Avui el focus d’atenció es trasllada a Barcelona per comentar una botiga molt badalonina. El 1905, Vicenç Bosch i Grau, l’empresari de l’Anís del Mono, va encarregar a l’arquitecte també badaloní Joan Amigó i Barriga el disseny d’una botiga dedicada exclusivament a la venda dels licors i xampanys de la famosa firma.
No va ser la primera botiga de l’Anís del Mono, ja el 1879 es coneix que la societat José Bosch y Hermano disposava d’una botiga a Badalona al carrer de Mar, que connectava a través de la casa del carrer de la Soledat, on tenien ubicada originalment la fassina per produir els seus licors. A partir de 1880 la producció va ser traslladada al carrer d’Eduard Maristany, a tocar de la via del tren, on l’empresa va fer construir una nova fàbrica d’anisats, que encara avui es manté al seu lloc. A Barcelona els Bosch van tenir dues botigues, la primera inaugurada el 1886 en el número 15 del carrer de Banys Nous, i la segona el 1905 al carrer Ferran, protagonista d’aquest article.
Vicenç Bosch va encarregar la direcció de les obres de la botiga de l’Anís del Mono a l’arquitecte Joan Amigó i Barriga, que ja treballava en les obres de remodelació de la seva fàbrica des de 1904, tasca que anteriorment realitzava el mestre d’obres Jaume Botey i Garriga, padrastre d’Amigó. L’edifici on es va ubicar la botiga es coneix com a Casa Jeroni Juncadella, ubicat al número 30 del carrer de Ferran, erigit per l’arquitecte Josep Fontserè i Mestres el 1853. En aquell moment i fins entrat el segle XX, el carrer de Ferran va ser una de les vies més luxoses i emblemàtiques de la ciutat, que avui dia podríem comparar amb el passeig de Gràcia.
Joan Amigó i Barriga (Badalona, 1875-1958) va ser l’arquitecte modernista per excel·lència a Badalona, pràcticament totes les obres modernistes que es conserven -tret d’algunes excepcions- són de la seva autoria. Inspirat pel seu padrastre, el ja esmentat Jaume Botey, es va llicenciar el 1900 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Emmarcat en la segona època del modernisme, va tenir influències de la Secessió de Viena i l’Escola de Glasgow. Les seves obres van des dels habitatges privats, com la Casa Enric Pavillard (1906) o la Casa Enric Mir (1908) a establiments comercials i industrials com la Farmàcia Serentill (1924) o la fàbrica de teixits Giró (1906-1922), després coneguda com a Can Casacuberta. Amigó va rebre influències i va projectar obres en altres estils com la Farmàcia Surroca (1933), en art decó, l’església de Sant Josep (1921-1945), historicista, o la Casa Prat (1941-1944), d’estil racionalista.
A l’època, la botiga d’Anís del Mono era l’única botiga dedicada a la venda de licors i aiguardents que hi havia en aquest carrer. En el moment en què Vicenç Bosch va inaugurar aquesta botiga ja hi havia instal·lats altres establiments amb façanes molt suggestives. És el cas de la Foneria Artística Masriera i Campins (1903) amb una composició feta amb mosaic en la façana d’arrel simbolista. Altres establiments veïns eren pastisseries, perruquers, botigues de robes, cortinatges, llenceria, ventalls i articles de novetats i la guanteria Comella, famosa per encarregar a un jove Antoni Gaudí un estand per a l’Exposició Universal de 1876 que inicià la relació de mecenatge amb la família Güell.
La botiga va guanyar la menció honorífica en el Concurs anual d’edificis i establiments urbans -precedent del premi FAD-, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona per premiar les botigues millor dissenyades i decorades, que va estar vigent fins a 1930, i que va guardonar altres importants establiments com els desapareguts Bar Torino (1902), obra d’Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch, el taller de fotografia de Pau Audouard (1905), ubicat a la planta baixa de la Casa Lleó Morera o la Fonda Espanya (1905), ambdues de Lluís Domènech i Montaner.
