Gairebé vint anys després em vaig sentir, de nou, diminut entre la jungla dels espigats edificis que t’observen quan surts de l’estació de metro a Llefià. La sensació que imperava en mi era la d’haver fet un viatge en el temps en algun tipus de càpsula espacial que m’havia traslladat de nou al barri on la meva infantesa es va criar amb olor de maó i asfalt, i la meva adolescència va buscar espai seguint un camí d’inquietuds que em portessin a ser un adult realitzat. Després d’uns segons de quietud observadora, la mateixa que qualsevol viatger en el temps faria en arribar a una altra dimensió, els meus peus van prendre la iniciativa i van guiar a la meva curiositat que, ansiosa, recorria a memòria per escollir l’itinerari adequat deixant enrere la desmesurada modernitat de l’estació del metro. Els estímuls no van trigar massa a arribar a tots els meus sentits. El barri s’havia convertit en un gresol on convivien desenes de cultures diverses. Igual que en el seu dia van fer, sobretot, gallecs, andalusos, extremenys i aragonesos en els anys 50 i 60, ara ho feien marroquins, pakistanesos, sirians, xinesos, veneçolans, equatorians i un llarg etcètera de gent que buscaven al barri el que havien perdut en les seves cases natals.
Treballar per buscar aquesta dignitat que ven el sistema capitalista, una vida a priori més pròspera. Diferents temps, mateixes necessitats. Diferents cultures, mateixes preocupacions. Vaig escoltar, al vol, frases de converses, algunes amb un accent comprensible per a mi, i altres en idiomes que escapaven del meu lèxic. La suau pell de Tània, la meva dona, ocupava la meva mà dreta. A l’esquerra, portava un exemplar de la novel·la que acabava de publicar: “Pilar, la mujer de mirada inolvidable”, un homenatge a les meves arrels familiars i que volia regalar a la meva tia Glòria i el meu oncle Martín, els únics familiars que encara residien en aquell barri que tant m’havia vist córrer darrere d’una pilota.
Ens plantem davant el portal per pura intuïció orientativa i el meu dit índex es va enfonsar, decidit, en el timbre marcat amb un dos i la lletra D majúscula. La porta es va obrir sense que cap veu metàl·lica donés la benvinguda a l’altre costat de l’intèrfon, és el que sol passar quan el que rep espera la vista, com era el cas. Vam pujar la cenyida escala, on l’olor de curri s’havia imposat a l’olor de potatge que jo recordava de la meva infància. L’aroma que prometia un mos exquisit deixava clar que els nous veïns de la meva tia havien canviat els glaçons de brou Maggi per desenes d’espècies que assaonaven els replans del bloc amb olors d’altres mons que despertaven la gana a qualsevol.
En aquella mateixa finca de nou pisos d’alçada vivia jo amb els meus pares i el meu germà, en el tercer. En aquella època, els anys 70 era tal l’aïllament del barri que els que vivíem allà quan anàvem a centre dèiem: “Anem a Badalona”, com si el barri de Llefià no pertanyés a la mateixa ciutat. És a dir, es podia dir que era un gueto en tota regla situat als voltants de l’extraradi dels afores de Barcelona. Una jungla vertical, atrotinada de blocs de pisos impersonals esculpits a maó on havien anat a parar els emigrants, sobretot, andalusos i extremenys, que en els anys 50 i 60 fugien de la fam i del poc esperançador treball a jornals en el mas que els oferia el capatàs de torn en els seus pobles d’origen. La desesperança fa que fugis a qualsevol lloc. Va ser tota una generació que havia vist passar de llarg una guerra i la postguerra corresponent, no tenia res a perdre. S’havien criat entre la barata, les martingales i l’estraperlo com a solució única a l’escassetat. Suposo que quan t’acostumes a tenir poc, els temors són també pocs.
La meva àvia Pilar va emprendre aquest viatge al costat de la seva cosina Triburcia l’any de la gran nevada, el 1962. El viatge que aquests valents emprenien era només una primera part de l’agonia. La segona part, i més soferta, venia just quan arribaven al seu destí somiat. Era pensar en el fet de sortir de l’estació i se’ls encongia el cor. Els papers i permisos preparats per familiars o amics eren el salconduit més segur per aconseguir l’entrada. Alguns baixaven abans d’arribar a l’estació i acabaven el trajecte a peu, creuant camps per tal de no ser descoberts per algun dels molts controls, que, si no superaves, et feien tornar al poble.
