El premodernisme a Badalona: la Torre Arnús

El 2020 es van complir 200 anys del naixement del qui és, possiblement, el banquer més conegut de la història de Catalunya, Evarist Arnús i de Ferrer (1820-1890). Amb motiu d’aquesta efemèride, el Museu de Badalona va dedicar-li una petita exposició i va organitzar un cicle de conferències al voltant de la seva figura. I és que Arnús és un personatge que desperta molt d’interès a la nostra ciutat, per la vinculació que hi va tenir durant la segona meitat de segle XIX i, especialment, pel seu llegat arquitectònic, en un moment en què a Badalona no era habitual la construcció d’edificis monumentals o icònics, tret del cas excepcional de la Casa de la Vila, a partir de 1859.

Sense cap mena de dubte, l’edifici més important que ens ha quedat d’Arnús és la seva torre d’estiueig, centre de la seva finca agrícola i que va ser durant molts anys, també, seu de banquets i nombrosos actes socials de la burgesia catalana. Fins i tot va arribar a acollir la visita oficial de la reina Maria Cristina d’Àustria, mare d’Alfons XIII i regent en aquell moment, aprofitant el seu viatge a Barcelona per inaugurar l’Exposició Universal de 1888. Contrari a la creença popular, la reina no va pernoctar-hi, sinó que només va estar-hi una estona, acompanyat d’Arnús i diverses autoritats. Aquesta celebració va causar un gran rebombori a la premsa i segurament també en la vida dels badalonins de l’època.

Evarist Arnús va comprar la finca que avui coneixem amb el seu nom mitjançant una subhasta el 1859, i el mateix any, aproximadament, va fer construir la casa principal, pensada com a torre d’estiueig i explotació agrícola. Però la història de la finca de Ca l’Arnús és molt més antiga. Aquest terreny formava part d’un de més extens conegut com a mas Soley. Aquesta finca està documentada des del 1565, tot i que és a partir del segle XVIII que esdevé una zona de descans i recreació, quan és adquirida per la família Romà, que en va ser la propietària fins a començaments de segle XIX. Després de la guerra del Francès (1808-1814), els hereus dels Romà van hipotecar la casa i és en aquest moment quan apareix Arnús. Què li va portar a comprar aquest tros de terra a Badalona? Doncs ni més ni menys que la necessitat de tenir béns immobles que poguessin servir de garantia de cara a les seves operacions financeres i borsàries, una activitat molt comuna entre els banquers i corredors de borsa que intentaven disposar de béns immobles per poder cobrir deutes en cas de pèrdues. Probablement, en el moment de la compra, Arnús no va ser conscient de la importància d’aquella inversió per a ell i per a la llavors vila de Badalona.

Arnús va mantenir sempre contacte i bona amistat amb les elits locals badalonines i la seva vinculació amb la vila va arribar fins al punt d’esdevenir diputat provincial pel districte de Badalona entre 1874 i 1882, moment en què va passar a ser senador per Barcelona. Així i tot, va continuar vinculat amb Badalona donant suport a diverses iniciatives, com la fundació d’una banda de música o la creació d’un ambiciós –però infructuós– projecte de museu i biblioteca. Van destacar sobretot les de caràcter benèfic, per exemple la participació en la campanya a favor del testament de Vicenç de Roca i Pi, donant lloc a la constitució de l’entitat a favor dels pobres de Badalona, o la compra d’unes cases al carrer del Pilar per a la construcció de l’asil de nens de Sant Andreu, que va rebre aquest nom en record del segon fill d’Arnús, mort en la infància. En agraïment a aquesta darrera iniciativa, el 1887 l’Ajuntament va canviar el nom del carrer pel d’Arnús. A més, tres anys abans, el 1884, el consistori ja l’havia homenatjat nomenant-lo fill adoptiu de Badalona. Encara seria reconegut de nou el 1895, després de la seva mort, amb la construcció d’un monument amb una escultura d’ell a la plaça de la Vila, desapareguda amb la guerra civil i substituïda el 1943 amb una escultura de Pere Carbonell, procedent de la Banca Arnús, donada per Gonçal Arnús i Pallós, nebot d’Evarist, la qual es troba actualment a la plaça del Doctor Niubó.

La torre Arnús és obra d’un dels arquitectes més reputats de la Barcelona vuitcentista: Josep Oriol Mestres i Esplugas (1815-1895). Arnús no va contractar un simple aparellador o mestre d’obres, sinó que Mestres, fill d’una família d’arquitectes, s’havia format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid. Va ser un arquitecte molt rellevant en aquell moment perquè va acaparar tot un seguit de projectes constructius importants. Entre els seus projectes cal destacar les reformes del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861, la direcció de les obres de la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona o la residència d’Antonio López i López, marquès de Comillas, també a la capital. La torre Arnús segueix la línia de les construccions barcelonines d’aquest arquitecte, que propugnava un estil elegant i alhora sobri utilitzant elements propis del neoclassicisme. La casa està formada per dues plantes -planta baixa i pis-; i a dalt de tot, unes golfes, organitzades i disposades racionalment al voltant d’una sala central coberta en el segon pis per una claraboia que aporta llum a l’interior. A la façana principal destaca la tribuna quadrangular sostinguda amb columnes toscanes i la portalada central amb un arc esventrat que emmarca l’escut familiar dels Arnús, on es distingeixen un elm de cavaller, una estrella i una torre. A les façanes laterals hi ha dues galeries porticades –ja incloses en el projecte original de Mestres–, típiques de les cases mediterrànies, que a Badalona podem trobar també a Can Cabanyes.

