Tot preparant l’article, a la recerca de dades sobre salut mental a Badalona, les darreres que apareixen, a nivell públic, són de l’Observatori de la Salut i es remunten al que ara mateix ens sembla força llunyà: el 2017-2018.
Malgrat això, sí que hi ha dades sobre com les diferències socioeconòmiques agreugen i molt els problemes de salut mental en tots els pacients diagnosticats a partir de la Covid-19. I malgrat que no vull ser portaveu de ningú, el cert és que el pes de la crisi econòmica – igual que aquella devastadora crisi del 2008 per a Badalona – s’està notant, i molt, en les consultes dels psicòlegs de la ciutat, siguin de la xarxa pública o de la privada.
Durant el confinament, els pacients que estaven sent tractats per altres trastorns van mostrar el que podria ser una agorafòbia “falsa”, ja que la por al contagi o la incertesa de la situació no són factors inconsiderables. A partir d’aleshores també han augmentat els trastorns obsessius, així com els pacients que afirmen que no poden evitar rentar-se les mans cada vegada que fan qualsevol cosa encara que no tinguin un trastorn obsessiu. D’altra banda, passar tantes hores davant de les pantalles ha estat la situació desitjada pels pacients amb fòbia social; però, com era previsible, el desconfinament no ha fet que més que agreujar aquesta simptomatologia.
De tot això en parlem a continuació.
Augment de la fòbia social
La fòbia social o ansietat social és una por intensa i persistent de la persona que la pateix a ser observada i jutjada pels altres. Afecta tant a la feina com a l’escola i a altres activitats quotidianes, i dificulta les relacions interpersonals.
Per tant, l’estat social –tot i que els humans som animals socials i, per tant, potser seria més oportú anomenar-lo estat físic– pot ser un desencadenant d’aquest tipus de fòbia. Un altre podria ser el temps de confinament, amb contactes només a través de les pantalles, que ha fet sentir còmodes els malalts de fòbia social.
Per tant, amb el desconfinament, les persones amb aquest trastorn l’han vist empitjorar, i hi ha hagut una nova escalada de l’ansietat social. El distanciament social, les mascaretes, l’aïllament, el teletreball, han deixat de ser pal·liatius per aquestes persones i han acabat provocant un problema seriós i freqüent en nens i adolescents.
I l’agorafòbia?
L’agorafòbia és una por intensa i persistent a trobar-se en determinades situacions d’on és difícil escapar. A qui la pateix l’avergonyeix que altres observin el seu comportament en aquestes situacions, sense que ningú pugui ajudar-los. Per tant, els pacients fan tot el que poden per evitar aquestes situacions o llocs, la qual cosa condueix a una disminució progressiva de les seves activitats.
Aquests pacients estan bé dins de casa seva, ja que el perceben com l’únic reducte de seguretat que posseeixen. Per a ells, el confinament era precisament la situació en què se sentien còmodes, ja que no hi havia res a evitar.
Només pensar en, per exemple, tornar a la feina de forma presencial, fa que aquests pacients comencin a presentar símptomes físics com marejos, taquicàrdica, opressió precordial, dolor abdominal… O símptomes psicològics com la despersonalització o la desrealització. El pacient pot interpretar aquesta simptomatologia com una conseqüència catastròfica que condueix a una crisi de pànic.
Aquestes crisis de pànic són molt intenses i les viuen juntament amb altres pors intrusives, com la por a morir d’un atac de cor, a tornar-se boig o a perdre el control. En aquestes condicions, només els pot tranquil·litzar saber que hi ha una persona propera, que pot ajudar-los en qualsevol moment.
Els trastorns d’ansietat generalitzada amb, o sense, agorafòbia i amb intenses somatitzacions estan omplint les consultes no tan sols dels psicòlegs sinó, també, dels metges de família. S’està receptant una quantitat excessiva d’ansiolítics i, fins i tot, antidepressius, per a unes patologies que haurien de ser tractades amb psicoteràpia. Quin és el principal problema? La manca d’estructura sanitària, que no permet l’existència de psicòlegs a tots els centres d’atenció primària, de la mateixa manera que hi ha metges de família o un bon servei d’infermeria. Es resoldrà la situació? Potser quan la gran onada – aquesta vegada de salut mental – ens agafi de ple, cosa que encara no ha arribat… del tot…
Trastorn d’estrès posttraumàtic després de la pandèmia
El trastorn d’estrès posttraumàtic és una patologia psicològica desenvolupada per pacients que han viscut o presenciat esdeveniments traumàtics, que els poden posar en perill la vida i que van des d’agressions sexuals fins a desastres naturals a guerres, passant per accidents de cotxe, pèrdues de persones properes, etc.
Si al febrer de l’any passat, quan la nostra vida quotidiana era tranquil·la, ens haguessin dit que només un mes després ens colpejaria una pandèmia, hauríem tingut temps d’assimilar-ho (més o menys). Ara bé, no vam tenir temps per preparar-nos físicament o mentalment, per enfrontar-nos a una situació que ha posat en perill les nostres vides i la de les persones estimades i que ha fet trontollar tota l’estructura socioeconòmica del país. És lògic, doncs, que hagin augmentat els casos de trastorns d’estrès posttraumàtic (TEPT), especialment en treballadors sanitaris sotmesos a situacions d’estrès que els ha comportat trastorns del son, ansietat, desesperança i, fins i tot, sentiments de culpa.
Tot això es deu al fet que el confinament va activar les àrees cerebrals relacionades amb la resposta automàtica a la por, que es troben principalment en l’amígdala i l’hipocamp. És en aquest últim on s’emmagatzema tota la informació traumàtica i, per tant, des d’on s’envien missatges de protecció a través de l’àmbit social.