El modernisme va servir-se de molts professionals i oficis tradicionals per a la decoració. A la botiga del carrer de Ferran, tant en l’interior com en l’exterior hi destaquen l’ús d’arts decoratives. Es coneixen fins a cinc mestres d’oficis i artistes que van participar: manyans, fusters artístics, vitrallers, fabricants de làmpades i escultors modelistes. A més, també es van emprar materials innovadors com la pedra artificial de la Casa Doria i les bombetes elèctriques amb decoració metàl·lica floral, les quals tan sols feia un any que havien estat patentades per Basilio Paraíso. En total es tractava de quaranta-cinc bombetes elèctriques per a la façana, que no feien sinó realçar el rètol de “Vicente Bosch”.
Amb el rètol, com és evident, la resta de la façana de la botiga l’hem de considerar un element més del que ara anomenem màrqueting, és a dir, un reclam publicitari que cridés l’atenció als possibles compradors. Per això, moltes empreses van utilitzar dissenys ben cridaners i llampants per a les seves façanes i interiors, així com una àmplia gamma de colors. En el cas de l’Anís del Mono, el disseny de la façana va intervenir els prestigiosos escenògrafs del Gran Teatre del Liceu, Salvador Alarma i Miquel Moragas. La iniciativa de Vicenç Bosch i Joan Amigó de contractar artistes teatrals no va ser un cas aïllat, ja que altres establiments coetanis també havien tingut la supervisió d’un escenògraf com el cafè-restaurant Torino, el Novedades o la Maison Dorée.
El resultat general és una façana de línies elegants, realitzada en la gran majoria a partir de marbre artificial i vidre en tres tècniques: a l’àcid, transparent i vitrall. Els aparadors estan sostinguts per refinats elements metàl·lics i què gràcies a l’ús de vidres grans -que no eren molt habituals a l’època per les dificultats tècniques que suposaven- permetien veure el producte les ampolles d’anís del mono exhibides. Hi predominen els motius florals i tot el conjunt estava coronat per una ambiciosa marquesina de vidres corbats i flors esquemàtiques, en les làmines de la qual s’inscriu el nom del principal producte de l’establiment: Anís del Mono.
A l’interior segueix predominant el motiu floral: roses canines, margarides gegants i miositis, que s’apliquen a la composició en diferents tècniques: esculpides en els capitells de les columnes, pintades, en vidre a la pantalla de les làmpades i flors artificials simulant ser naturals. Com hem vist els materials i tècniques eren innovadors, però, en canvi, els mobles són més conservadors, recuperant un estil històric, l’anomenat Lluís XV, que era tendència a principis de segle. Tots els mobles porten la mateixa decoració daurada: una flor envoltada de fulles. I un d’ells incorpora la imatge iconogràfica corporativa per excel·lència: un mico humanoide.
Malauradament, no es coneix fins a quina data va estar oberta la botiga, però l’última notícia en premsa és de 1921, on apareix anunciat el negoci en l’Anuari Bailly-Ballière, una guia que recollia bona part dels establiments comercials i industrials de l’època, a més d’informació d’interès general sobre les poblacions. La botiga també va servir com a reclam publicitari. Vicenç Bosch, orgullós del resultat de la façana, van decidir promocionar el seu negoci a la premsa fent ús de la fotografia de la façana de la botiga. A més, l’establiment de l’Anís del Mono és un dels molts exemples d’arquitectura i disseny modernista desapareguts al nostre país, vinculat a la nostra ciutat tant per l’empresa que la va posar en marxa com per Joan Amigó, l’arquitecte que la dissenyà, referent i màxim representant d’aquest moviment a Badalona.
Bibliografia:
- Bohigas, Oriol. “Joan Amigó Barriga. Otro modernista desconocido”. Cuadernos de Arquitectura, núm. 63, 1966, p. 4
- Hernández Tudela, Anna. “La botiga modernista de l’Anís del Mono del carrer de Ferran de Barcelona, una reforma de Joan Amigó i Barriga”. Carrer dels Arbres, 4a època, núm. 4, 2019, p. 72-95.
- Nieto Sabater, M. Dolors. “De José Bosch y Hermano a Bosch y Cía”. Carrer dels Arbres, 3a època, núm. 21, 2010, p. 87-106.
- Solé, Pepa. “Joan Amigó i l’arquitectura modernista a Badalona”. Carrer dels Arbres, 3a època, núm. 1990, p. 11-20.
