Els pobles germànics consideraven indigne de la majestat dels déus construir-los temples. Per això els consagraven boscos, on només podien ser vistos per l’ull de la reverència
Tàcit, Annals (Segle I aC.)
La revolució industrial i els moviments conservacionistes
Els avenços cientificotècnics, l’espoliació colonial i l’acumulació de capital del segle XIX van establir les bases de la revolució industrial d’Europa i als EUA, amb un ràpid creixement demogràfic i urbanístic de les metròpolis. El capitalisme, aleshores emergent, va generar el proletariat urbà amuntegat, l’esclavatge infantil i contaminacions tòxiques de tota mena, que enverinaven les persones i el medi natural. Les miserables condicions de vida del proletariat londinenc, l’explotació infantil, la contaminació atmosfèrica de Londres i fluvial del Tàmesi van inspirar el Materialisme Històric i Dialèctic de Karl Marx, un corrent de pensament polític i filosòfic revolucionari i alliberador, fonamentat en la creença del fet que el veritable motor de la història és la lluita de classes, condemnant tota mena d’explotació i contaminació i postulant una societat justa de distribució equitativa de la riquesa i dels recursos naturals, que acabaria quallant en El Manifest Comunista i en la creació de la ‘I Internacional’.
Ara bé, l’altra gran repercussió històrica i social de la revolució industrial del segle XIX, va ser l’aparició dels moviments conservacionistes, moviments que procedents del segle XIX, han traspassat el segle XX i que a hores d’ara, en el primer quart del segle XXI, continuen plenament vigents. Raons no en falten, ans al contrari! Atesa l’absoluta dependència de l’industrialisme extractivista decimonònic d’una disponibilitat de fusta abundant i de moltes altres matèries primeres, era imprescindible la tala massiva de boscos. La pèrdua o degradació dels valors naturals de molts paratges forestals, va determinar, l’últim quart del segle XIX, l’aparició de moviments proteccionistes incipients, entre sectors intel·lectuals i classes benestants, que preocupats pel deteriorament ambiental, lluitaven per a la salvaguarda i la preservació dels boscos amenaçats.
Segons sembla, Suècia va ser el primer país que va instaurar el Dia de l’Arbre l’any 1840, amb l’objectiu d’inculcar a la infància la pràctica de la reforestació. El Dia de l’Arbre també es va començar a celebrar a Nebraska (EEUU) el 1872, i d’aquí es va anar popularitzant per diferents països del món. La primera Festa de l’Arbre de l’Estat espanyol es va celebrar el 1899, promoguda per l’enginyer forestal català Rafael Puig i Valls, considerat precursor de l’educació ambiental. La declaració de parcs nacionals també s’inicia per aquesta època, amb la creació el 1872, del Yellowstone National Park, primer parc d’aquest tipus al món. Aquesta figura jurídica de màxima protecció ambiental, va prosperar, estenent-se arreu del món. Els Parcs Nacionals de Covadonga (ara Pics d’Europa) i el d’Ordesa i Mont Perdut, van ser creats el 1918. El Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici es va establir el 1955, amb l’objectiu de protegir estrictament tots els boscos madurs alpins que conté. El 1992 s’aprovà el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya, amb criteris ecològics de singularitat, raresa i vulnerabilitat.
L’excursionisme català: conservacionisme i ecologisme avant la lettre
Una de les organitzacions conservacionistes més antigues del món és Sierra Club, fundada el 28 de maig de 1892 a San Francisco (Califòrnia). L’excursionisme científic català, de tarannà conservacionista, també s’originà en el context de l’industrialisme vuitcentista del nostre país. A una històrica excursió en tren al turó de Montgat, realitzada el 26 de novembre de 1876, es va constituir clandestinament l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC), una associació imbuïda en l’esperit de la Renaixença en el camp de les ciències. L’ACEC fou el precedent immediat del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), que va ser fundat el 7 d’abril de 1891, a partir de la unificació de la mateixa ACEC amb l’Associació d’Excursions Catalana (AEC). Una de les primeres accions remarcables de l’antiga ACEC, va ser el 1884, formant una comissió mixta amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre per combatre la tala massiva de boscos de Collserola, tot enllestint un projecte de repoblació forestal. Mossèn Cinto Verdaguer es planyia de la tala de boscos i la poesia La fageda d’en Jordà d’en Joan Maragall va salvar la fageda de la tala. Dintre dels corrents excursionistes i naturistes de l’època, el 1899, va ser creada la Institució Catalana d’Història Natural.
