A menys d’un centenar de metres de l’antiga nau industrial incendiada del Gorg el mes de desembre de 2020, que va causar el tràgic balanç de quatre víctimes mortals i desenes de ferits, totes elles persones migrades sense papers que l’ocupaven, s’hi troba la plaça de la Llibertat.
Poc coneguda, en un solar de terra recuperat com espai públic, amb dos senyals de prohibició (jugar a pilota i gossos no), un mobiliari mínim i atrotinat, i un acolorit grafit artístic juntament amb altres detalls menors, podem trobar-la banda del mar seguint el sentit circulatori de vehicles del carrer Guifré, abans de la cantonada amb el carrer Tortosa. Com relatà Julià de Jòdar en referència a la postguerra, ‘en un barri entre els turons i el mar, on cada dia, al capvespre, s’escolta la cançó de la pobra gent: ‘Compra’m l’ànima, company’.
El nom de la plaça és tot un alè que inspira nobles aspiracions humanes, ara bé també és una paraula que pot resultar captiva perquè ningú hi està en contra, fins i tot les dictadures o el feixisme en fan ús, i precisament això mateix ens ha de mantenir alerta. Tanmateix contrasta amb les il·lusions i esperances de les persones migrades que malvivien en la nau sinistrada a pocs metres que, provinents de l’Àfrica subsahariana van emprendre un difícil camí allunyant-se de la misèria i dels conflictes en els països d’origen.
La manca de regularització, de polítiques clares d’acollida, civisme i ciutadania, ha permès que la precarietat continuï associada a les migracions. A Badalona, crescuda per successives onades migratòries sobretot des de l’arrancada de la industrialització, tenim una experiència de primera mà. Infrahabitatges, acollida familiar, rellogats, cases d’autoconstrucció, barraquisme, coves!
El classisme, el rebuig a la pobresa i la por al diferent són l’adob de la inhumanitat més rància, l’exclusió social, els prejudicis i passar-se la pilota entre administracions. És clar que ni totes les persones diguem-ne poderoses són dolentes ni totes les vulnerables són bones si bé cal preguntar alguns dels responsables que poden fer coses al respecte, què plantegen més enllà de posar multes i mesures coercitives de seguretat?
No pretenc ser imparcial, només ser honest per això insisteixo que la història no s’escriu només en les dates d’un llibre, sinó que s’obre camí dins de cadascú de nosaltres, dels homes i de les dones que l’han viscut i sofert i els que l’estem fent dia a dia. Tenim una responsabilitat a millor-la. Pel bé particular i col·lectiu, deixem de mirar cap a un altre costat o delegar acríticament la veu i la representació.
Els governants democràtics es deuen almenys a la població que els escull, no només als seus votants o al màrqueting. Sovint l’autoritarisme és l’expressió d’un localisme sense anhels més enllà d’obtenir poder de forma partidista i dins d’ell, del clan o dels addictes al cabdill (un terme de ressonàncies temporals llunyanes, d’època dels poblats ibèrics del Turó d’en Boscà, les Maleses o el Puig Castellar…).
El fil de la història de Badalona, esdevinguda ciutat el 1897 per la puixança industrial, comercial i demogràfica, punt d’arribada de població rural d’arreu com a mà d’obra a les fàbriques, amb expectatives de millorar les condicions de vida des de la segona meitat del segle XIX, ens porta a (re)conèixer les dificultats per assolir els drets i les llibertats de la ciutadania. Les reivindicacions i el conflicte han donat corda al progrés social.
Això ho podem constatar en recordar com quatre obrers exercint el dret de vaga i manifestació, en un context reivindicatiu de la jornada de vuit hores, van caure morts pels màusers de la Guàrdia Civil que va disparar indiscriminadament als concentrats a la plaça de la Vila de Badalona l’agost de 1918; la denúncia de la discriminació salarial de les dones treballadores; els set obrers morts per accident laboral en la fàbrica de quitrà de Can Badrinas al carrer de la Indústria el desembre de 1931; els bombardeigs aeris sobre la ciutat durant la Guerra Civil (per exemple ben a prop de la Plaça Llibertat, al carrer Tortosa va ser afectada per les bombes); la repressió de la dictadura franquista; les sis víctimes en l’incendi de la fàbrica tèxtil Haissa a la Morera el maig de 1974…
Com l’obra de Gérôme, ‘La Veritat surt de l’obscuritat disposada a castigar la humanitat’ (1896), inspirada en l’afer Dreyfus (un capità de l’exèrcit d’origen jueu-alsacià condemnat arbitràriament a França), cal mantenir-se en guàrdia – com el cèlebre J’accuse…! d’Émile Zola – davant de la reacció fàctica.
El règim de llibertats, la democràcia i els drets socials s’exerceixen i es defensen, no són tan sols com un concepte teòric, un postureig convencional o el nom d’una plaça o carrer (el carrer de la Llibertat a Casagemes-Centre, o el carrer de la Democràcia a Sant Joan de Llefià). Altra cosa atenent el nomenclàtor local és la trajectòria en la renovació pedagògica de l’Institut Escola Llibertat, un dels primers també a implantar la immersió lingüística en català, i sorgit de les reivindicacions veïnals del barri de Sant Crist de Can Cabanyes ara fa quaranta-un anys.
Exercim la democràcia i fem-ho sense impostures o recorrent a l’oblit amnèsic del passat perquè ens podem trobar que tots aquests drets conquerits i la mateixa humanitat de les nostres accions ‘es perdin com llàgrimes en la pluja’.
