Apunts de l’evolució forestal a Catalunya
Els boscos son el bé més preciós que els déus mai han concedit als homes
Plini (75 dC.)
Llibre 12 d’Història Natural
Com ja vaig escriure a la primera part d’aquest recull, arran de l’industrialisme de finals del segle XIX Catalunya va assolir la seva màxima extensió de superfície desforestada. Però plovia sobre mullat, ja que des de l’expansió Baix Medieval de la corona catalanoaragonesa per la Mediterrània (segles XIII-XV) i encara més durant l’imperi naval espanyol (segles XVI-XIX), la construcció de galeres va determinar la tala massiva de boscos catalans. Així doncs, la desforestació no es una perversió intrínseca exclusiva del capitalisme del segle XIX, sinó un fet consubstancial a tots els modes de producció. La diferència entre un i els altres rau en que la capacitat destructiva de la tecnosfera capitalista es aclaparadorament superior a la resta de sistemes de producció anteriors.
Des del descobriment de l’agricultura, de la ramaderia i el sedentarisme introduïts amb la revolució neolítica, ara fa uns 9.000 anys al Pròxim Orient, el metabolisme exosomàtic humà (l’energia que fem servir per escalfar-nos, coure aliments, viatjar, etcètera) ha anat creixent de manera exponencial fins arribar a la dràstica i destructiva petjada ecològica actual del model social productivista i consumista que imposa el capitalisme neoliberal postmodern.
Darrera 200 anys de crema de combustibles fòssils, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, l’escalfament global i el canvi climàtic resultant, que ja tenim aquí, tindrà -ja té- dramàtiques conseqüències ecològiques i humanitàries, molt probablement irreversibles. Tenint en compte l’ús abusiu que fem dels combustibles fòssils, es pot dir que seguim en plena era del foc, ja que com a espècie, el que millor sabem fer els humans és calar foc. No gens menys, cada any cremem l’equivalent del carboni orgànic acumulat (petroli i carbó) per la fotosíntesi vegetal de la biosfera planetària al llarg d’un milió d’anys!
Apunts de l’evolució forestal de Catalunya
Al seu interessant llibre Boscos de Catalunya (2003), l’ambientòleg Martí Boada, ens informa abastament de l’evolució forestal de Catalunya des del final de les glaciacions fins als nostres dies. De la munió de dades disponibles he triat algunes, històricament més properes:
A la Catalunya Vella, durant el llarg període de transició al feudalisme, a partir del segle VIII, les cartes de població i franquícies de foment de nous assentaments en el territori eren concessions reials de la monarquia franca a esglésies, monestirs, senyors i viles, de terres, boscos, pastures i aigües, que lògicament van afavorir el creixement demogràfic. L’extensió dels conreus, de la ramaderia i l’extracció dels combustibles de l’època com son la llenya o el carbó vegetal, va anar reduint a poc a poc la massa forestal.
Com els boscos d’aleshores eren refugi de bandolers i malfactors, es procedia de manera habitual a la seva desforestació. També es destruïen els mes propers als assentaments, pensant que eren l’origen d’algunes malalties. Al final de l’expansió Baix Medieval (segles XIII-XV) de la corona catalanoaragonesa per la Mediterrània, els boscos de la serralada litoral i la prelitoral van tenir un paper important en la construcció de vaixells a les drassanes de Barcelona, d’Arenys de Mar, de Mataró i de Sant Feliu de Guíxols.
Pere el Cerimoniós (s. XIV), monarca de la corona Catalanoaragonesa, va ordenar plantar roures i alzines al voltant del castell de Perpinyà, pel dèficit de caça d’aquest lloc degut a la desforestació que havia patit. L’any 1316, el rei Joan II, va prohibir l’exportació de cendra a l’estranger per fer-ne detergent, perquè Catalunya necessitava la fusta per construir galeres, estris i rems. També va prohibir l’artigatge (crema de boscos per fer-hi conreus).
