Pot semblar una bogeria o, fins i tot, una banalitat proposar segons què amb una pandèmia en marxa, però parlar de smart cities no ho hauria de ser.
El significat més comú d’smart city és aquella ciutat que aplica tecnologies per resoldre problemes de forma més sostenible, automatitzable, segura… però gairebé mai posem el focus en la vessant més social de la cosa.
Carrers amb fanals que només s’engeguen quan detecta que algú s’acosta. Semàfors que canvien la seva configuració en temps real per evitar embussos. Transport públic sota demanda. Un algorisme que optimitza el recorregut dels camions de la brossa segons l’espai que els queda lliure. Tot projectes reals i molt interessants. Però, per què tots són projectes allunyats de les qüestions més bàsiques? La resposta no és simple.
Els motius més habituals són dos:
Que l’empresa de torn que ha ideat la proposta la pugui copiar i enganxar al màxim nombre de poblacions possibles.
Que el polític de torn pugui idear i posar en marxa una idea concreta, tangible i vendible als seus votants en el curt termini de la seva legislatura.
El primer punt és econòmic. Si les smart cities han començat per coses supèrflues, és perquè les empreses que les impulsen necessiten projectes vistosos, grandiloqüents, prou cool i reproduïbles. Sembla que si no ens referim a projectes plens de xips, antenes i sensors ningú els vulgui implementar. Tant li fa si la rendibilitat de la inversió és qüestionable: si és un projecte que queda modern algun ajuntament amb la caixa plena el comprarà.
El segon és un tema d’estètica política. Ajuda més a guanyar eleccions parlar de com fer canvis a llarg termini en temes socials o un llistat de projectes concrets i dels que tenen data d’inauguració i foto? Total, que tots acaben fent places i piscines (que no dic que no siguin també necessàries).
I què podríem fer a Badalona que ens ajudés a minimitzar les diferències socials dels nostres barris?
La meva proposta és centrar-nos en les accions més petites, ràpides i econòmiques al nostre abast que impactin i millorin la vida del màxim volum de gent possible. Per exemple: en un moment com l’actual de manca de recursos per part de les famílies cal que els diners i les ajudes els arribin al moment, sense perdre temps en gestions o en estar pendents d’allò que s’aprovi al ple. Si l’ajuntament ofereix una ajuda, és per aquells que compleixen unes condicions, no pels més atents o els més ràpids. Per tant, només caldrà creuar (de forma automatitzada) els requisits d’aquesta prestació amb les bases de dades governamentals ja existents podríem fer que l’ajuda es pagui al moment de la seva aprovació i no després de feixucs tràmits burocràtics. Ah, i es pot dur a terme amb una inversió de zero euros!
Processos com aquest n’hi ha a cabassos i automatitzar-los també fan d’una ciutat una smart city.
Al proper article, una nova idea de com digitalitzar Badalona.
Pas a pas es fa el cami . Endevant
M’agrada molt l’enfocament de l’article. Em quedo esperant més propostes.