La primera vegada que vaig veure en Cinto cuinar, va ser amb la supervisió, consells i trucs de la Carme, la seva dona, una gran cuinera de qui vaig tenir la sort i plaer de degustar moltes de les seves creacions!
A casa d’en Cinto i la Carme les coses importants passaven a la cuina, i les xerrades transcendents (i també les més banals) transcorrien entorn de la taula, que presidia el menjador. Amb aquestes premisses no podia ser d’una altra manera: un fill cuiner i l’altre… pastisser!!
El pitjor i millor, gastronòmicament parlant, d’en Cinto eren sense dubte les hamburgueses i la cassoleta de peix. Aquestes elaboracions reflectien molt marcadament la seva personalitat: la cassoleta requeria atenció i paciència, les mateixes pautes que demanaven les llargues hores que passava pintant els seus soldadets de plom: paciència i aplicant-hi els cinc sentits. Destinar tota una jornada a preparar una part de l’àpat donava sentit a bona part de l’existència; pensar en un dinar, anar a comprar els ingredients a Plaça (tal com els bons BTVs ens agrada anomenar el mercat), distribuir-los ordenadament damunt del marbre de la cuina, etc. No hi havia lloc per la improvisació!
Tot esforç era absorbit pel moment de cuinar: tallar la ceba a consciència, exacta, en petits cubs mil·limètrics, siamesos els uns dels altres; marcar pausadament en oli ben roent cada ingredient també era un ritual on se sentia còmode i a gust. Era per això que les llargues elaboracions li sortien tan bé! I qui el coneixia i havia tingut la sort de tastar la cassoleta de peix en quedava meravellat.
Tot el contrari passava el dia que tocava cuinar hamburgueses; segur que qui el coneixia i havia tingut la sort de tastar la cassoleta de peix, mai havia provat una hamburguesa feta per en Cinto… feta? Potser no seria la millor definició… cuinada, marcada, planxada o escalfada descriuria millor allò que feia en Cinto amb l’hamburguesa! L’únic esforç i dedicació era desplaçar-se pocs metres fins a Plaça a comprar-les. No requeria atenció ni paciència! N’estic convençut que per aquest motiu, la primera vegada que el pare va cuinar sense la supervisió, consells ni trucs de la mare, es va oblidar de treure l’embolcall de plàstic de les hamburgueses!
La darrera vegada que vaig veure en Cinto cuinar, va ser en companyia de les seves nétes, i mentre obria el paquet de macarrons per bullir-los encara rèiem tot fent broma dels embolcalls de plàstic!
Sempre que anavem a casa els tiets, la primera parada era a la cuina. Primer hi trovàbem a la tieta Carme -i quan ella ja no hi era- hi trovàbem el tiet.
La xerrada sempre començava a la cuina per després ja passar al menjador.
A la cuina hi recordo a n’en Quicu i en Toni, de petits, traient pots i tapadores, cassoles i paelles dels armaris…..i la tieta Carme seguir cuinant sempre amb aquella paciència vers els seus fills.
A casa dels Vera Oliveras sempre si ha menjat bé!