Trenta-quatre barris que són com trenta-quatre pobles a dins de la ciutat. Badalona és això. Un entramat de barris amb milers de veïns que fan un poti-poti fantàstic! I jo quan me’n vagi a viure al poble, trobaré a faltar el meu poble, que ara és el de Baix a Mar (Centre). Tinc la sort, però, que m’he mogut molt pels barris de Badalona, i els podré recordar una mica tots. Tot això que m’emporto.
El 1994 TVE em va agafar com a periodista “free-lance” per cobrir l’actualitat de Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Jo vivia a Barcelona i en ma vida havia trepitjat aquest territori! Qui m’ho havia de dir que hi acabaria fent vida durant 21 anys! Per la meva feina doncs, ara a TV3, he estat en barris on s’han generat notícies, malauradament males notícies, perquè les bones, ja sabeu que costa entrar-les als informatius. Però de la mala notícia també en treus bones relacions amb la gent que ha testimoniat els fets, i que ha col·laborat a difondre’ls. Contactes que no hauries tingut mai si no hagués passat el succés del qual t’has fet ressò. És per això que quan repasso l’agenda, hi veig noms de gent de Montigalà, La Pau, La Morera, Sant Roc, Canyadó, el Mas-Ram, Canyet, Gorg, Dalt La Vila… La majoria de barris de la ciutat. I quan em parlen de Badalona, jo hi veig més enllà del mar i del Pont del Petroli, molt més enllà, tot i haver viscut només en dos barris: a Bufalà i al Centre.
Sempre s’ha dit que hi ha dues “badalones”. Jo no ho crec gens això. N’hi ha tantes com barris, i gent que hi habita! És la Badalona heterogènia i diversa. I en aquest mosaic està la gràcia. Com a París o a Londres. Les metròpolis són com les xarxes dels pescadors: els peixets hi quedem atrapats en el dia a dia, i ens movem amb presses per anar a la feina, a comprar, al metge o a l’escola. Seria bonic que els veïns d’un costat i de l’altre es visitessin de tant en tant. Molt més del que s’ha fet fins ara. Es podrien organitzar excursions de cap de setmana, fins i tot, amb visites guiades als llocs més típics, passant també, i sobretot, per l’incondicional “Bar Pepe”, el que tothom sap a prop de casa seva.
Estic convençuda que hi ha veïns meus que no han estat mai ni a La Salut ni a Pomar, per exemple. Una llàstima, perquè hi descobririen històries brutals i gent molt interessant. I a més, veurien que els uneixen les mateixes reivindicacions de neteja, civisme i pacificació del trànsit. Els barris-poble que configuren el mapa de la ciutat són com els retoladors que formen la caixa tan bonica que compres amb aquella il·lusió. Cada color té el seu encant, la seva empremta. Ara, no puc obviar la certesa que hi ha barris amb més problemes que altres, això és evident, i que hi ha veïns que no tenen cap desig d’aquesta interrelació que proposo. Cert… Però com a tot arreu del món. Això no és “marca Badalona”.
Trobaré a faltar el poble que m’ha acollit dues dècades de la meva vida. Els botiguers habituals, l’hola i l’adéu de veïns que ens creuem diàriament, el laberint de carrers, d’olors i de colors. Els badius i els micaquers que hi fan ombra. Paraules que ja no podré tornar a fer servir. Perquè lluny d’aquí, les hem de traduir.