La distribució de les estances que proposa l’arquitecte en els plànols mostra clarament que a la torre Arnús es volia compaginar la funció de casa d’estiueig per a la família amb les tasques d’una finca agrícola. Mestres va solucionar aquesta doble funcionalitat dedicant la planta baixa com a habitatge per als masovers, magatzem dels estris i espais per estabular els animals, i va reservar la planta principal o noble per als propietaris. Encara que ens sembli estrany tractant-se d’un edifici tan singular, en els plànols del projecte hi consten tres habitacles en la façana posterior per a bous, porcs i cavalls. Evidentment, tot això quedava amagat per als propietaris i els convidats, Evarist Arnús i la seva família disposaven d’un elegant rebedor que donava directament a l’escala central per accedir als seus dormitoris amb alcova, que donen accés, a més, a les galeries exteriors laterals. Pel que fa a l’interior, la torre ha patit una sèrie de vicissituds que han provocat la pèrdua completa del disseny de Mestres, qui, a més d’arquitecte, era dissenyador d’interiors, una faceta que, val a dir, va desenvolupar de forma magistral. Malgrat tot, sortosament, es conserven multitud de projectes (per exemple els de les cases Samà i Girona a Barcelona) on Mestres va dissenyar cada detall de la decoració interior dels paraments i sostres, que ens permeten imaginar-nos podia haver estat la casa en el seu moment de màxima esplendor.

No són menys magnífics els seus extensos jardins, avui dia part del parc de Can Solei i de Ca l’Arnús i, de fet, el pulmó verd de la zona urbana de Badalona i un dels pocs jardins romàntics de Catalunya. No se sap qui el va dissenyar, tanmateix, tant les grutes com el llac són anteriors a 1888, és a dir, van ser realitzades per ordre del mateix Evarist Arnús. En total hi ha tres grutes, la gruta-cascada que rep el visitant al final del camí dels plataners, i  dues més petites que flanquegen una escalinata just davant la gran esplanada de la glorieta. Aquestes incorporen dos relleus que sobresurten dels murs amb rostres d’éssers fantàstics. Els elements artificiosos com animals mitològics, fonts, cascades amb sons musicals i grutes amb ple de detalls, els hem de relacionar amb les creacions que al segle XVI decoraven les cases benestants; fins i tot es coneixen exemples a l’antiga Roma. A Badalona les grutes són un element decoratiu recurrent, per exemple les que encara hi ha a alguns badius privats i la gruta pública que va estar instal·lada a la Rambla, davant de l’actual Escola del Mar, des de 1897 fins a 1927.

Però no tot és com ho va veure Evarist Arnús, els seus descendents també van contribuir a l’embelliment de la finca, especialment el seu fill, Emili Arnús i Oliveras, que hi va fer construir el conegut castellet, on passava llargues hores tocant el piano. Aquesta construcció de 1902 està feta amb pedra vermella de Bèlgica i és obra de l’arquitecte Salvador Vinyals (1847-1926). Es va projectar sobre el llac navegable i connectat amb terra ferma per dos ponts. A banda, avui dia encara podem contemplar diferents obres artístiques procedents d’altres llocs. Per exemple, les escultures neoclàssiques de l’Hèrcules farnese i la Venus púdica –malauradament escapçada–, procedents dels jardins de Can Coll i Pujol. Un altre és el bust de marbre d’Evarist Arnús ubicat al jardí dels Còculs, realitzat el 1886 per l’escultor Andreu Aleu i Teixidor (1829-1900), que prové de l’Asil de Sant Andreu; I, finalment, just en el mateix emplaçament, hi trobem la torre del rellotge, meravellós exemple vuitcentista d’estació meteorològica, que originalment va estar als jardins del desaparegut Teatre Líric de Barcelona, propietat d’Arnús, i després traslladada a Badalona.

Malauradament, el temps no ha tractat bé la torre, que actualment està tancada amb pany i forrellat i en un estat deplorable. Malgrat ser propietat municipal, els successius ajuntaments no li han dedicat atenció, mentre el casal va deteriorant-se cada cop més i s’allunya de l’esplendor que va tenir. 

Bibliografia

• Abras Pou, Margarida. “El carrer d’Arnús”. Revista de Badalona, 3 octubre 2010.
• Abras Pou, Margarida; Carreras García, Montserrat. “El monument a Evarist Arnús”. El Punt, 11 maig 1995, p. 20.
• Hernández Tudela, Anna. “El llegat artístic d’Evarist Arnús a Badalona: la Torre Arnús de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas”. Carrer dels Arbres, 4a època, núm. 6, 2021, p. 81-118.
• Solà Parera, Àngels. “Evarist Arnús i Ferrer: un banquer barceloní amb propietats a Badalona”. Carrer dels Arbres, 3a època, núm. 8, 1997, p. 23-32.