La primera vegada que vaig tastar la mona de mantega de can Ventura venia de la mà del meu padrí, en Josep. El meu cosí Miquel i jo n’érem els seus fillols tal com manava la tradició familiar, on un membre major apadrinava un nouvingut, i gairebé sempre era un tiet o una tieta qui s’encarregava d’aquesta “responsabilitat”.
Tot i que els dos fillols vivíem de costat, i a escassos metres del padrí, mai vaig entendre per què no venia ell a portar-la. De fet encara avui no em queda prou clara la tradició: Per què els reis venen… i la mona no? Tant si venia o anava, una cosa era ben clara: els fillols podíem triar com volíem la mona, quins toppings ens hi agradaven més i fins i tot ens la deixaven tunejar al gust (de mantega, de trufa, amb xocolata, amb dos ous, etc.). El què no podíem triar, i de fet ni ens hauria passat pel cap, n’era la procedència! I és que una altra tradició familiar era el comerç de proximitat, un pacte no escrit entre comerciants; és el que té ser nét de comerciants del carrer de Mar (i per partida doble!)… El comerç de proximitat encara avui forma part del nostre ADN.
Can Ventura ens proporcionava la mona de pasqua i molt més: els croissants i les ensaïmades de l’esmorzar de diumenge, les encasades del berenar de dissabte a la tarda o els brioixos amb pernil dolç i mantega o de crema de xocolata d’alguna celebració!
El carrer de Mar em proporcionava tota la felicitat que necessitava quan era petit, sortia corrents de La Simpatia amb sabates noves, molts petons i alguna pastilla Juanola de la iaia Maria; o mastegant algun retall de pernil que en Plàcid o en Jaume deixaven caure damunt del taulell de ca l’Oliveras. Va ser al carrer de Mar on vaig aprendre a volar, una tarda de dissabte sortint del cine Picarol; allà també vaig creure en la màgia després de llargues tardes de butaca al cine Nou o al Verbena; màgiques vetllades que acabaven amb alguna llaminadura del quiosc de la plaça de la Vila o, si era festa grossa, de la Pirula! Ara, aquesta proximitat, encara forma part de mi, però és més extensa que abans; el meu món abasta més de quatre carrers i el meu carrer de Mar conté 34 barris i centenars de mones de mantega esperant ser tunejades per milers de fillols!
La darrera vegada que vaig parlar amb l’oncle Josep, tot fent broma, entre rialles i desitjant que millorés la salut, li vaig dir que li passaria a buscar la mona de mantega. Un any després encara em costa creure que ja no em tornarà a preguntar com la vull!
Avui sóc jo qui porta la mona a la Rita! Per raons òbvies no és de Can Ventura, ni tampoc de mantega; però hi ha un munt de tradicions en el meu nou padrinatge… La més important? Doncs que és també amor de proximitat!