L’ús principal dels boscos de Catalunya era per construir galeres i vaixells per a l’armada. Seguint els comptes de reparació de la galera Victoria, l’any 1390, s’ha pogut saber que es va fer servir fusta de roure i alzina procedent de Vallromanes, de la Roca i de Parets del Vallès, mentre que la d’àlber procedia de Sant Andreu, de Vilapiscina, de Provençana, de Santa Coloma de Gramenet i de Sant Adrià de Besòs. En altres casos, la fusta s’extreia del Montseny, del Montnegre o del Corredor.
La gran desforestació de Catalunya del segle XVII portarà a la promulgació de les Ordinacions forestals de Catalunya, el 26 d’octubre de 1627, per part del capità general del Principat de Catalunya i dels Comtats del Rosselló i la Cerdanya. En aquest ordenament legal s’exposa que com a conseqüència de l’explotació dels arbres per fer trementina, quitrà i pega, s’han causat notables danys als boscos, i que es penarà durament les persones que duen a terme males practiques forestals, amb l’objectiu de fabricar galeres, ordenant els boscos, promovent la repoblació forestal, prohibint les artigues, la crema de pastures, l’exportació, fer foc, tot controlant l’ús final de la fusta.
La Reial Ordre del 31 de gener de 1748 estableix la Ordenanza para el Cultivo y la Conservación de Montes. Segons les cartes i els inventaris del ministre comissionat de monts de Catalunya, José Andrés del Portillo (1786-88) -consultades per Martí Boada (2003)-, es veu clarament que son nombroses les embarcacions que transporten fusta des de Catalunya, Aragó i Valencia cap a les Drassanes de Cartagena. La documentació d’aquest arxiu informa que la fusta s’apilava a les platges de Palamós, Roses, Sant Feliu, Blanes i Mataró (algunes procedents dels boscos de Puigcerdà), per carregar-la i ser transportada majoritàriament a Cartagena i també a Maó. En aquesta documentació es constata que els boscos catalans, en especial les rouredes, estaven en forta recessió.
A finals del segle XVIII als municipis de muntanya importants hi havia Comisionados de Marina, que venien a ser el primer cos de guardes forestals, encarregats d’inventariar, controlar els arbres i regular les tales. Un altre fet històric negatiu es va produir a partir de les Corts de Cadis (1812), amb les quals s’inicià la primera desamortització, que va comportar la venda de boscos públics, la majoria dels quals van acabar talats. Segons Erich Bauer (1994), al conjunt de l’Estat van desaparèixer uns set milions d’hectàrees de bosc.
El desgavell administratiu i la manca d’un inventari rigorós de finques, bens immobles, censos i boscos durant la desamortització de 1855 va anar acompanyat d’una reforma agrària liberal. Això va significar la privatització d’un patrimoni rústic ingent i la despossessió dels veïnats, els seus usufructuaris tradicionals i el pas de molts bens al domini privat. La conseqüència immediata d’aquesta desamortització va ser la forta pèrdua de superfície forestal. Alguns autors sostenen que es van registrar les inundacions mes catastròfiques de la història, de les quals la mes intensa va ser la de 1869. A Catalunya les capçaleres i les conques més malmeses foren les dels rius Ebre, Ter, Cardener i Llobregat.
El regnat de Felip II va ser terrible pels boscos de les terres de l’Ebre,
perquè el monarca necessitava la fusta pel seu faraònic projecte naval
D’altra banda, la ràpida construcció del delta de l’Ebre, entre els segles XIV i XIX, s’atribueix a la desforestació dels boscos de la seva conca, especialment durant el regnat de Felip II (segle XVI) i el seu faraònic projecte naval, que va requerir gran quantitat de fusta de terres de l’Ebre. Això va determinar una gran erosió dels vessants d’aquest riu i consegüentment l’augment del volum de sediments que, arrossegats fins a la desembocadura, van determinar l’acreixement del delta.
Però també tenim bones notícies sobre els boscos i un canvi positiu en la mentalitat forestal que es produeix des de finals del segle XIX i principis del XX. A més de la irrupció de l’excursionisme científic, dels moviments conservacionistes, del míldiu i de la fil·loxera (ja esmentats a la primera part d’aquest recull), l’evolució tecnològica va fer reduir progressivament l’ús de la fusta per a la construcció de vaixells en favor de l’acer, i com a combustible, la fusta anirà sent substituïda pel carbó mineral.
