciari) amb gresos i lutites; el turó de l’Enric amb granit paleozoic sobre el qual se situen, mitjançant una falla, materials triàsics del Muschelkalk amb gresos, lutites i calcàries taulejades amb estructures d’onatge (wave ripples). En conjunt, els afloraments geològics abasten més de 300 milions d’anys d’història geològica de la terra.
La plana intermèdia
La plana intermèdia esta delimitada per un suposat pla de falla paral·lela a la línia de costa entre la primera alineació de turons costaners (serreta de les Mosques d’Ase, turó de Montigalà, turó d’en Boscà i el turó d’en Seriol) i les capçaleres de les rieres i l’inici dels torrents, caracteritzats pel seu fort pendent fins a la carena. En aquesta plana intermèdia afloren aigües procedents de les filtracions dels torrents i del petit aqüífer penjat de les parts altes de la serralada. És en aquest nivell on hi ha les fonts i també on es van excavar la majoria de mines d’aigua: de la Font Santa de Sant Jeroni de la Murtra, de la Cartoixa de Montalegre, de ca l’Alemany, de can Ruti, de can Pujol, de can Mas, de la torre Codina-can Coll, de can Miravitges, del Mas Ram, de la font d’Alba, i les fonts de l’Amigó, del Pop, de Sant Bru… En aquesta zona, aprofitant les terrasses argiloses i fèrtils i la disponibilitat d’aigua del curs mitjà de les rieres es van establir nombroses vil·les romanes que donen compte d’una ocupació antiga d’aquest territori. El relleu suau d’aquesta plana intermèdia permetia els conreus de secà. Als marges de les rieres, en tenir un desnivell més pronunciat, la construcció de feixes permetia l’aprofitament agrícola dels materials terciaris.
Els incendis recurrents deixen al descobert estructures relacionades amb el conreu de la vinya: barraques enrunades, obertures excavades al sauló per guardar eines, aljubs, safareigs, rases per conduir l’aigua de pluja als aljubs, murs, feixes i corriols.
La serralada
A partir de la corba de nivell dels 175 metres, al començament dels contraforts de la serralada, son molt freqüents uns pendents de 30o a 45o, sent superats en alguns casos. La serralada s’alinea paral·lelament a la línia de costa amb una direcció NE-SO. Les cotes de la divisòria d’aigües es situen entre els 250 metres d’altura del collet de la Vallençana (Badalona) i els 485,3 metres del turó Galcerà o dels Enginyers a Tiana, passant pels 302,3 m del Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet, els 362,6 m del turó de l’Home, els 397,5 m del Coll de la Jeia d’en Pujol, els 410,5m d’en Fra Rafel, els 427,5m de la Coscollada de l’Amigó, i els 461 m del turó del Pi Candeler.
Es va originar al final del Paleozoic, dins el plegament hercinià, ara fa uns 300 milions d’anys. Empès pels esforços orogènics, la intrusió del magma granític profund a través de l’escorça va determinar el gran batòlit granític que conforma tota la serralada Litoral. Els materials sedimentaris preexistents en contacte amb aquest granit formen aurèoles de metamorfisme i mineralitzacions en forma de filons de plom, de coure i de ferro, alguns dels quals han estat explotats. Hi ha nombrosos dics i filons per tota la serra. Abunden els filons de quars i els dics de pòrfirs d’aplites i pegmatites. Aquestes roques eruptives, molt més dures i resistents que el granit, sorgides per l’erosió diferencial, determinen un relleu abrupte de carenes característiques, que influeixen en l’orientació i l’encaixament dels torrents i de les rieres. Els seus pendents superen els 45o. Exemples d’això, son el turó de Montigalà, el turó d’en Boscà i la Conreria. Contràriament, la meteorització i l’erosió homogènia de les granodiorites, principal roca que aflora a les pedreres de la Vallençana, del turó d’en Boscà i de Montigalà, amb gra de mida mitjana i equigranulars, determina uns relleus suaus i arrodonits als turons i a les carenes. Estan compostes per plagiòclasi (sèrie de minerals silicats dins la família dels feldespats), quars, biotita i feldespat potàssic.
Les rieres
La xarxa hidrològica dels torrents i de les rieres s’orienta majoritàriament en direcció NO-SE, seguint la direcció de les principals línies de fractures i falles estructurals. Vuit són les rieres que travessen Badalona des de la serralada fins al mar: el torrent Paxau que neix a ponent del turó d’en Caritg, el Rierot que neix a llevant del mateix turó, la riera de Sant Joan o de Sant Jeroni de la Murtra, la riera de Martí Pujol, d’en Folc o de Canyet, la riera Matamoros-torrent de la Font, el torrent del Cementiri Vell, la riera de Canyadó que es bifurca en la riera de Pomar i en la de Montalegre, i finalment el torrent de Vallmajor que neix al turó d’en Seriol. Només la riera de la Vallençana ho fa en direcció al vessant vallesà, tributant al riu Besòs, dins el terme de Montcada i Reixac.
