En memòria del dibuixant badaloní de còmic Lluís Sagarra, mort recentment
Se n’ha anat, i ens ha deixat un buit enorme. No és el primer d’aquella generació amb qui vaig compartir conspiració que marxa abans d’hora. Possiblement no serà l’últim. La vida ja les té aquestes coses. És terriblement brutal alhora que hermosa, i a vegades és difícil veure-hi més d’una cara; sobretot quan les coses van de mal borràs. El millor homenatge que podem donar als que marxen és continuar lluitant per fer un món millor per aquells que els sobreviuen i pels que ens sobreviuran.
Vaig conèixer en Lluís a través d’en Juanjo. Ells compartien veïnatge a Sant Crist i jo havia passat la meva infantesa a Coll i Pujol. Els estudis de Hi-So, on van gravar durant una dècada pràcticament tots els grups rellevants de la música underground badalonina, estaven a Sant Crist, en uns baixos carregats d’humitat, porta per porta amb el que era un taller de confecció d’aquells que tenien tota la pinta de ser clandestins. Aquell era un punt de reunió; l’altre era el Casal Dalt la Vila, però en teníem més, com l’estudi d’en Quim al carrer de la Creu o el desaparegut Roan. Qualsevol lloc on poguessin imaginar idees per remoure la cultura.
Era l’inici de la dècada dels ’90 i gràcies a l’habilitat dinamitzadora d’en Joan Minguell, tècnic de joventut de l’Ajuntament de Badalona a qui aquesta ciutat li deu més del que sap, un grup de joves molt diferents, de barris i condicions socials diverses, vam fundar Joves Conspiradors. Durant deu anys vam ser un motor cultural únic: música, teatre, dansa, cinema, video-art, literatura, jocs de rol, còmic… D’allà van sortir el Dia de la Dansa, de la mà de Marta Fluvià; el Cine-club Babilònia per obra i gràcia de Carles Armengol; el col·lectiu literari On és Bada l’Ona, impulsat per Isabel Graña; el primer joc de rol en viu que es va fer a Dalt la Vila, darrera el qual hi havia en Dani Grau; el cicle de concerts Transmúsica, amb en Lluís Rodrigues, en Juanjo Ramos, en Joan Pascual i una colla de gent magnífica; i el fanzine Conspirador, en el qual hi van participar, entre altres, en Quim Sosa, en Toni Beganes i ell, en Lluís Sagarra Luna.
En Lluís Sagarra era un exemple clar d’allò que eren els membres de la nostra entitat: una persona jove amb un talent increïble que calia canalitzar. En Lluís -i que no se m’ofenguin els companys dibuixants i il·lustradors- era un autèntic geni. El seu potencial creatiu era extraordinari. Tenia un talent natural que brollava dels seus dits. Al darrera d’aquelles ulleres i d’aquell somriure -sempre somreïa- s’amagava una persona amb unes qualitats artístiques que apareixen molt de tant en tant, i que acostumen a anar associades a persones que han tingut experiències vitals molt intenses, a ànimes que han estat turmentades malgrat la seva joventut.
Dibuixava amb qualsevol cosa que tenia a mà (impressionant el que podia fer amb un boli bic) i el resultat era, sempre, extraordinari. No era només magnífic en el dibuix; tenia una gran capacitat narrativa, d’on sortien: senyors de la cendra, genis que esperaven albes psicodèliques sobre cotxes impossibles, pirates cyberpubnks, traficants de desesperances… En Lluís era un artista i un bon amic dels seus amics.
Durant els anys ’80 i ’90 arreu, i especialment a Badalona, el còmic i la música van anar lligats de la mà. En Lluís il·lustrarà uns quants àlbums de grups locals, però destaquen dos treballs: la portada del primer àlbum dels celebradíssims Afraid to Speak in Public i una grans plafons que seran l’escenografia de l’obra Interior/Exterior, una experiència multidisciplinar musico-teatral-dansa-poètica que serà l’avantsala del naixement de Difícil Equilibrio, un dels grups més destacats del rock progressiu de Badalona.
En Lluís, nascut el 26 de novembre de 1969, és un dels sis artistes que s’inclouen al catàleg Nous Creadors. Els autors integren una mostra itinerant que arrenca al Casal Dalt la Vila i visita els centres cívics La Colina, Torre Mena i Morera. Tots ells són fills de la generació de baby boomers que no tindrà jubilació si és que hi arriba: Toni Benages, Xavier Sabate, Quim Sosa, NHA (un dels alteregos de Miquel Rof), Xavier Grau i Lluís Sagarra. Els dos darrers han mort prematurament a conseqüència d’allò que en diuen llargues malalties que, paradoxalment, a vegades esdevenen molt curtes. Ells formaven part d’aquell grup de Conspiradors on també ens falta en Toni Hernández, amb una prometera carrera en el món del cinema d’autor de crítica social, traspassat fa uns anys.
Un temps després d’aquella exposició la vida d’en Lluís va estar sotmesa a sotracs constants, que van acabar desposseint-ne l’obra de la màgia que tant l’havia inspirat. Amb tot, l’esperit romania dins seu i mai sabrem si el temps hauria pogut fer que ànima i mà s’haguessin retrobat per tornar-lo a la condició d’únic en la seva espècie.
Ara ja tant s’hi val. Marxa d’aquest món amb tot l’afecte dels que l’estimàvem i amb l’admiració profunda dels que van tenir l’oportunitat de gaudir de la seva obra i del seu somriure i això el fa, a ulls d’aquells que estimem la cultura, inmortal, perquè el seu esperit roman viu en els seus quadres, en les pàgines dels fanzines i revistes i en els esboços d’històries inacabades.
Badalona té un deute amb unes quantes generacions de joves, especialment músics i dibuixants, que no s’han sentit acollits per la ciutat però sí per la seva gent. El Museu Nacional del Còmic hauria estat una bonica manera de pagar part d’aquest deute i de continuar generant talent. El Museu, com tantes altres coses, sembla perdut definitivament per la incapacitat dels polítics de fer possible el possible.
Ara, serà l’Orfeó Badaloní el que acollirà en els pròxims mesos una retrospectiva de l’obra d’en Lluís Sagarra, perquè el seu nom no caigui en l’oblit, com ha passat amb el d’Enric Sió, que havia de donar nom a una plaça. Una promesa de l’alcalde Jordi Serra que ni ell ni els seus successors han complert. I aquest diumenge11 de juliol, a les vuit del vespre el mateix Orfeó Badaloní Ateneu acollirà una petita cerimònia de comiat civil del dibuixant. Un espai de cultura, un espai on en Lluís segur que s’hi hauria sentit com a casa.