El nostre barri, Llefià, era una de les tantes barriades que no paraven de rebre a nous veïns durant aquests anys. Segons els més experimentats del barri, era una època en què el concepte de pàtria es modelava diàriament a partir de la realitat. Es veien partides de cartes al mateix carrer amb els jugadors asseguts en uns tamborets o caixes, els “ponches” i anissos lliscaven per les barres dels bars entre rialles i xiuxiuejos, sobretot, els diumenges després d’un bon passeig o una esperançadora missa. Les barraques, que al principi eren una solució pràctica i barata, deixarien de ser-ho davant l’allau de benvinguts. Era més fàcil trobar feina que aconseguir quatre parets on viure de forma digna. D’aquesta manera, igual que va fer la meva àvia Pilar, molts buscaven habitacions llogades amb espais compartits. Funcionava sobretot el boca-orella, i gràcies a l’amic d’una familiar que tenia un cosí que, pel que sigui, va arribar abans que tu allà, aconseguies refermar-te alguns metres quadrats on amb gairebé sense res podies començar una nova vida a la recerca de prosperar.
Els espais eren tan reduïts que aquells emigrants només dormien allà perquè la resta ho feien al carrer o als bars, que es convertien en importants punts de trobada. És allà on es reuneixen amb els seus paisans i comparteixen penes i alegries, a més d’assabentar-se d’alguna notícia que arribava dels seus enyorats pobles d’origen. Així es forjaven aquells barris, que creixien i creixien sense parar fins a veure’s col·lapsats i desbordats.
Eren tants els que arribaven que aviat el problema va passar a ser un altre. Van començar a faltar infinitat de serveis. La poca indústria que existia no donava l’abast a una població que incrementava per segons. La majoria dels veïns havien de sortir de la barriada per aconseguir una feina. Però un cop assegurat el jornal, el gran problema era com arribar. Grans matinades i dilatades caminades costa avall a la recerca de la carretera general on poder pujar a un tramvia o un autobús abarrotat. Arribaven a la feina amuntegats com en una llauna de conserves amb l’entrepà sota el braç embolicat amb paper de diari del dia anterior i l’alè d’un altre passatger darrere del clatell. Les escoles i els centres sanitaris no donaven l’abast. Era més fàcil que et toqués la loteria que aconseguir plaça a l’escola perquè el nen tingués l’educació correcta. I si alguna cosa et feia mal, matinar era la millor recepta per aconseguir que t’atengués el metge del consultori més proper.
Van arribar els anys 70 i els gegants blocs apareixien a la barriada com si es tractessin de xampinyons. El nostre tenia nou plantes a quatre famílies per planta. A quatre habitants de mitjana per pis. En aquell mastodont de maó vermell convivien al voltant de dues-centes persones. La convivència entre totxos de tanta gent dóna per a molt. Mai oblidaré les reunions de veïns en què es debatia per qualsevol problema de convivència i acaben sempre com el rosari de l’aurora, sobretot, quan arribava l’hora de revisar qui eren els veïns que no havien pagat la derrama imprevista o algun rebut de la comunitat. L’endemà, al bar de torn, els temes més candents eren el partit de futbol del dia anterior i la galeta que li havia donat un veí a un altre en l’última reunió. Això sí, al cap de pocs dies d’embrancar-se, eren de nou amics i amigues per a tota la vida. Aquella generació tenia tantes coses en comú que eren veïns de sang. En aquesta època, igual que en altres, la camaraderia era com una mena de llei natural per combatre les pors comunes. Els veïns es convertien en una segona família que estava sempre pel que fos necessari. Molts d’ells havien viatjat junts des del poble, sent ben petits, acompanyant l’aventura dels seus pares. Orgull d’àvia. Orgull de barri. Orgull xarnego. Orgull de Badalona.
Amb aquesta cançó, interpretada per Daniel Escamilla, presenta el llibre ‘Pilar, la mujer de mirada inolvidable’.
