Mesos enrere, davant del local d’Òmnium, celebràvem el primer acte d’homenatge al poeta Josep Gual pel centenari del seu naixement. Havíem admirat les pintures d’en Joan Sansa, plenes d’evocacions i de suggeriments, i vam sortir al carrer. Era l’estiu i la tarda que ja queia ens era favorable. De tant en tant, un cotxe inoportú tallava el fil d’uns mots que ens unien i que ràpidament recosíem.
Mesos després, a començaments de desembre, l’Espai Betúlia ens acollia el dia de la presentació del volum d’homenatge publicat pel Pont del Petroli, amb la participació d’una dotzena de poetes. Érem dins del local i no sentíem la nosa de la mascareta, de tant que ens engavanyaven els abrics i les bufandes. Però fèiem com si no ho notéssim. En Josep Gual bé s’ho valia!
A començaments de febrer, al local de l’Orfeó Badaloní, tornàvem a retrobar-nos per parlar d’en Gual. Entre poema i poema, recordàvem aquells anys en què dalt del Cor de Marina hi naixia un món ple de possibilitats i d’esperances quan en Gual presidia l’Orfeó. La seva amistat amb en Joan Argenté li facilità l’enllaç amb la Maria Aurèlia Capmany, que havia estat la seva mestra quan era noi, i, a través d’ella, amb en Ricard Salvat i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. El món d’Espriu (amb Antígona i La pell de brau), el d’Strindberg (La més forta), el de Büchner (Leonci i Lena), el de Pedrolo (Homes i No) o el de Salvat, amb la Cita de narradors a Badalona, s’obrien com un cúmul de noves possibilitats. I també vam tenir el Grup Estrop… i els poetes sabien on tindrien sempre una porta oberta per fer sentir la seva veu. El franquisme encara era ben viu aquells primers anys seixanta, però gràcies a en Gual podíem pensar que vivíem en una ciutat culta i avançada.
Però tots sabem com es va acabar aquell oasi d’il·lusions. Hi hagué canvis a l’Ajuntament i tornà a imposar-se el rigor i la intransigència. En Gual deixà la direcció de l’Orfeó i es refugià de secretari al Casino (el Casino dels senyors, en deien) i ja se sap que amb els senyors els franquistes no hi volien estar malament del tot. Encara vam poder escoltar-hi alguns textos, algunes poesies, algunes cançons, però aviat tot va tornar a ser gris, d’aquell gris fosc com de plom que t’aclapara. Algunes entitats van desaparèixer i d’altres van moderar les seves manifestacions. Al cap d’un temps, ens costava de creure que aquella extraordinària vitalitat hagués estat mai una realitat.
De tot això ja han passat molts anys. I finalment semblava que havia de ser possible retornar aquella il·lusió. I així ha estat durant una bona temporada. Arribava el vespre i ens podíem preguntar quina novetat ens oferia aquell dia l’Espai Betúlia. Una exposició sobre les publicacions de l’editorial badalonina Pont del Petroli? O sobre el món poètic de Joan Margarit? O sobre la mirada dels poetes des dels ulls d’en Toni Moreno? O potser sobre l’art de Gerard Sala?… També podíem pensar en les possibles conferències sobre els clàssics de la narrativa, o en les lectures poètiques, o en la presentació d’algun llibre… i encara potser ens podríem afegir als caminants d’alguna ruta literària!
Però ai las! Ens havíem cregut que podíem ser d’una ciutat on la cultura fos un bé tan preuat que se’l considerés prioritari. Però les coses no són mai com les somiem. I les coses bones es perden inexorablement. Tempus fugit.
Se’ns dirà, potser, que hi ha hagut uns fets que no es podien preveure, una pandèmia incontrolable… Però sabem que es va trigar molt, massa, a considerar que els béns culturals eren imprescindibles. D’altra banda, la pandèmia no ha fet més que posar al descobert que al Betúlia només (només?) hi teníem un equip de persones carregades d’idees i de ganes de fer realitats engrescadores, però no hi havia res més. Ni un local mantingut en condicions, ni uns pressupostos decents, ni una comprensió de quins són els problemes, ni de com enfocar-los, ni de com valorar i realçar la feina feta. Ni res de res.I per això, ni emmascarats, ni separats, ni desinfectats! I finalment, ni embufandats. No cal que hi pensem: l’Espai Betúlia no ens pot oferir res perquè ja no és. Vet aquí la trista història d’una il·lusió (d’una altra il·lusió) perduda.
I trobo a faltar un o uns comentaris sobre en Marius Sampere, que fou premi Carles Riba d’entre d’altres !!