La relació entre les paraules i les coses ens ha preocupat des dels temps antics. Recordem aquella vella discussió entre nominalistes i realistes sobre el caràcter de les entitats generals que anomenem amb les paraules. Les paraules, són potser només uns sons, flatus voci, bufades de veu que diuen idees que només existeixen a la nostra ment, o estan directament relacionades amb les coses que tenen una existència real? Si tenim una paraula, vol dir això que hi ha d’haver necessàriament a la realitat una cosa que l’ha motivada? Quantes pàgines de discussions sobre aquest tema podem trobar als tractats medievals!
Però, segur que és una discussió sobre un tema que només interessava els pensadors medievals? La història ens demostra fins a quin punt algunes paraules han espantat o han exaltat les persones. Els han impedit fer quelcom o els han impulsat a l’acció. Podríem fer llistes de paraules impronunciables en determinats moments. I si aquestes paraules són impronunciables, és perquè ens espanta el seu so, o el que ho fa és el seu referent? O és que potser so i referent són indestriables?
Sense fer-se tantes preguntes, sempre hi ha hagut qui ho ha tingut molt clar. I no només per a les paraules que diuen entitats generals, més o menys abstractes, sinó per a totes les paraules. Si una realitat no els agrada, prohibeixen de dir-la, li canvien el nom, o li donen un altre sentit. En tenim munts d’exemples al llarg de la història. Uns més benintencionats que d’altres, però tots amb el mateix principi de fons: si canviar les coses és molt difícil, de vegades potser fins i tot impossible, potser n’hi hauria prou amb canviar-ne els noms. Molt més fàcil i, a la llarga, amb millors resultats, perquè sovint els parlants no som conscients del canvi i, sobretot, de la intenció que hi ha darrere del canvi.
Des dels exemples tràgics de la propaganda nazi fins al parlar políticament correcte, als dos extrems de l’arc d’aquesta política lingüística, hi podem endevinar una mateixa concepció de la força de les paraules. I de la conveniència o la necessitat de capgirar-les.
De vegades, l’intent és tan matusser, que tothom hi pot veure la trampa. Com quan el franquisme es va trobar davant del Primer de Maig i es va apressar a canviar-li el nom. Aquell San José Obrero ja no podia espantar ningú, la patronal podia estar ben tranquil·la i es podien omplir camps de futbol amb els Coros i danzas fent giravolts i tombarelles. Tot ben domesticat i inofensiu.
O quan un Primer de Maig com el d’aquest any, el lector pot passar pàgines i pàgines d’un diari com La Vanguardia sense trobar-hi ni una sola menció a la diada que se celebra. Un silenci absolut que fa ben significatiu el rebuig. I s’imposa el tabú. D’aquestes coses no se’n parla, nena, com ens deien els benpensants quan érem petits.
D’altres vegades, però, l’acció és força més subtil. Si no t’agrada tot això dels llibres o et molesta aquesta gent que es passa la vida parlant de la importància de la cultura, com si es creguessin superiors, o t’incomoda aquest ambient de festa nacional que es respira pels carrers, en un homenatge a l’amor i la literatura, amb gent somrient que intercanvien llibres i roses, si tot això et neguiteja, pots fer canvis aparentment imperceptibles. No parlis del Dia del llibre, fes-ho de la Fira del llibre. I ningú no ho notarà. Després, canvia-ho per la Fira de Sant Jordi, que possiblement tothom trobarà que vol dir el mateix. I amb aquests dos petits retocs, ja li has trabucat el sentit. Si és una fira (que, casualment, es fa el dia de Sant Jordi), perquè només parades de llibres i de roses? I ja tenim muntat el mercadal on poder vendre qualsevol cosa, des de cerveses fins a adhesius de no se sap què. Ah, i també hi podrà haver algunes parades de llibres… és clar. Que no fos dit! I de cara a un altre any, potser fins i tot es podria fer el pas següent: a partir d’un dels sentits de la paraula fira, afegim-hi alguna barraca de tir, alguna tómbola, potser fins i tot uns cavallets, i podrem fer feliç el personal. El que vota, no els quatre lletraferits que, a més de ser poquets, vés a saber què pensen!
I tot això és possible perquè resulta que les paraules no tenen un sentit sinó que els donem un sentit i per això, com deia Lewis Carrol, podem “arribar a fer que signifiquin coses ben diferents”, les podem manipular tant com ens convingui, o tant com ho permeti l’espai de poder que tinguem. Com feia dir Carrol a l’encorbatat Humpty Dumpty, quan volem conèixer el sentit d’una paraula, el primer problema que haurem d’intentar resoldre “és de saber qui mana”.