Però els que, a més, es van veure directament afectats pel TEPT van ser els familiars de les víctimes de la pandèmia, que no van poder acomiadar-se d’éssers estimats o celebrar un funeral, motius de dolor patològic i sovint depressió.
Trastorn d’estrès agut en persones en quarantena
En la resta dels que hem estat en quarantena se’ns poden haver generat trastorns d’estrès agut amb esgotament, insomni, disminució del rendiment de concentració i treball, irritabilitat, ansietat en el tractament de pacients infectats… però no un TEPT.
En aquest cas, és molt important conèixer els estressors existents en cada etapa:
- Durant la quarantena
- Una durada més llarga implica símptomes de TEPT, comportaments d’evitació i irritabilitat.
- Tenir por del contagi propi o d’altres, sobretot si és de la msteixa família. De la mateixa manera, hi ha por quan sents, o es creu que experimentes, qualsevol símptoma físic relacionat amb el coronavirus. Aquesta preocupació és més gran en dones embarassades o que tenen fills petits.
- El confinament, la pèrdua de les nostres rutines i, per tant, de la nostra vida “normal” juntament amb la reducció del contacte físic, sense abraçades ni petons, amb la distància social, augmenten la frustració per no poder fer activitats quotidianes regulars.
- No poder rebre atenció mèdica periòdica, per exemple, en el cas de pacients crònics o no tenir accés a prou aliments, també condueix a la frustració i, per tant, genera molta ansietat.
- Confusió per allò que els pacients consideren informació contradictòria, escassa a causa de les diferències en el contingut dels missatges.
- Després de la quarantena
- Pèrdues econòmiques perquè la teva activitat professional s’ha interromput, sense haver-ho planificat prèviament. Això crea ansietat intensa i és un factor de risc per als trastorns psicològics.
- El possible estigma cap als infectats, de manera que es puguin generar comportaments d’evitació, de retirada, de sospita. Per tant, és important acabar amb les notícies falses sobre possibles contagis, des de tots els àmbits de la vida, aportant informació veraç, útil i no estigmatitzant.
Trastorn obsessiu-compulsiu
Des de fa uns mesos veiem pacients amb trastorns obsessius-compulsius (TOC) per la neteja, que mostren obsessions de contaminació i realitzen rituals de rentat compulsiu.
És d’esperar que, en un futur pròxim, i a mesura que es restableixi la “nova normalitat”, aquest tipus de patologia pugui augmentar, perquè hi ha un augment considerable del nivell de preocupació pel contagi. Els pacients que ja tenien aquest tipus de TOC han reforçat els seus rituals, de manera que els pacients poden patir recaigudes.
Trastorns adaptatius
Consisteix en un malestar psicològic intens que pateixen persones que se senten desbordades per la situació que viuen. A mesura que les persones s’adapten tant a la situació com a les seves conseqüències, aquest malestar s’atenua i, fins i tot, pot desaparèixer.
Els trastorns adaptatius apareixen quan el confinament comença de manera sobtada, sense temps per preparar-nos per a la nova situació, perquè som conscients de les greus conseqüències sanitàries i socioeconòmiques de la pandèmia i, òbviament, de l’obligació de canviar la nostra forma de vida de manera radical i inesperada.
D’altra banda, aquest tipus de crisi que Pittman anomena “desgràcies inesperades”, té un bon pronòstic si es compleixen alguns factors com: el sofriment no és privat, no és vergonyós ni secret, és explícit i, a més, augmenta la sensació de formar part d’una comunitat de suport mutu. Tot això s’està produint en l’actual pandèmia.
Altres efectes psicològics de la pandèmia
Tot i que es poden produir molts trastorns adaptatius, és important no oblidar l’existència de pacients que abans de la pandèmia ja tenien un trastorn psicològic o que recentment mostren simptomatologies, possiblement greus, en aquests moments. Tots aquests tipus de pacients requeriran tractament psicològic i, en alguns casos, psiquiàtric.
No hem d’oblidar que hi ha realitats invisibilitzades, que no apareixen en els mitjans de comunicació, que no són notícia; actualment el nombre de suïcidis s’ha disparat fins a sortir de les estadístiques “habituals”. Com a societat no ens ho podem permetre. És absolutament necessari saber que s’ha de parlar del suïcidi adolescent – que és una realitat d’una generació abocada al no future – i és una realitat parlar del suïcidi en ancians – que, en la consulta, de cop, confessen: “m’han pres els darrers anys de la meva vida”. El suïcidi no es contagia; al contrari, parlar-ne permet que s’accedeixi a informació valuosa, i es donaran a conèixer mecanismes i recursos que les persones amb idees suïcides han oblidat que existeixen o, tan sols, no saben que hi són.
És possible que aquesta pandèmia ens hagi portat un canvi en els hàbits de vida de tots nosaltres com a societat. No obstant això, aquells que pensaven que tenien poc o cap risc de tenir un trastorn psicològic ara viuran una mica més alerta. No convertir l’alerta en por és feina de tots. Ho hem fet molt bé fins ara, ho continuarem fent?
Bibliografia
Brooks, S.K., Webster, R.K., Smith, L.E., Bosc, L., Wessely, S., Greenberg, N., Rubin, G.J. (2020). L’impacte psicològic de la quarantena i com reduir-la: revisió ràpida de l’evidència. The Lancet, 395, pàg.Pittman,F. (1995) Moments decisius: el tractament de les famílies en situacions de crisi. Pagat per teràpia familiar
