La vaig conèixer per primer cop quan va venir a la redacció de la Revista de Badalona juntament amb la seva amiga (i amb els anys amiga i companya de feina comuna) Teresa Màrquez. Estaven fent un treball de final de carrera i a la redacció em van demanar que els contestés jo unes quantes preguntes. Crec recordar que encara estàvem a la redacció del carrer Canonge Baranera o feia poc que ens havíem traslladat al número 60 del carrer Conquista, que va ser la primera seu d’El Punt Avui del Barcelonès nord, per tant era entre 1992 i principis de 1993 La segona vegada que ens vam trobar va ser perquè volia treballar amb nosaltres. No vull equivocar-me, però diria que formava part d’un quartet que es va presentar plegat a la feina i que ha tingut un paper molt rellevant en la història del periodisme badaloní. Asseguts a l’entrada, arrenglerats, junts, aquell dia hi havia Sara Muñoz, Carola Barriga, Marta Membrives i David Saura. Havien sentit que anàvem a fer un diari, i es volien pujar al carro. Volien ser-hi, aprendre, créixer. En aquell context el que es pogués pagar, si és que es podia pagar, no era important (si més no durant un temps). Era 1993 i teníem pel davant uns mesos abans l’11 de setembre de 1994 no sortís el primer número del mitjà que més profundament ha marcat la vida política, social, cultural i esportiva de Badalona en tota la seva història. La Revista de Badalona (en format tabloide i paper premsa) era la pista d’aterratge on una plantilla jove, ambiciosa i plena de talent havia de començar a formar-se. Aquella redacció va esdevenir una mena de segona família per a la majoria de nosaltres, i els lligams entre tots els que hi formàvem part -per a les coses bones i per a les dolentes- anaven més enllà del que és estrictament matèria laboral.
Es van acabar quedant els quatre, i només un temps després, en l’àmbit de remodelació del conjunt de la redacció va marxar la Carola. Vam assignar a cadascú un tall del territori que cobríem (Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Montgat i Tiana) i juntament amb altres companys vam començar aquell trajecte que ha acabat culminant amb un diari nacional, ni que no sigui per edicions, que és el que teníem al cap aleshores.
La virtut d’aquest sistema és que cada redactor/a s’acaba fent seu el territori que li tocava i acabava tenint un coneixement profund dels veïns, les entitats, les empreses d’aquella zona. Era vital, doncs, que aquests periodistes a banda de tenir nas per trobar bones històries fossin empàtics. En tots els casos ho vam aconseguir. I això que el tarannà de cada periodista era totalment diferent i els caràcters sovint oposats, cosa que feia la barreja més interessant encara.
La “Membri” va ser una peça fonamental d’aquell equip de redactors de territori a Badalona en aquella primera etapa. Escrivia realment bé i amb ganxo. Des de la direcció havíem demanat a tothom que es deixes anar, que tinguessin un estil propi. Puc donar fe que la Marta en tenia, d’estil propi. Sempre vam connectar, perquè tots dos teníem un sentit de l’humor particular, malgrat que quan es posava caustíca, que era gairebé sempre, era imbatible. Vam riure molt i vam gaudir fent la nostra feina. Era una llengua mordaç, amb un estil de l’humor molt britànic, que havies de saber encaixar i que formava part d’un teva-meva que donava molt de joc i ens enriquia molt intel·lectualment i professionalment.
En aquella casa que es deia El Punt, tots rondàvem la mateixa edat -els 20 i alguna cosa-, i els que eren més grans hi encaixaven bé; crec que els vam rejovenir. Tots plegats vam entregar els millors anys de la nostra joventut a aquell projecte de diari, de ciutat i de país. Estàvem més hores junts que amb la família, i això feia que compartissim bona part de la vida personal amb els companys. Per això un dia vam saber com la Marta havia trobat l’home de la seva vida, en Simon. Semblava el guió d’una pel·lícula romàntica: dos desconeguts que es coneixen enmig de la Capella Sixtina. Havia de ser en un viatge. La Marta tenia autèntica passió per veure món, per descobrir ciutats, països, cultures. Una de les primeres coses que feia quan arribava a una ciutat estrangera era anar a visitar el cementiri. Quan ens ho explicava gent com jo li dèiem que allò feia basarda però ella, intel·ligent com era, ens explicava que era la millor manera de descobrir com era aquella societat, com havia evolucionat, la seva arquitectura, la seva història.
La Marta Membrives Bel era un dona amb coratge, forta, a qui podies fer posar vermella (en Jordi Grau, primer director del nostre diari, n’era un expert) però el temps just fins que trobés la frase justa per equilibrar la balança. Era una persona amb un gran cor, noble; un punt tímida, però quan s’obria sempre somreia i et feia somriure. Va tenir la sort de trobar una ànima bessona, en Simon Berrill, una bona persona.
El temps i algunes circumstàncies de la vida que no es poden controlar ens havien allunyat els darrers anys, però les xarxes socials mantenien el fil unit. Ahir a la nit quan em van dir que havia mort senzillament no m’ho podia creue. De fet, qui m’ho explicava també estava en xoc. Maluradament, en tots aquests anys de feina he hagut d’escriure uns quants articles com aquest i sempre és difícil, però encara ho és més quan escrius d’algú que per edat penses que encara li resta una vida molt llarga. “Membri” t’has anat massa aviat. Ara no tocava. El forat que deixes l’omplirem recordant tot allò de bo que has aportat a les nostres vides, que ha estat molt.
