La decadència del jardí de l’Amigó va començar amb l’esclat de la guerra civil, a la segona meitat del segle passat i es va donar per enllestida l’any 1953 amb un Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Un invent barceloní del bisbe d’aquella època, una mena de Jocs Olímpics de l’Església oficial amb el tarannà del papa Pius XII, alt i prim, que es feia fotografiar amb anells impol·luts i imposava l’himne oficialista “De rodillas…” i que va justificar canvis urbanístics com l’obertura de la carretera anomenada “del bunyol” -que introduïa el traç d’una doble direcció en la carretera N-2-, la instauració dels primers semàfors de la ciutat i unes Viviendas del Congreso, un barri millor que els existents.
Aquells canvis van afectar transformacions com l’obertura del carrer de Sant Anastasi –l’anomenat “del pinzell”- que partia de la plaça de la Vila i acabava en un cul-de-sac presidit per la torre modernista de Ca l’Amigó, obra de l’arquitecte badaloní Joan Amigó, on hi havia hagut el mas de can Po Canyadó amb la seva porteria. A llevant amb can Nyorra, a migjorn per la Costa d’en Reial, amb ca la Gatxona, on venien garrafes de vi a granel; i a ponent amb l’hort de l’Hospital afilerat de canyes de mongeteres on queien les pilotes de la canalla jugant en una raconada, prop de la taverna de cal Bessó, on descarregaven caixes de sifó i altres begudes els camions d’en Tarrats i d’en Puértolas.
La porteria
La porteria de Ca l’Amigó estava formada per la família canavera dels Safont, amb la Maria portera, voltada per testos i enrajolada d’un terra negre i blanc de relleu cíclic aparent i d’uns gats que es fregaven el pèl pels racons i s’enfilaven a les teulades de la casa amb la cua enravenada. La Maria portera la recordo coberta amb la seva valona triant faves tendres en una escudella.
La portera, era, de fet, la Ton, la seva jove – la -Visitacion-, i els homes arribaven al vespre a casa: en Ricardo, oficinista de fàbrica; l’Enric, el fill volgut de sa mare, la Pepita; i en Jordi, una mica esguerrat de la mà esquerra, que sempre deixava inacabats els estudis de comerç. També la veïna Esperanceta de la roba estesa i en Quimet, company de joc, amb el qual jugàvem a pilota ran de la capelleta tronada de sant Anastasi, patró de Badalona.
L’adreça del barri de ferro de l’entrada de casa era “Sant Anastasi 83”, i 81 la de la porteria. A l’entrada del badiu hi havia un micaquer, on nosaltres ens enfilàvem a fer reunions “secretes”. A dalt del micaquer vaig aprendre d’on venien els nens i que els reis eren els pares. Des d’aleshores ens endarreríem quan ens cridaven per sopar, a dos quarts de nou puntualment.
Un dia la mamà em va deixar a la tauleta de nit un llibret que explicava com les abelles xuclaven les flors, la iniciació sexual d’aquell temps… Però en Jordi en sabia bastant més de la matèria, i no només de les flors i les abelles!
Els ocells del jardí
A l’hort de Ca l’Amigó, entrant pel jardí d’aire modernista, hi veiem passar, a grans gambades, l’estudiant d’aparellador Lluís Nadal, amb plànols i carpetes sota l’aixella. I els malalts que rebia el papà al despatx de baix, mentre l’àvia Conxita contemplava els pit-roigs, les garses i, els matins de maig, el sonor cant de les merles i el guarnit so de les puputs… Que, a la temporada de tardor, tornaven al nostre cel rogent les orenetes de les terres calentes.
Puput, d’on véns?
De Roma.
Què en portes?
Corona.
Què en cerques?
Muller.
-Fes tres salts i cerca-la bé!
Al jardí de l’Amigó no hi destacava la glorieta de cagaferro, tan típica de les cases badalonines d’aquell temps, sinó uns fornits til·lers i uns caminets que vorejaven els evònims.
Del jardí en tenia cura en Francisco jardiner, que entrava directament per la porta dels porters a estisorar les branques dels arbres i a regar els parterres.
En Francisco duia un mocador al front com era costum dels llauradors de la franja de ponent. Tenia cura, sobretot, dels lliris de Sant Josep i dels geranis –que els badalonins anomenem “geronis”-. I, a més dels fruiters, els arbustos per fer infusions que prenia l’avi Joan els vespres després de sopar: llorers, marialluïses, mentes, camamilles… I de les branques d’avellaner en fèiem espases i arcs i fletxes per jugar, imitant la pel·lícula de cine en tecnicolor d’en Robin de los bosques.
