-Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu…
El nen aprèn a comptar de camí a l’escola. Compta. Compta caques de gos. Aprèn què passa si tothom (o alguns, o pocs) les deixa a terra. Aprèn a no generalitzar sense matisar. Aprèn com seria el món si tothom deixés, pertot, les seves excrecions (li fa gràcia aquesta paraula). Aprèn com seria el món si tothom hi posés una mica de la seva part. I que difícil i feixuc que és enllestir una feina quan s’acumula:
-Procrastinació!!
-Po-cas-sió?
Aprèn el valor i el sentit del treball en equip. Se sorprèn del menysteniment cap a allò públic, que és de tots, respecte a allò privat:
-Això a casa seva no ho fan!
Ara entén que els impostos que paguem entre tots serveixen per tenir neta la ciutat, per comprar tobogans, PCRs i llits d’hospital.
-Tobogaaaans!
Quan siguis més gran podràs llegir l’Ètica a Nicòmac. De moment en tenim prou amb la nostra Ètica de l’Excreció (de les caques, dels pixats i els exabruptes, del “només és un moment”, de l’”això no va amb mi”).
Respiro fondo. Si després d’aprendre això veus que els altres no hi paren atenció, tu a lo teu ( “jo a lo meu” que deia l’inefable Adrià Puntí). Actua en conseqüència (em dic també a mi mateix), que, si no, el món serà una mica molt pitjor. Ell somriu, jo el corresponc. Avui és un bon dia, malgrat tot, amb la nostra Ètica de l’Excreció.
-Excursió??
Demà potser farem com si no haguéssim après res, deixant-nos endur pel passotisme general. Sí, demà potser generalitzarem massa i, com que els altres excreten pertot, nosaltres passarem de tot. Potser demà, pel #camíamic (sí, sí, superamic), em farà un crit i jo n’hi proferiré un altre i el món serà una mica molt pitjor. Oblidarem l’ètica i les mandangues i recordarem allò de homo homini canis est, vaja, que l’home és un gos per l’home. O era un llop?