Aquell esperit conservacionista, una mena d’ecologisme avant la lettre de l’ACEC, influí decisivament en l’ideari dels centres excursionistes catalans. Sense anar més lluny, el Centre Excursionista de Badalona (CEB), fundat l’any 1948, havia reprès l’ideari excursionista i catalanista de la vella Agrupació Excursionista clausurada pel franquisme l’any 1940. Doncs bé, a part de reconstruir l’ermita de Sant Onofre, una de les primeres accions del CEB, realitzada des de començament dels anys cinquanta, va ser la d’organitzar la Festa de l’Arbre, amb repoblacions forestals anuals als voltants del serrat de les ermites. Reforestacions que s’allargarien fins a finals dels setanta o primers dels anys vuitanta, en què l’Escola de Natura Angeleta Ferrer prendria el relleu, organitzant noves reforestacions familiars, des de començaments dels vuitanta. Des d’aleshores i fins als nostres dies, normalment en temps de primavera, i amb diferents marcs, l’Escola de Natura no ha deixat mai de celebrar festes i campanyes d’educació ambiental relacionades amb el bosc: Recuperem el bosc, Cuidem el bosc, Festa de la Primavera a la serralada de Marina, etcètera.
Un dels resultats, i no el menys important, del Congrés de Cultura Catalana (CCC) esdevingut entre 1975 i 1977 va ser el llibre Natura Ús o Abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, amb Ramón Folch i Guillem, com a secretari de redacció, aleshores professor de Botànica de la Facultat de Biologia de la UB i alhora secretari de la Institució Catalana d’Història Natural, en el que van col·laborar 85 especialistes, professors i catedràtics universitaris i 15 institucions científiques. Una obra monumental del coneixement naturalístic, de crítica al model econòmic, amb propostes de millora en la gestió en tots els àmbits naturals del país (incloent-hi els boscos) i des d’una perspectiva rigorosament acadèmica, clarament conservacionista.
Fruit també d’aquell extraordinari esdeveniment que va significar el CCC, va ser la creació de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural, una emblemàtica i a hores d’ara ja veterana entitat conservacionista catalana, més coneguda pel seu acrònim DEPANA. Aquesta entitat va marcar època en la defensa del patrimoni natural a Catalunya, marcant un abans i un després de la seva creació.
Alguns parcs naturals com el de la Zona Volcànica de la Garrotxa (1982) i el d’Aiguamolls d’Empordà (1983), es van posar en marxa després de mobilitzacions ciutadanes i ecologistes en defensa de la preservació dels seus valors naturals, davant projectes extractius en la zona volcànica en el primer cas i de destrucció dels aiguamolls per projectes d’especulació litoral en el segon. Es dóna la circumstància que Josep M. Mallarach, primer director del Parc Natural de la Garrotxa (el primer Parc Natural aprovat al Parlament de Catalunya), va dimitir en protesta en comprovar que la majoria d’agressions al parc provenien d’òrgans del mateix govern de la Generalitat, no d’agents privats com era d’esperar.
A finals del 1990, a la darrera sessió de l’any, el parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Modificació Parcial dels límits de la Zona Perifèrica de Protecció del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. Malgrat la intensa campanya i les més de 23.000 signatures en contra de l’objectiu d’anul·lar el nivell de protecció, ja de per si reduït, del parc que representava la Zona Perifèrica, per fer noves pistes d’esquí, minicentrals hidroelèctriques, preses als estanys, carreteres, etcètera. Davant de tan majúscul escàndol, la lògica protesta de DEPANA i de la Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural (IPCENA) de Lleida, va comptar amb el suport del Centre Excursionista de Catalunya, de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, de la Mountain Wilderness de Catalunya i de Conrad Blanch, cap de la primera ascensió catalana a l’Everest.