Basant-se en cartografies antigues, J. M. Palet ha documentat que el camí dels Contrabandistes o dels Francesos (actual B-20), el camí de la Vall Carcerenya (mas Carcerenya, 1012, convertit en Torre Pallaresa a partir del segle XV), la Conreria i el camí de la Carrerada (camí carener) són preromans, és a dir, d’època ibèrica o neolítica. Amb la fundació de la ciutat romana de Baetulo dalt d’un turó arran de mar, a començaments del segle I aC., apareixen nous itineraris que comuniquen els tres eixos preromans de l’interior amb la costa i configuren una estructura triangular centrada en la ciutat de Baetulo i la Via Augusta que vorejava el front litoral. Aquests nous camins i vies de comunicació transversals eren el camí del torrent de la Font, el camí del Molí de la Torre, el camí de Canyet, el camí de la riera de Canyet, el camí de Pomar i d’altres, daten d’època romana. Des d’aleshores, les rieres han estat els camins naturals de trànsit des de la ciutat cap a la serralada, per conduir els ramats, per anar a les masies, al bosc, als horts, a la vinya, o a fer fontades. Per aquest motiu es plantaven plàtans (Platanus hispanica) a les vores de les rieres per procurar ombra als vianants.
Des de la seva capçalera, la riera de Canyet, també anomenada riera d’en Folc, a la Coscollada (= garriga) de l’Amigó fins al mar, salva un desnivell de 461 metres en només 5,7 quilòmetres de recorregut, fent un salt de 82 metres/Km. Si comparem aquest salt amb els 22 metres/Km que fa el riu Congost-Besòs ens adonarem que és precisament aquest fort pendent el que caracteritza els torrents i les rieres. Per protegir les masies i els conreus dels aiguats torrencials i les violentes avingudes de les rieres, els pagesos van construir sòlids murs de protecció al llarg dels cursos mitjans i baixos de les rieres, que encara podem veure a la riera de Pomar.
Els torrents més coneguts son: el de la Pallaresa o de les Bruixes (Santa Coloma de Gramenet); el de la Font Santa de Dalt (riera de Sant Jeroni de la Murtra); el de la Coma d’Oms; el de l’Amigó i el de les Botges (riera Canyet); el de can Ruti (riera de Pomar); el de la Font; el de la Buada (riera de Montalegre); de la Vallençana; torrent dels Grills (Tiana). L’aigua de la serralada és un bé molt escàs, que prové d’una pluja irregular concentrada en pocs dies i en forma torrencial amb màxims equinoccials sobretot a la tardor i mínims estivals, amb el juliol com el mes més eixut. La pluviositat anual és lleugerament inferior als 600 mm/m2 al vessant de marina i lleugerament superior al vallesà.
Després d’una activitat humana multisecular, el paisatge actual és el resultat de la interacció de múltiples factors naturals, geològics, climàtics, econòmics i socials que al llarg de la història s’han anat superposant. El ràpid i desordenat creixement urbà, la segmentació, la mercantilització i la impermeabilització del sòl han determinat en part la degradació del patrimoni geològic, hidrològic i natural. La desafortunada actuació d’impermeabilització del torrent de la Font amb un vas de formigó, impedint una de les seves funcions ecològiques com és la recàrrega de l’aqüífer, és un exemple paradigmàtic del que no s’ha de fer.
Les rieres també expliquen la distribució d’un important patrimoni històric, arquitectònic i arqueològic de la ciutat, com són les masies, les vil·les romanes, les mines d’aigua, els monestirs. Amb el desenvolupisme franquista i “democràtic” de les darreres dècades, les rieres també han estat els eixos del creixement urbanístic de la ciutat cap a la muntanya, quan no uns espais indefinits, marginats i maltractats, sovint convertits en abocadors d’escombraries, de runes i de deixalles de tota mena.
Amb tot, els paisatges en mosaic agroforestals de les rieres dels barris de Pomar de Dalt i de Canyet, amb les seves grans masies, conserven un patrimoni històric i natural d’un valor extraordinari que cal protegir i preservar. Cal avançar cap a un nou model social i econòmic, responsable i respectuós, que prioritzi la preservació del patrimoni geològic, hidrològic i natural, introduint els canvis institucionals i legislatius necessaris que facin possible la seva protecció i preservació. Renaturalitzar la ciutat, reposar els arbres talats, permeabilitzar el sòl, aturar el creixement urbanístic, reparar les pèrdues de la xarxa d’aigua potable, afavorir el cicle de l’aigua, cuidar les nostres rieres, descontaminar l’aqüífer, etcètera, son les millors estratègies d’adaptació i resiliència de les nostres ciutats davant l’emergència del canvi climàtic que ja tenim aquí. Perquè d’altres Glòries i pitjors ens esperem!
Bibliografia:
ALFAMBRA, F. (2000). Marc geogràfic i medi natural. Les Mines de la serralada de Marina (Vol.I). Grup d’Espeleologia de Badalona. Cor de Marina. Badalona.
CARCELLER, F.(Coordinador).(2003). El medi Natural de la Serralada de Marina. Ajuntament de Badalona.
ESTRUCH, J. (2004). El nom de les rieres de Badalona i la seva rodalia. Les Mines d’aigua de la serralada de Marina (Vol.II). Grup d’Espeleologia de Badalona. Cor de Marina.
MAS, J. (2000). Marc geològic. Les mines de la serralada de Marina (Vol.I). Grup d’Espeleologia de Badalona. Cor de Marina.
PADRÓS, P. (2000). El subministrament d’aigua a la ciutat romana de Baetulo. Les Mines de la serralada de Marina (Vol.I). Grup d’Espeleologia de Badalona. Cor de Marina.
PALET, J.M. (1994): Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època íbero-romana i l’altmedieval segles II-I a.C-X-XI d.C. Centre d’Arqueologia de la Ciutat. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona.
PARES, J. M.; ANDREU, A. i CARCELLER, F. (1996). Geologia dels voltants de Badalona. Fitxes de camp per al professor. Badalona: Escola de Natura “Angeleta Ferrer”. Ajuntament de Badalona.
