Era una reunió d’empresaris i polítics catalans i espanyols. Presidia el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Jordi Pujol.
El President feia el seu discurs, adreçat a aquella conjunt de patums, tot molt formal, tot molt institucional, tot molt preparat. En un moment determinat, el President Pujol va fer la següent afirmació: “Totes les rambles van de muntanya a mar”.
Ningú es va fixar, però a una de les primeres files, una senyora va fer un moviment amb el cap de banda dreta a banda esquerra, imperceptible. Bé, imperceptible per a tothom, excepte per al President Pujol que estava al cas de tot i que, com sempre, ho controlava tot.
Sorprès, el President va frenar en sec el seu discurs, va dirigir la seva mirada cap a aquella senyora, per a ell desconeguda en aquell moment, la va mirar fixament als ulls i li va preguntar: “I vostè per que diu que no?”
La senyora, una badalonina de tota la vida, l’Ester Franquesa i Bonet, la que anys més tard seria la millor Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya del segle XXI, en aquell moment Directora del TERMCAT, amb la serenitat i solidesa que la caracteritzen, va fixar els seus ulls en els del President Pujol, va obrir la boca i, en veu alta, va dir: “per què no és cert”.
Es va fer un silenci total. Tot l’auditori, els millors empresaris i polítics del país, sense excepció, van fixar la seva mirada en aquella senyora desconeguda. L’aire es podia tallar; la tensió pujava per moments.
El President Pujol, visiblement contrariat en el seu coneixement enciclopèdic i la seva memòria prodigiosa, va alçar les celles, es va aclarir la gola com ell solia fer-ho quan els nervis li sortien a flor de pell, va tornar a fixar els ulls en aquella desconeguda i li va dir: “ I vostè en que fonamenta aquesta afirmació?” (no ho va dir, però probablement pensava: “I com gosa posar en dubte la meva autoritat en aquesta matèria?”).
La Sra. Franquesa, en aquell moment blanc de totes les mirades, sense perdre, com sempre, ni un mil·límetre la seva compostura, va encarar el President, el va mirar directament als ulls i li va dir amb veu clara i serena que van escoltar tots els presents: “La Rambla de Badalona és paral·lela al mar”
Les mirades de l’auditori es dirigien ara a l’un ara a l’altre. El silenci, total; l’expectativa, majúscula. Com acabarà això?, es preguntaven.
El President va fixar la mirada en la Sra. Franquesa però en va desenfocar l’objectiu i durant unes dècimes de segon va fer una introspecció en la seva monumental enciclopèdia mental i en la seva prodigiosa memòria.
En acabat va reenfocar la mirada, la va desviar al conjunt de l’auditori, es va tornar a aclarir la gola i va dictar sentència: “Té raó, és l’única excepció”.
Ningú va aplaudir, però és força probable que més d’un tingués ganes de fer-ho. Pujol va continuar el seu discurs i la reunió va acabar segons el pla previst.
Val a dir que avui dia el Sr. Pujol i la Sra. Franquesa mantenen una cordial amistat.
En resum, que a Badalona tenim dues coses excepcionals. Una Rambla única i l’única sra. que ha estat capaç d’esmenar-li la plana al President Pujol en un acte públic.
Poca broma.