Algunes efemèrides conservacionistes i ecologistes comarcals
Malgrat no ser prou conegudes ni valorades, o fins i tot menystingudes, les mobilitzacions veïnals i ecologistes han estat sovint determinants per salvaguardar espais verds urbans i periurbans de la voracitat especulativa característica dels nostres entorns metropolitans. Gràcies a aquelles, les nostres ciutats han guanyat qualitat ambiental en benefici de la comunitat, un fet extraordinàriament positiu. Aquest va ser el cas de les campanyes del Parc del Gran Sol de Llefià, de Montigalà per al Poble, de Sant Jeroni Parc Públic, de Ca l’Arnús Parc Públic a Badalona, de Can Zam Verd i Frondòs i La Bastida a Sant Coloma de Gramenet, i del Parc de la Font i el torrent d’Alba a Tiana, que el túnel de la B-500 es carregava.
Més recentment aquest conservacionisme ecologista, cada vegada més estès entre badalonins i badalonines, va cristal·litzar al voltant del col·lectiu Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font. Després de cinc anys de nombroses mobilitzacions, molt originals i creatives, va aconseguir aturar dos projectes consecutius, com eren la construcció d’una gran superfície comercial Mercadona primer i un tanatori després. Ambdós projectes pretenien cometre el disbarat de destruir el turó de l’Enric i degradar el torrent de la font, dos enclavaments entre els barris de La Morera i Bufalà d’una gran singularitat geològica amb una funció biològica fonamental com és la de passera ecològica entre la serralada de Marina i la ciutat.
El darrer capítol d’aquest llarg procés de pressa de consciència i de mobilitzacions ciutadanes en defensa d’espais verds urbans i periurbans ha estat el conflicte del tancament del camí de can Mas del barri de Canyet. Emparat en treballs de gestió forestal degudament autoritzats, la propietat de can Mas, a finals de desembre del 2020, va tallar -Il·legalment, sense llicència municipal- el camí de la seva finca que connecta el camí de Sant Jeroni de la Murtra amb la Carrerada de Canyet. Un camí que des de fa dècades donava aquest servei públic i per tant amb servitud de pas que mai s’hauria d’haver tancat. Doncs bé, l’alarma social pel tancament del camí i per la tala de pins va esclatar immediatament. L’Ajuntament va obrir un Expedient Administratiu a la propietat, pel tancament, però la lentitud dels tràmits legals per procedir a la reobertura obligatòria del camí han durat cinc mesos! Mentrestant la protesta veïnal, ecologista i excursionista ha estat reclamant l’aturada de la poda de pins i la restitució immediata de la servitud de pas. Per la seva part, les AA.VV. de Morera, de Bufalà i de Canyet han recollit més de mil dues-centes signatures demanant la reobertura del camí.
El garbuix de distribució de competències entre les administracions públiques (Generalitat, Ajuntament, Diputació, Parc de la serralada de Marina), en matèria de protecció del medi natural és en gran part la responsable de fets tan lamentables com aquests, que perjudiquen la comunitat i fan pagar als ciutadans les conseqüències d’aquest desgavell polític i administratiu.
Avui dia cinc de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, la Plataforma de Defensa de la Serralada de Marina i Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, convoca per enèsima vegada -des de fa quatre dècades- una concentració en el Parc de Can Zam, reivindicant un Parc Verd i Frondós, sense tanques i sense mutilar, ja que l’Ajuntament té tancada i segrestada als veïns una gran part de la superfície que hauria de ser parc amb l’objectiu de fer macrofestivals un cop a l’any.
Aquests despropòsits posen de manifest una vegada més que les administracions públiques s’obliden massa sovint de les seves obligacions en matèria de protecció i preservació del patrimoni natural.
