La masia de Can Ruti

Malauradament en aquest darrer any s’ha parlat sovint i bastant de l’Hospital Germans Trias i Pujol a causa de la Covid-19. Els mitjans de comunicació generalistes es refereixen a ell pel seu nom oficial, en canvi, tots els badalonins el coneixem pel seu nom extraoficial: Can Ruti. Si heu estat atents i atentes en les anteriors edicions de les masies de Badalona, podreu intuir per on van els trets. Comencem.

A vegades es fa difícil parlar sobre masies conegudes a causa del fet paradoxal que sovint les fonts que hi fan referència són escasses i divagues. El cas de la masia de Can Ruti és un d’aquests. La primera constància documental de Can Ruti la trobem en un moment indeterminat de principis del segle XVIII amb el nom de mas Viver. Desconeixent moltes dades relacionades amb aquesta casa, sí que sabem que la família Viver era present a Badalona des de mitjans del segle XVI. Per tant, no seria del tot forassenyat aventurar-nos a pensar que podria haver estat aquesta família la que hagués aixecat la masia. En aquest període indeterminat del segle XVIII, Pere Viver va vendre la masia i les terres del voltant a Joan Urrutia. Aquest Joan Urrutia era ciutadà de Barcelona i se’l vincula a la família Urrutia provinent de Biscaia i fundadora del majorat d’Urrutia d’Avellaneda. El poder adquisitiu de Joan Urrutia va quedar patent, perquè va comprar més terres per fer de la seva nova adquisició una gran propietat. Un edicte del 5 de gener de 1743 menciona que Joan d’Urrutia li va comprar a Pere Viver “una heredad en el termino de Badalona, junto con muchas piezas de tierra plantadas de viña, árboles frutales, bosques y pasturas, adquiridas a distintas personas, y las ha unido y agregado a la referida heredad, con un conducto de agua para el riego de dichas tierras y otros usos”.

Sobre l’adquisició de la masia hi ha una llegenda popular bastant genuïna. En temps de la Guerra de Successió hi va haver un basc de cognom Urrutia que va viure el setge de Barcelona. Aquest home tenia un magnífic cavall blanc que durant el temps que la ciutat va estar assetjada per les tropes borbòniques no va poder sortir de l’estable. En acabar l’assalt final a Barcelona l’onze de setembre de 1714, diu la llegenda que aquest Urrutia, va deixar anar el seu cavall blanc i el va seguir amb la voluntat que allà on s’aturés l’animal es quedaria a viure. Pot ser coincidència o no amb el cognom Urrutia que significa “lluny” en basc, però l’animal va recórrer uns quinze quilòmetres fins a aturar-se a descansar a prop d’una masia. Urrutia, tal com s’havia promès a si mateix, va presentar-se al pagès i li comprà la casa, la qual passà a conèixer-se com can Ruti.

Per mostrar tot el poder econòmic de la família, Joan Urrutia va manar reformar la masia el 1727 per donar-li un aspecte senyorial, ja que s’havia de convertir en el nou centre de poder de la família. Les obres es van orientar en construir un tercer pis, refent el teulat perquè tingués quatre vessants i a l’exterior es va construir una bassa semblant a la de Ca l’Alemany. Deu anys després de les primeres obres, Joan Urrutia va encarregar la construcció d’una capella dins del recinte de la masia que fou dedicada a la Mare de Déu del Roser -el 13 de juny de 1737 la capella va obtenir la llicència per poder-hi celebrar misses-. En la visita pastoral del 2 de desembre de 1776, el bisbe de Barcelona visità la parròquia de Santa Maria de Badalona per comprovar el seu estat i parlar amb els seus religiosos i feligresos. En aquesta visita, el fill de Joan Urrutia, Ramon, va demanar al bisbe que permetés celebrar els oficis que estaven reservats únicament per les esglésies a la capella de la masia. El motiu que argumentà Ramon Urrutia era que no podia anar algun d’aquests oficis exclusius, oficiats a Santa Maria o en el monestir de Sant Jeroni, a causa de la pluja i altres inclemències meteorològiques que havien deixat els camins impracticables. A més, s’havia de tenir en compte que per anar a un dels dos llocs suposava tres quarts d’hora de trajecte.

Fos com fos, la família Urrutia es va anar integrant en la societat de Badalona que a la vegada aquesta la va incloure en la toponímia popular. El mas Viver va passar a ser anomenat ca n’Urrutia. Si avui en dia ja costa pronunciar-ho tot seguit, és fàcil d’entendre que en aquella època comencessin a escurçar el nom per ca’n Urruti. Estava clar que la “u” inicial seria la següent víctima i al final quedés el nom pel qual ens referim actualment: can Ruti. Aquesta transformació del nom de la masia va afectar els seus habitants. Històricament les masies s’han batejat amb el cognom de les famílies que les construeixen i viuen, però en algunes ocasions l’arrelament d’un mot en la memòria popular fa que les persones que ocupen una masia amb identitat, adquireixin el seu nom. Així que ja a finals del segle XVIII tenim la constància de l’existència de Pere Ruti, com habitant de la masia.

