Fa mesos, durant el confinament domiciliari imposat que tots vam haver d’afrontar i que va remoure consciències, aflorar vulnerabilitats i fortaleses, replantejar-nos amors i valors, discernir necessitats de superfluïtats, com un Walden (Thoreau) forçat, vaig topar, navegant a la deriva, amb aquesta reflexió/conversa de David Bravo (arquitecte) i Jordi Graupera (home que fa pensar). Canviarà la nostra ciutat? Com habitar? Dues hores que passen rabent.
Quan van obrir comportes, quan ens van desconfinar, la gent es desbordà cap a parcs, platges i boscos. Crearen el perfil de Twitter @repoblem. Col·lapsaren Sant Jeroni i Santa Fe, amb tota la bona fe. I jo que retorno al vídeo a què em referia. Com habitar?
La necessitat de verd i també de compacitat urbana engendra un conflicte, una tensió: la nostra humanitat (l’etimologia és aclaridora, humus és terra, no asfalt) tendeix a la natura. Atavisme inherent. Paradís perdut en l’inconscient col·lectiu. Retorn a l’origen. Oxigen. Però per trepitjar verd, hem d’omplir de carreteres i cotxes les muntanyes? O hem de naturalitzar la ciutat?
Necessitem verd urbà. Un verd silvestre. Dionisíac. No natura urbanitzada, civilitzada, apol·línia i castrada. Més turons de l’Enric (@turotorrentbdn) i menys parterres per gossos, emmarcats com quadres de museu (-Nen! No ho toquis!) on és prohibit de trepitjar. Menys places dures com La Plana. Més boscos urbans com els projectats per la Paeria a Lleida-ciutat. Foradar l’asfalt. Peatonalitzem, sí! Fem carrils bici. Però tot sobre ciment? Necessitem trepitjar i pensar en com compatibilitzem el nostre dret i deure de i amb la natura. Des de la responsabilitat individual i institucional. Transport col·lectiu? Eixamplar la xarxa de parcs “nacionals”? Restringir l’excés de concurrència (com el que planteja la regulació de la recollida de bolets, com el que permet la nidificació al nou Delta de la Tordera)? La concreció no és gaire poètica. O acostar la natura a la ciutat, integrar-la? I, a Badalona, hi ha un pla per naturalitzar la ciutat, com a Barcelona? Hi ha debat.
Potser el paradís és perdut per nosaltres. Potser “paradís” no inclou aquests conceptes bensonants i enganyosos: la urbanitat, la civilització. La dicotomia civilització o barbàrie en sentit invers. I és que ens ho estem carregant tot. Ni paradís ni utopia, darrerament tot sona a distopia.