Coincidint amb la pèrdua de Cuba, l’any 1898, l’enginyer forestal tarragoní Rafael Puig i Valls juntament amb d’altres va crear a Barcelona la Societat d’Amics de la Festa de l’Arbre, amb una proclama d’invocació al forestalisme; associació de la qual formava part Joaquin Costa, polític aragonès, cap visible del regeneracionisme de l’època. La Primera Festa de l’Arbre es va fer l’any 1899 al Parc de la Ciutat Comtal, organitzada pel mateix Rafael Puig i Valls i la seva associació amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Al seu discurs inaugural va plantejar la necessitat de posar fi al mal costum de tallar boscos i substituir-lo pel desenvolupament de la riquesa forestal. En resposta, l’alcalde Dr. Robert remarcà els valors positius del promotor i del projecte, sobretot per ser utilíssim per a la societat.
Des d’aleshores, durant el segle XX es va anar escampant ràpidament per tot Catalunya i per l’Estat espanyol la celebració de la Festa de l’Arbre. L’any 1900 aquesta festa es va celebrar a Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Camprodon, Ribes de Fresser, Campelles, Vilallonga, Gelida, Bagà, la Pobla de Lillet, Tortellà, Urtx, Puigcerdà, Berga, Saldes, Santa Cecília de Marganell, Gisclareny, Meranges, Planoles, Queralbs, Tosses, Guils, Alp, Vilallovent, Queixans i Das. Totes elles poblacions conscienciades de la necessitat de fer repoblació forestal per regenerar els seus boscos.
La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat de Catalunya van promoure
accions i lleis per protegir els boscos catalans
L’any 1920, els serveis jurídics de la Mancomunitat de Catalunya publiquen el recull d’Usos i costums del bon pagès sobre boscos i arbredes, orientat a la cura que s’ha de tenir dels arbres i al bon tractament del bosc. La Generalitat de Catalunya republicana (1931-39) va crear el Servei Forestal, que va fer una important tasca de reforestació i de protecció del bosc. Amb la primera Llei Forestal (Llei Macià) de 1932, tots els boscos de Catalunya van quedar sotmesos al control del Govern, tot ordenant l’ús i la gestió dels mateixos.
La franquista Llei de Patrimoni Forestal de l’Estat (1941), preveia la repoblació obligatòria de zones desforestades. També permetia l’expropiació de les finques en cas que els propietaris no les repoblessin ni les posessin en venda a l’Estat. Segons ICONA (1989), la superfície forestal de propietat de l’Estat des de 1940 fins l’actualitat va passar de 0,3 a 1,3 milions d’hectàrees (ha). D’aquesta manera, en el període 1940-70 es van reforestar 2 milions d’ha.
Als anys 60, coincidint amb l’èxode rural cap a les ciutats, grans superfícies -avui boscos-, estaven desforestades. L’abandonament dels conreus i la davallada de l’ús de la fusta com a combustible va permetre la recuperació gradual dels boscos. Al massís del Montseny (M. Boada 2011), en cinquanta anys l’alzinar ha crescut un 32% i la superfície agrícola s’ha reduït un 22%.
L’any 1971 es crea l’Instituto Nacional de Conservación de la Naturaleza (ICONA). L’Estatut d’Autonomia de 1979 atorgava a la Generalitat de Catalunya les competències forestals, que regularà mitjançant una nova Llei Forestal aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1988. La Llei 12/85 d’Espais Naturals, desenvolupa el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), reservant un 20% del territori de Catalunya com a patrimoni natural a protegir. L’any 1995 els PEIN, englobats dins el Pla Territorial General de Catalunya, esdevenen un instrument de planificació territorial.
L’any 1987, la UAB, l’Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya van crear el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), a la qual posteriorment s’hi van afegir la UB i el CSIC. El seu objectiu és esdevenir una eina d’investigació en l’àmbit de l’ecologia terrestre i especialment la forestal, així com pretén millorar la planificació i la gestió del medi natural, rural i urbà.