5 de juny Dia Mundial del Medi Ambient: Decenni de Restauració dels Ecosistemes
Aquesta diada -establerta per l’Assemblea General de les Nacions Unides del dia 15 de desembre de 1972 a Estocolm (Suècia)- se celebra des del 1974. Coincidint amb la d’enguany, es llençarà oficialment el Decenni de la Restauració dels Ecosistemes 2021-2030, un esforç a deu anys per a detenir i revertir el deteriorament del món natural. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) ha editat una guia per guarir el planeta i donar vida als ecosistemes degradats, ja que “Sense la reactivació dels ecosistemes no podem assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) ni l’Acord de París sobre el Clima“. Planteja la restauració de vuit ecosistemes clau: boscos, terres agrícoles, pastures i sabanes, rius i llacs, oceans i costes, pobles i ciutats, torberes i muntanyes.
Enguany, l’Ajuntament de Badalona celebrarà per primera vegada la Festa de la Primavera a la serralada de Marina el dia 5 de juny, fent-la coincidir amb el Dia Mundial del Medi Ambient. Com cada any -tret del 2020, que es va suspendre pel confinament de la Covid-19-, es fan activitats de divulgació dels valors naturals i històrics de la serralada a can Miravitges, seu de l’Escola de Natura Angeleta Ferrer, una prestigiosa institució d’educació ambiental, pionera a Catalunya, fundada l’any 1979 pel primer Ajuntament democràtic.
Malgrat la proliferació de parcs nacionals arreu del món, malgrat la munió de convocatòries internacionals d’iniciatives de protecció dels boscos des de fa dècades, i malgrat la solemnitat de les grans declaracions governamentals, vista la progressió geomètrica que segueix la destrucció dels ecosistemes forestals en paral·lel a la pèrdua de biodiversitat a escala planetària, el balanç ecològic global és gravíssim, dramàtic i molt preocupant. No és catastrofisme, sinó una simple constatació ben coneguda per tothom. Siguin provocats per l’home o bé causats per les sequeres persistents i les onades de calor pròpies del canvi climàtic, els megaincendis forestals són cada vegada més recurrents a tots els continents, i no solament en boscos temperats o tropicals (amb Brasil i Indonèsia al capdavant), sinó també en els boscos boreals de clima subàrtic d’Alaska, del Canadà, d’Escandinàvia i de la immensa taigà de coníferes siberiana de Rússia, territoris molt rics en matèria orgànica (Carboni). Al seu torn, l’emissió de diòxid de carboni resultant, exacerba l’efecte hivernacle, l’escalfament global i el canvi climàtic, ja de per si disparat per l’incompliment sistemàtic dels compromisos internacionals de descarbonitzar l’economia, reduint el consum de combustibles fòssils: Declaració de Rio de Janeiro (Cimera de la Terra), 1992; Protocol de Kyoto,1997; Rio +10 de Johannesburg, 2002; Acord de París, 2015; etcètera.
Segons Josep M. Mallarach, ex-Director del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, consultor ambiental i membre de la Comissió Mundial d’Espais Naturals Protegits de la Unió Internacional de Conservació de la Natura-UICN, a la seva conferència pronunciada a Badalona el 2014, va dir:
L’avaluació dels efectes de més de tres dècades de programes d’educació ambiental als espais naturals de molts països europeus, basats en models racionalistes, ha revelat que la seva incidència per canviar actituds en profunditat ha estat menor de la que s’esperava. S’ha constatat que donar a conèixer els espais naturals, encara que sigui d’una manera atractiva i participativa, tot i ser agradable o profitós, ajuda poc a promoure canvis personals profunds, uns canvis d’estil de vida, de sistemes de producció i consum, que són indispensables si volem canviar les tendències insostenibles actuals.
També va aportar una altra dada encara més sorprenent:
Els boscos millor conservats del món no són ni parcs nacionals, ni reserves integrals, ni tenen cap figura de protecció legal, sinó que són aquells boscos considerats sagrats per les comunitats humanes que els acullen, pels quals, tenen un respecte reverencial.
