La primera vegada que vaig fer melmelada de pruna va ser per donar sortida a l’excedent de fruit que aquell any ens havia regalat la prunera del badiu de casa. Com cada estiu, ja teníem la meitat dels veïns menjant-ne i nosaltres en començàvem a patir un dels beneficis més coneguts de la seva ingesta: allò de facilitar el trànsit intestinal… ja m’enteneu! Tot fent broma creiem impossible acabar amb les existències de paper de vàter del súper, sense saber que un dia una pandèmia n’acabaria amb la producció mundial.
Vaja… que ja tocava frenar una miqueta i afanyar-nos a buscar la manera de començar a conservar l’excedent de prunes.
Va ser així com, i aprofitant l’autarquia que impera al badiu aquestes dates, vam recollir prunes, llimones, farigola, menta, alfàbrega, romaní i lavanda; i tot posant fil a l’agulla o, més ben dit olla al foc, començàvem a jugar amb aromes, sabors i textures!
La veritat és que ens en vam sortir prou bé, tan bé que teníem la nevera plena de pots amb la prunera feta dolçor, i alguns dels experiments a punt per ser maridats amb carns i peixos… així va néixer el chutney de prunes, que vam decidir presentar en societat un cap de setmana, a la vora de la barbacoa i envoltada dels incondicionals de sempre!! Per aquells qui no coneixeu els chutneys, us haig de dir que és una salsa que acompanya a la perfecció aquells productes cuinats a la graella; la dolçor de la melmelada cuinada amb all, ceba, pebrot i l’aroma de gingebre, un punt picant, gràcies al bitxo… espectacular!
Amb la panxa plena de brases, la satisfacció de compartir bons moments amb amics i família, l’èxit de la meravella de salses que ens havia proporcionat les prunes i, sobretot el descans de llargues migdiades que ens regalava l’ombra de l’arbre, vam ser conscients de la sort que teníem, i també ens vam adonar que la felicitat que ens podia proporcionar la prunera era recíproca, ja que nosaltres li regalàvem companyia, bons moments.
I com molt bé us deveu imaginar… la darrera vegada que la prunera va fer fruit, no va ser pas l’estiu passat! Ja que, en un estrany exercici d’empatia, l’arbre va decidir que ell també se solidaritzava amb l’excepcionalitat del moment; si no podíem compartir amb els veïns, quin sentit tenia produir fruit si no podíem compartir el chutney per què ens havia de donar prunes? Doncs tota la raó!
Avui, la prunera té prunes!
Sense tenir present el darrer estiu, aquest sembla que serà dels pitjors anys. Tindrem prunes, però no moltes, ni molt menys les que ens havia regalat altres anys… És com si ens volgués dir alguna cosa… no ho sé! Potser aquest any haurem de limitar les trobades al voltant de la barbacoa!
La darrera vegada que la prunera del badiu de casa va donar fruit, no havíem passat cap pandèmia i l’ombra de les seves fulles era tan extensa que hi cabien més de deu persones i no sabíem què era un grup bombolla!