Els Urrutia o Ruti varen viure en la masia fins a finals del segle XIX. Poder per una venda o una transmissió patrimonial, la masia va passar anomenar-se oficialment mas Roquer, en honor al seu nou propietari, tot i que popularment se la continuà dient can Ruti. El 1915 la comprà Josep Sens, president de l’Audiència de Barcelona i home influent de la capital. Tenim constància que a mitjans dels anys vint la seva neboda va celebrar el seu casament amb un comandant de l’exèrcit a la masia. La cerimònia es va celebrar a la capella de la masia i el banquet nupcial es va fer al primer pis de la casa. Entre els convidats il·lustres que van ser convidats trobem als generals Sebastián Pozas i Domènec Batet, del qual aquest darrer el nuvi era el seu ajudant. En aquesta celebració també hi va assistir el governador civil de Barcelona, el general Joaquim Milans del Bosch. El 1940 la masia va ser comprada per Abdó Bordoy Pastor, empresari mallorquí dedicat al sector immobiliari, el qual la va vendre pocs anys després.

A finals dels anys seixanta, l’Instituto Nacional de Previsión va planificar la construcció del tercer hospital gestionat per la naixent Seguretat Social. L’emplaçament d’aquest gran hospital, es proposava un equipament amb 1.275 llits, havia d’estar dins l’àrea de Barcelona atès l’increment de població que s’estava produint. Badalona va ser la ciutat escollida per acollir l’hospital i l’ajuntament va cedir 10 hectàrees de Can Ruti per la seva construcció. La masia i tots els camps del voltant van ser enderrocats i sobre ells va començar el 1973 la construcció de l’estructura bàsica. L’hospital no es va acabar fins al 1980, però l’obra acabada no era ni molt menys la projectada degut als problemes relacionats amb els serveis i els recursos que s’havien de destinar. El 1981 l’hospital va ser traspassat a la Generalitat quan aquesta li van transferir les competències autonòmiques de sanitat. La desorganització inicial i la manca de recursos van alentir la inauguració del nou hospital que no es va poder celebrar fins al 14 d’abril de 1983.

El govern de la Generalitat de Catalunya va batejar l’equipament amb el nom d’Hospital Germans Trias i Pujol, en honor a Joaquim i Antoni Trias i Pujol. El motiu del nom és que aquests dos germans badalonins van excel·lir en el camp de la medicina. Els dos van ser catedràtics, aportant una visió moderna a la cirurgia de principis del segle XX. Joaquim, el germà gran, va impulsar la creació de la Revista de Cirurgia de Barcelona i el Butlletí de la Societat de Cirurgia que li va suposar la presidència de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. A més va ser degà durant nou anys de la Universitat Autònoma de Barcelona des d’on va ajudar a reformar la Facultat de Medicina. Durant el franquisme, fou empresonat en negar-se a trencar el jurament hipocràtic a l’exigir-li que revelés informació d’un pacient seu. Antoni no va tenir una trajectòria tan acadèmica com el seu germà, tot i que destacà per ser dels pioners en practicar operacions a tòrax obert. Va lligar la seva professió a la reivindicació política, participant en els Fets del sis d’octubre de 1934 que li suposarien la presó fins al 1936. Va ser president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vocal del Consell de Cultura. La fi de la Guerra Civil va provocar el seu exili a Colòmbia on continuà exercint. Allà va presidir la Comunitat Catalana de Colòmbia, la comissió organitzadora dels Jocs Florals de Bogotà i formà part d’institucions mèdiques internacionals. Quan tornà a Catalunya als anys cinquanta va tornar a ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Trenta-vuit anys després de la seva inauguració, l’Hospital de Can Ruti poc té a veure amb aquell equipament de 166 llits que va començar a funcionar. Actualment és un centre d’alta tecnologia i s’ha convertit en un referent en la investigació mèdica a escala internacional que faria enorgullir-se a Joaquim i Antoni Trias i Pujol. Sobre l’hospital no pot haver cap queixa degut a la tasca imprescindible que realitza de manera incansable per la societat. Però sí que es pot fer la crítica de com el franquisme com a administració pública ha menyspreat de manera sistemàtica el patrimoni històric. És conegut per tots i totes com la necessitat de construir habitatges per la creixent població va suposar l’enderroc de moltes masies a Badalona donat que aquestes eren vistes com a petits obstacles per destruir. Molts edificis es van perdre durant aquest interregne per culpa de la poca sensibilitat de les administracions franquistes i a la cobdícia dels seus responsables. En el cas de can Ruti, no es pot negar que l’equipament s’havia de construir ateses les necessitats de l’època, però la pregunta que deixo a l’aire i que crec que té un caràcter intemporal és: no es podria haver fet d’una altra manera?