Durant anys els municipis del Barcelonès Nord (Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet) han estat empresonats pel complex de ser ciutats massa pròximes a Barcelona. El que s’hauria d’haver vist com un avantatge sempre s’ha percebut com un mal que corca les nostres essències pròpies i que malmet la nostra capacitat de desenvolupament econòmic.
Quan el concepte predominant és la subsidiarietat s’accentua el complex d’inferioritat i emergeix amb força el mite de les ciutats pobretes, condemnades a ser l’abocador de tot allò que la capital en el seu egocentrisme no vol. La falta de lideratges polítics històricament a Badalona (la meva ciutat) encara ha agreujat més aquesta sensació d’estar condemnats a un destí fatalista.
Val a dir que efectivament Barcelona, al llarg de la història, no s’ha portat gaire bé amb els seus veïns de l’altra banda del Besòs i ens han endossat tota mena d’infraestructures i personal que feien nosa al disseny de la ciutat cosmopolita i turística.
El destí té les seves ironies i, de sobte, el front Mediterrani-Besòs té una oportunitat d’or de passar comptes: el desenvolupament del sector de les Tres Xemeneies entre Sant Adrià i Badalona i els seus espais col·laterals (polígons industrials de Sant Adrià i Grandland a Badalona); la reconversió –avui possible– de l’autopista C-31; treure el tren de la línia de costa aprofitant, justament, les possibilitats que ofereix la transformació de l’autopista, i més encara: la possibilitat de liderar un canvi de paradigma, transformant antics espais industrials contaminants en pols de pensament i producció de noves energies, vinculades a un nou concepte de la formació de tècnics especialistes i de promoció de la filosofia de la pau.
Per primer cop, la zona Badalona-Sant Adrià-Santa Coloma té bones cartes en aquesta partida. El context de la crisi sanitària provoca que Barcelona hagi d’aixecar el cap i cercar noves sortides, perquè no podrà continuar vivint del turisme com a principal font d’ingressos; al mateix temps necessita reinventar la zona del Fòrum de les Cultures (que toca amb Sant Adrià), que durant no sé sap quan de temps no podrà ser un espai d’esdeveniments culturals massius. La proximitat a Barcelona juga al nostre favor: tenim els terrenys i hi ha projectes sobre la taula. Podem completar les mancances de Barcelona i tenir el nostre propi perfil.
Ara bé, per fer això cal jugar la partida amb intel·ligència. Sens dubte ha estat un bon moviment l’acció conjunta de plantar el Consorci del Besòs. Però no n’hi ha prou: caldrà articular noves formes de gestió consorciada entre els tres ajuntaments o fer servir eines que ja existeixen, com la Mancomunitat de Municipis o la Diputació de Barcelona. Ara bé, jugar en ens supramunicipals on hi ha Barcelona, altres administracions com la Generalitat i altres municipis (amb els seus propis interessos “regionals”) és perillós si no hi ha un projecte comú entre Badalona-Sant Adrià i Santa Coloma. Només el treball conjunt de les tres ciutats garanteix que es podrà fer passar la capital per l’adreçador, i fer-li entendre que Barcelona no és Barcelona, que va més enllà dels seus límits municipals i que ara ha arribat el moment de parlar d’una ciutat global que, a més a més, ha de tenir la vocació d’esdevenir la capital del sud del continent, en un moment de desintegració del model de l’Europa dels estats, que més d’hora que tard acabarà sent l’Europa de les grans regions.
És moment de posar sobre la taula un pla estratègic del Barcelonès Nord, consensuat no només per les batllies sinó per tots els grups municipals i agents socials i econòmics que sigui possible. Un pla que tingui fites a curt i mitjà termini i que no ho fiï tot a un futur ple d’incerteses. Un pla que entengui que només explotant les potencialitats conjuntes es generaran recursos econòmics per reduir les desigualtats.
A Badalona especialment cal esparracar el pensament de la Badalona pobreta i del subsidi, per començar a parlar de quins són els nostres punts forts i com els podem explotar. Alguns d’aquests punts forts els tenim davant del nas i es troben concentrats a la zona de muntanya, i es resumeixen en dues paraules: investigació mèdica!
Promoure les potencialitats no vol dir ni especular ni deixar ningú pel camí, vol dir posar en marxa la locomotora per fer-hi pujar tothom. Deixem de pensar en les nostres febleses i pensem assertivament en el nostre futur.
Vaig publicar aquest article el 16 de març passat a la contraportada d’El Punt Avui.
Badalona no és una ciutat, no funciona com a tal, no en té consciència ni té identitat. No hauriem de provar d’entendre on som donant la culpa a la gran Barcelona. Altres ciutats metropolitanes, fins i tot les viles ocupades del Pla de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet, han reivindicat la seva identitat i la seva voluntat de ser. Comencem per saber que volem col.lectivament, que oferim, i després ja farem plans per veure per on comencem. Com deia en Gaziel, el més dificil de veure és la realitat.