El passat diumenge, havent dormit una hora menys, vaig llevar-me a les onze tocades. Fins que no vaig ser conscient que s’havia fet el canvi d’horari vaig pensar, “Merda! He perdut el matí!”.
El costum és buscar el mòbil a les palpentes i obrir el Whatsapp per donar el bon dia a la meva parella i veure si tinc algun missatge que la nit anterior em fes mandra contestar.
Feia moltes setmanes que pràcticament no ens movíem de Badalona, així que vam decidir anar a passar el que quedava de matí a Barcelona. Vaig preguntar-li on volia anar i ella va comentar que li agradaria anar per la zona de Plaça Espanya. Dit i fet. Em vaig dutxar i vam anar cap allà. Al sortir de la parada de metro vam veure l’avinguda de la Reina Maria Cristina envaït de camions enormes, cotxes i furgonetes (algunes de Mossos) i pràcticament tots els accessos per anar cap a les fonts estaven o tallats o delimitats. Grenadiers, Euskaltel, Movistar… Vam lligar caps, s’estava disputant l’última etapa de la Volta Catalunya. A mi el ciclisme m’agrada i em va fer gràcia, però de cop ella va esclatar d’alegria i vaig començar a fixar-me més en el meu entorn, hi havia moltes banderes de l’Equador. Ella és nascuda allà. “El Carapaz està aquí!” va dir tota contenta (en Richard Carapaz és un ciclista equatorià que ho està petant a les màximes competicions) i començà a enfilar passeig amunt acompanyada de tots els de les banderes. Un cop a sota del pont que connecta directament amb les Fonts de Montjuïc, els seus compatriotes van prendre posicions i nosaltres amb ells, teníem una bona visió de la carrera. Aquesta última etapa, eren voltes a la muntanya de manera que cada cinc minuts aproximadament anaven passant i repassant tots els ciclistes. Quan sentíem a la multitud cridar i aplaudir, sabíem que el Carapaz ens estava passant per davant dels nassos. Com a tota història, hi ha un clímax i aquest es va donar quan, un cop acabada l’etapa, els ciclistes retrocedien part del circuit i anaven a buscar els camions dels seus respectius equips i el bo d’en Richard, que ja devia haver vist a tots els seus paisans, va decidir enfilar la vorera on estàvem tots, de manera que el vam poder veure de prop i en aquell moment vaig entendre el perquè de l’emoció (fins llavors incompresa per part meva) de les persones que tenia al voltant. Molts no eren fans del ciclisme, però sí del seu país, són unes persones que viuen molt lluny de la seva terra i quan tenen l’oportunitat de sentir-la més a prop, com per exemple diumenge a la Volta Catalunya, ho viuen amb molta alegria. Vam seguir-lo fins al seu autocar i allà va sortir a saludar i va llençar el ram de flors que acabava de rebre, per ser membre del millor equip de la competició, a la multitud que l’aplaudien i el celebraven.
A l’autocar del costat, els colombians feien el mateix amb el seu ídol del dia, en Nairo Quintana, i de ben segur que a cada autocar de cada equip hi havia ple de nacionalitats eufòriques donant la benvinguda als seus ciclistes patris a Catalunya.
Quan el cotxe del Carapaz va agafar la rotonda de Plaça Espanya i el vam perdre de vista, vam anar a buscar el metro i no ho vam fer sols, un gran nombre de persones amb les quals havíem compartit aplaudiments una estona abans, també van seguir fins a Badalona. Per a ells i per a ella havia sigut festa grossa, havien pogut connectar i sentir molt a prop el seu país d’origen.
Els observava i se somreien entre ells.
I jo no podia pensar, només sentia. Sentia que haver estat rodejat de tota aquella gent era com haver travessat l’oceà i haver arribat al seu país. Els seus ànims, les seves festes, els seus comentaris, la seva alegria en definitiva m’havien convertit en equatorià per aquella estona.
Més tard a casa, ja vaig poder ordenar tots aquells sentiments i convertir-los en pensaments i reflexions, la més important i que no parava de rondar-me pel cap era, si un grup tan reduït de persones m’havien fet sentir part de la seva comunitat, per què tinc la sensació que nosaltres “els d’aquí” no som capaços d’integrar d’aquesta manera?
A vegades connectem amb algunes comunitats de nouvinguts des d’una certa llàstima o paternalisme per ser persones que poden estar-ho passant malament per exemple, per una mala situació econòmica, però i si intentem connectar amb totes elles, d’entrada, des de l’alegria? I si comencem per compartir les coses maques de la vida amb interès i positivitat?
Estic convençut que aquesta distància que podem sentir entre comunitats s’escurçaria o fins i tot desapareixeria.
Jo he parlat de l’Equador perquè és un país que tot i que malauradament està tan lluny, és el que per sort, em queda més a prop.
Aquesta és la Revista de Badalona i Badalona és plural, diversa i meravellosa, però a vegades Badalona tendeix a ser tancada i a no conèixer els qui tenim a un parell de barris de distància, o a un carrer, tant hi fa… És per això que, com a part del projecte d’aquesta revista, m’encantaria animar a qui ens llegeixi i sigui d’un altre país d’origen, que ens parli de les seves inquietuds, però també de les seves festes, els seus ídols, els seus plats típics, etcètera i que connectem a través de les coses bones que ens brinda la vida, perquè, i perdó pel to naïf de la frase, però, el somriure és un idioma universal que pot resoldre moltes desigualtats que avui encara són ben presents.