Badalona no és cap excepció d’això. Després de dècades fent campanyes d’educació ambiental i reforestacions per la serralada, aquests dies després del desconfinament domiciliari, hem vist com han proliferat nombroses iniciatives ciutadanes que no han donat l’abast recollint escombraries acumulades durant anys. L’eficàcia ecològica de les reforestacions sempre ha estat molt relativa o pràcticament inexistent, sobretot per la manca de reg dels plançons durant la resta de l’any. Que el tanatori de Can Ruti s’edifiqués justament al mateix lloc on s’havien fet nombroses reforestacions, dóna idea desinterès municipal pel resultat d’aquelles campanyes.
Catalunya un país de boscos
Catalunya és un país eminentment forestal, però de boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície: més del 60% del territori està cobert de superfície forestal, i més d’un 40% és superfície forestal arborada, xifra realment molt alta si es compara amb la d’Espanya (25%), França (27%), la UE (25%) o EUA (35%)… En els darrers quaranta anys, al massís del Montseny s’han tancat 700 masies, ha representat un augment de la superfície del bosc d’alzines en un 30%. Les pinedes representen el 60% del total forestal, amb una espècie, el pi blanc, que suposa el 20% del total (Martí Bada, 2003).
Fa segles que Catalunya va perdre els darrers boscos verges primigenis. Segons l’inventari del CREAF, un institut d’investigació forestal de la UAB, publicat el 2011, a Catalunya tenim 290 boscos singulars amb vells arbres, de gran diversitat biològica i alt valor estètic. Els boscos madurs, però, no arriben al 2% de la massa forestal. Un bosc madur és aquell en el que ha intervingut poc la mà de l’home. Són ecosistemes complexos i estables però molt escassos. L’evolució dels darrers vint anys dels boscos madurs a Catalunya ha estat negativa. La meitat dels que s’havien inventariat a la Garrotxa ja han desaparegut. Això només s’explica per la mancança d’un marc legal que garanteixi la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. A Europa només un 5% dels boscos es consideren inalterats per la mà de l’home, la meitat dels quals a la Federació Russa, i dins la Unió Europea, Romania i Bulgària, són els països amb més boscos madurs (European Envirnmental Agency, 2010).
El 2014 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca va concedir permís per talar l’avetosa de Bagues de Riu de Cerdanya, un bosc madur dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, que estava inclòs a l’inventari. Immediatament Acció Natura i DEPANA denunciaven que 16 paratges, també inclosos havien estat sotmesos a tales i que d’altres estaven amenaçats. DEPANA i trenta entitats més que s’havien sumat a la campanya conservacionista per salvar l’avetosa de Bagues de Riu, van demanar que els 290 boscos singulars catalogats, que només representen un 0,3% (3.000 ha) de la superfície forestal de Catalunya, romanguin com a “santuaris” forestals sense explotació.
ALFAMBRA, F. (1997). Ramón Canela i Font, Forjador de l’Espeleologia Catalana. Revista Cavernes núm. 24. Grup d’Espeleologia de Badalona.
FOLCH, R. et Al. (1976). NATURA ÚS o ABÚS? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalana. Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona.
MALLARACH, J.M. et Al. (2013). Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya. II Jornades sobre boscos madurs. Institució Catalana d’Història Natural. Santa Coloma de Farners. Girona.
MALLARACH, J.M. (2014). Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya. Valors i beneficis intangibles dels Espais Naturals. Memòria de les VIII Jornades Ecologistes de Patrimoni Natural de la serralada de Marina. Els Verds de Badalona.
VV.AA. (1992). Els Tractats del Fòrum Internacional d’Organitzacions No Governamentals. Compromisos per al futur. ONG Internacional Fòrum. Rio de Janeiro.
VV.AA. (1991). DEPANA INFORMA. Aigüestortes: l’engany de la nova Llei. Revista DEPANA, núm.9. Barcelona.
