Bufalà no ha deixat de créixer demogràficament en els últims anys, però les seves voreres continuen sent igual d’estretes i cada cop es fa més difícil caminar-les sense topar amb la merda d’un gos. La zona del barri que es troba a tocar del pont que connecta amb La Morera ha multiplicat de manera considerable la seva població en els últims vint anys i cada dia es fa més difícil trobar aparcament. Un problema que s’alleujaria si fos possible trobar una plaça de pàrquing, però no en queda ni una i no sembla que hi hagi ningú disposat a posar-hi remei.
Dit això, que no és poc, si hagués de reivindicar alguna cosa per al meu barri miraria, sense dubtar, cap a la masia de Ca l’Andal. La que, des de temps immemorials, els veïns de Bufalà ens imaginem rehabilitada per donar cabuda al centre sociocultural que tant necessitem. Una dada demolidora: en aquesta zona de la ciutat vivim al voltant de 17.000 badalonins, més o menys la mateixa gent que a Sant Celoni, Balaguer, Tàrrega o Cardedeu. Què passaria si en alguna d’aquestes poblacions no tinguessin cap equipament cívic i cultural? Ni una biblioteca, ni una sala d’actes…
Per sort, la Plataforma Salvem Ca l’Andal fa una colla d’anys que treballa per recuperar aquesta històrica masia, datada al segle XV, i donar-li un ús públic. El passat 16 de febrer es va reunir amb l’ajuntament i, pel que sembla, hi ha notícies esperançadores. Ca l’Andal ja és una aposta de ciutat, amb el consens de totes les forces polítiques, i res no fa pensar que, tard o d’hora, l’esperat centre sociocultural no acabi sent una realitat. La clau, en tot cas, es troba en el seu finançament. D’on sortiran els calés? Feina per als nostres polítics.