Tipologies forestals i beneficis ecològics dels boscos
Els boscos catalans es caracteritzen per la seva extraordinària diversitat. Hi son presents els boscos subalpins de pi negre i avets; els boscos caducifolis mesòfils representats per les fagedes i les rouredes; les pinedes de pi roig i pinassa de la muntanya mitjana; els boscos mesoxeròfils; i els boscos perennifolis mediterranis d’alzinars i pinedes de pi pinyer i de pi blanc, que arriben a nivell de mar juntament amb les màquies de llentiscle i margalló.
L’ecosistema forestal és una estructura complexa. Els cicles de la matèria i l’energia son relativament llargs.
En cas de pèrdua, la recuperació es llarga i difícil.
L’ecosistema forestal és una estructura complexa. Els cicles de la matèria i l’energia son relativament llargs. En cas de pèrdua, la recuperació es llarga i difícil. Els boscos i les plantacions forestals ben gestionades constitueixen engolidors importants de CO2 que contribueixen a disminuir l’efecte hivernacle i frenen per tant el canvi climàtic. El paisatge en mosaic agroforestal amb cultius intercalats, disminueix el risc de grans incendis, milloren la biodiversitat i mantenen la població rural. El bosc actua com a regulador de la major part dels paràmetres ecològics i com a factor d’equilibri del medi natural en general. Augmenten la fertilitat del sòl aportant matèria orgànica i protegint-lo contra l’erosió.
Als boscos es concentra la major biomassa vegetal i, per tant, és on es produeix mes oxigen. Absorbeixen CO2 i depuren l’aire. Els ecosistemes forestals tenen mes humitat ambiental -per transpiració- i menor temperatura -per l’efecte ombra-, que els indrets desforestats.
Esdeveniments d’àmbit internacional
Tal i com vaig esmentar el passat dia 5 de Juny, coincidint amb la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient d’enguany, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA),va llençar el Decenni de Restauració dels Ecosistemes 2021-2030. Un decenni per a detenir i revertir el deteriorament del món natural. Ha editat una guia per “guarir el planeta” i donar vida als “ecosistemes degradats”, ja que “sense la reactivació dels ecosistemes no podem assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) ni l’Acord de París sobre el Clima”.Planteja la restauració de vuit ecosistemes clau, entre els que s’hi inclouen els boscos.
L’Agenda 2030, dels ODS, aprovada el 2015 perl’ONU, al seu 15è punt, també incideix sobre els boscos: “Protegir, restablir i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar de manera sostenible els boscos, lluitar contra la desertificació, detenir e invertir la degradació de les terres i detenir la pèrdua de biodiversitat”. El 2011, va ser declarat l’Any Internacional dels Boscos. I des del 2013 es celebra el 21 de març el Dia Mundial dels Boscos, per conscienciar de la importància fonamental que tenen els boscos per a la vida.
Als Tractats Compromisos per al Futur del Fòrum Internacional d’Organitzacions No Governamentals, celebrat paral·lelament a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament) de Rio de Janeiro el 1992, entre molts d’altres, també van aprovar un Tractat sobre els Boscos, que al seu primer principi diu:
“Els boscos son essencials per a la vida a la Terra. L’estructura, funció i integritat dels seus ecosistemes s’ha de considerar d’un valor infinit. Cadascuna de les formes de vida al bosc és única i exigeix un hàbitat i una protecció adequats.”
Malauradament, a escala mundial la destrucció de boscos primigenis segueix un ritme exponencial. La destrucció de jungles tropicals entre les cimeres de Rio (1992) i Rio+20 (2012), els ecosistemes terrestres més rics en biodiversitat, va assolir un ritme de 17 milions d’hectàrees a l’any.
Els boscos madurs que resten a Catalunya son molts escassos (un 1% de la superfície arbrada), i molt pocs estan protegits efectivament. Tot i estar dins la xarxa Natura 2000, la seva conservació es molt incerta i planen amenaces damunt d’una part d’ells, atès que la major part d’espais protegits no gaudeixen d’una protecció efectiva i que les activitats tradicionals, com els aprofitaments de fusta i llenya, son permeses. Segons l’inventari del CREAF, els boscos madurs de Catalunya (2011) equivalen al 0,3% de la superfície forestal de Catalunya.
