Sóc enginyer. Però podia haver estat metge, ho vaig dubtar fins a l’últim moment. No és tan estrany: tant la medicina com l’enginyeria es basen en el coneixement científic i en l’empíric. Des d’una base científica avancen treballant i experimentant. I com a enginyer, vaig treballar durant uns quants anys a la Vall d’Hebron; era una feina dura però molt apassionant.
Tot això ve a compte perquè últimament els mitjans de comunicació comenten molt els avançaments que hi ha a la investigació clínica, biològica i farmacològica, i sentim a parlar molt de l’Hospital Clínic, del de la Vall d’Hebron i… de Can Ruti (Hospital Germans Trias i Pujol). Tenen uns grans equips professionals i molts pacients: un bon camp d’experimentació. Tots tres són hospitals generals universitaris, on la pràctica hospitalària es combina amb la formació universitària i amb la recerca, tres “potes” de l’excel·lència.
Podríem dir, sense més preàmbul, que Can Ruti és un dels punts forts de Badalona, de la seva base econòmica i científica. No és simplement un Hospital de primer nivell, sinó també un campus on trobem l’Institut Català d’Oncologia, el Banc de Sang i Teixits, les fundacions Carreras, Lluita contra la Sida (IRSICaixa); l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol, l’Institut Guttman i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Però aquesta gran “empresa” que és Can Ruti ha estat poc cuidada per les administracions. La Generalitat de Catalunya no ha facilitat gens ni mica la solució d’un accés fàcil, sense escoltar les propostes per a portar el metro fins a l’Hospital. Certament que el servei d’autobusos té un munt de línies que arriben a Can Ruti (B12, B24, E33, M6, M19, M26 i M28) des de Badalona i municipis veïns, però la majoria de trajectes són tortuosos i triguen molt –especialment els que pugen pel carrer Independència, estret i ple de parades i semàfors– i són, inevitablement, només eficaços a mitges, la qual cosa obliga a treballadors i usuaris a agafar el cotxe. Cal un mitjà de transport ràpid i massiu que eviti la crònica saturació de l’aparcament per la utilització del vehicle privat. Però no, no tenim ni metro ni perspectiva de tenir-lo. La Generalitat va -o ha anat fins ara-, per uns altres viaranys.
L’administració que hi hauria d’estar més interessada, l’Ajuntament de Badalona, tampoc no ha treballat prou activament per Can Ruti des d’aquells anys ja llunyans del primer govern de la democràcia en què va batallar molt i molt perquè es posés en marxa l’hospital, carretera d’accés inclosa. Ha acceptat –de vegades des de la passivitat– els creixements al voltant del centre hospitalari. I ha contribuït, això sí, a fer possible que el sistema públic d’autobusos doni el millor servei possible.
Però Can Ruti té problemes i requereix solucions. I l’Ajuntament hauria de mimar l’empresa més important de la ciutat.
Ara, amb la maleïda pandèmia, l’Hospital ha tirat endavant a la brava i ha construït una ampliació amb mòduls prefabricats en part de l’aparcament davant de la Maternitat… posant en evidència els oblits. Finalment, el 21 d’abril proppassat hi va haver una reunió entre l’Hospital, el Departament de Salut de la Generalitat i l’Ajuntament, que tant de bo que fos fructífera.
En primer lloc, caldria posar ordre al “pinyol” de Can Ruti, és a dir, a l’espai ocupat sense cap directriu visible pel mateix Hospital, pels edificis de docència de la Universitat Autònoma de Barcelona i pels centres de recerca situats més enllà: bàsicament es tractaria de regularitzar les actuacions des del punt de vista urbanístic i paisatgístic, i també resolent els problemes de titularitat de la propietat dels terrenys. Això és imprescindible, però s’ha d’anar molt més enllà. Perquè no es tracta només de posar ordre en el “pinyol”, sinó del fet que el complex Can Ruti necessita molt més espai si volem consolidar la recerca clínica, biomèdica i farmacològica d’aquest pol d’excel·lència, donant-li la possibilitat de créixer i desenvolupar-se amb altres implantacions. L’Hospital s’ha queixat sovint que ha tingut demandes per situar al seu voltant altres centres de recerca (privats), als quals no ha pogut donar-los resposta: i així s’han perdut moltes oportunitats per al campus de Can Ruti… i per a la ciutat.
Vet aquí allò que diu la “solució” que ara esbossa la nota de premsa de l’Ajuntament: es tractaria de “permutar una zona propera al Turó de Can Boscà, actualment classificada com a equipament, i transformar en zona d’equipaments sanitaris espais més pròxims a Can Ruti com ara els terrenys a tocar a l’actual heliport, qualificats de forestals”.
És –al meu judici– una mala solució, per no dir una no-solució. Respon a una visió curta i sense horitzó; és, un cop més, un pedaç per a sortir del problema sense gaire esforç… Cal una actuació de més abast, feta amb ambició i valentia. L’Ajuntament té en un calaix el Pla Director de la Serralada de Marina a Badalona, formulat i mig tramitat el 2011. Hi ha feina feta, i cal aprofitar-la. Possiblement s’ha de revisar i actualitzar, però conté propostes que donarien resposta a les necessitats d’ampliació del campus Can Ruti a l’entorn de Canyet i la Vall de Betlem.
Fem fort Can Ruti i farem forta la ciutat.