Algunes conclusions
La protecció ambiental i ecològica dels ecosistemes han de ser principis informadors de les polítiques governamentals a tots els nivells de l’administració pública. Son principis reconeguts solemnement a totes les grans declaracions institucionals internacionals. Però malauradament, com recentment s’ha pogut comprovar una vegada més amb el turó de l’Enric, l’única garantia per preservar els espais naturals davant projectes de mercantilització i d’explotació econòmica del territori, continua sent la mobilització ciutadana i ecologista.
El manteniment d’espais forestals amenaçats s’ha aconseguit en la majoria dels casos
gràcies a la mobilització ciutadana que ha impedit polítiques especulatives
Segons J.M. Mallarach1 (2013): “Casos semblants han requerit mobilitzacions socials i processos participatius per salvar d’altres boscos madurs que es volien tallar, fins i tot sent de propietat publica i dins d’espais naturals protegits, com l’avetosa de la vall de Carboners o la mata de València… Tanmateix, malgrat els lloables esforços, els excepcionals boscos madurs van sent abatuts, un rere l’altre, sense cap glòria.
Tenim un extens sistema d’espais naturals protegits, la majoria de propietat privada, que cobreix un xic més del 30% del territori, on predominen els ambients forestals, però la majoria tenen un baix nivell de protecció, que no garanteix la salvaguarda dels boscos madurs; entre d’altres motius per la manca de cooperació i coordinació administrativa.
Tots els especialistes coincideixen en la necessitat d’establir una estratègia i un text legal de protecció específica dels boscos madurs de Catalunya, que malauradament no tenim. Cal destacar l’ampli ventall de valors socials: educació ambiental, lleure, terapèutic, estètic, contemplatiu, espiritual… Son indrets clau per estudiar l’impacte del canvi climàtic que, alhora, actuen com a embornals de CO2 acumulat, tant en la part aèria com especialment al sòl.
No es pot reduir el valor patrimonial dels pocs boscos madurs que romanen al preu de la seva fusta… El valor terapèutic dels boscos madurs, tal com s’ha desenvolupat per exemple al Japó, permet mostrar als escèptics la relació d’interdependència que hi ha entre la salut -física i anímica- de la societat i la salut de la natura que ens acull i nodreix. Ajudar a conèixer i gaudir de tots els beneficis que els boscos madurs ens aporten avui, i mostrar la seva rellevància per al benestar tant personal com social, hauria d’ajudar a assumir la responsabilitat de salvaguardar-los per a les generacions futures”.
1 Membre de la Comissió Mundial d’Espais Naturals Protegits d’UICN.
Apunt final: per a una nova cultura de la sostenibilitat
La cultura de la futura societat post industrial només pot ser una nova cultura de la sostenibilitat real i efectiva, lluny de la buida litúrgia sostenibilista del green washing institucional i empresarial. Una nova cultura que haurà de vetllar per la planificació democràtica del territori; per l’equilibri paisatgístic; per un nou model de producció i consum respectuós amb l’entorn històric i natural que eviti tot tipus d’especulació. Que aposti per l’agricultura ecològica i de proximitat. Que vetlli per a la salut de les persones. Que estableixi una frontera de sostenibilitat en l’ocupació humana del territori i aturi definitivament el creixement urbanístic de la ciutat.
Davant el desori polític internacional responsable de tanta emergència climàtica i humanitària global, la cultura de la sostenibilitat ens ha de portar a una governança de bones pràctiques democràtiques, de polítiques participatives i vinculants capaces de resoldre de manera pacífica i consensuada els grans reptes socials, econòmics i climàtics que tenim plantejats.
La protecció i preservació dels nostres ecosistemes forestals, aqüífers, zones humides, marjals, litorals, rius o conreus, no es un assumpte estètic ni l’enyorança d’una suposada arcàdia perduda, sinó que, contràriament, la cura, regeneració, descontaminació i millora d’aquells ecosistemes es la millor estratègia de futur en la lluita contra el canvi climàtic; d’adaptació i resiliència de la nostra societat davant els fenòmens climàtics extrems cada vegada mes recurrents, com son les sequeres cada vegada mes dràstiques i persistents, les violentes tempestes i pluges torrencials, els cops de calor i la mes que probable pujada del nivell del mar, que ja tenim aquí.
