L’article de la nova Revista de Badalona en format digital, a la qual desitjo llarga vida, sobre la situació dels ocupants de l’antiga fàbrica MOBBA ha servit per destapar l’existència d’un problema i d’una realitat cultural desconeguda per a la majoria de la ciutadania. L’article explica, amb tota mena de detalls, la gran quantitat d’entitats i companyies d’arts escèniques i plàstiques, tant nacionals com internacionals, que en els darrers anys han fet servir l’antiga fàbrica MOBBA per convertir-la en un centre de referència cultural.
El fet que una fàbrica abandonada des de fa dècades que es troba en ple centre de la ciutat, sense llum, amb les finestres trencades i amb precari estat de conservació estructural, i que va ser expropiada per l’Ajuntament l’any 2014, sigui un improvisat centre cultural, vol dir que a Badalona quelcom no funciona. Posa en evidència un dels problemes estructurals i endèmics que des de fa anys pateix la ciutat: la pobresa cultural. Badalona, una de les grans ciutats de Catalunya en nombre d’habitants, a nivell d’activitats i qualitat cultural està a anys llum de moltes d’altres ciutats catalanes amb molts menys habitants i recursos.
I cal que ens preguntem el perquè d’aquesta pobresa cultural de Badalona. La resposta no és senzilla i pot ser atribuïble a diverses causes, com la proximitat a Barcelona, la capital de Catalunya de la qual sempre n’hem estat dependents i que ens ha xuclat moltes energies. També pot ser per la forma com durant els darrers anys de la llarga nit del franquisme va créixer la ciutat: de manera sobtada, anàrquica, sense planificació urbanística i desmesuradament. Badalona a les dècades dels anys seixanta i setanta va doblar la seva població en menys de quinze anys, degut a la forta immigració espanyola, a l’acollida dels damnificats per les riuades del Vallés del 1962 o als afectats per la demolició del barraquisme de Barcelona. Aquest creixement va fer que en pocs anys Badalona passés de ser una ciutat mitjana estructurada a convertir-se en una gran ciutat dormitori de l’àrea metropolitana, desestructurada, amb nous i densificats barris que no disposaven ni dels serveis més elementals.
A més d’aquestes raons, la causa més important de la pobresa cultural ha estat la gestió que de la cultura n’han fet els diversos governs municipals de Badalona al llarg dels anys. I avui la MOBBA n’és el viu exemple. És una evidència que l’Àrea de Cultura no ha estat mai una prioritat municipal per part dels diversos governs democràtics i que la regidoria o Àrea de Cultura ha estat sempre de segona categoria, tant en recursos econòmics com en mitjans, i en cap cas ha estat un objectiu prioritari. I si a això l’hi afegim la gestió poc professional que n’han fet alguns dels seus responsables, sense saber estar a l’alçada de les necessitats i exigències d’aquesta gran ciutat que és Badalona, el resultat no pot ser cap altre que el que veiem i patim.
L’article de Revista i els publicats en altres mitjans de comunicació semblen voler demanar la indulgència i aposten per la continuïtat de la MOBBA com a centre cultural. Fer-ho seria un altre greu error. La MOBBA que l’Ajuntament ha fet servir com a traster de molts usos i materials i la mateixa desídia municipal han fet que, involuntàriament, s’acabés convertint en un centre referent d’arts escèniques i de creació cultural. La MOBBA ja no hauria de servir més com a comodí o subterfugi ni de l’Ajuntament ni dels governs que no tenen cap projecte polític per a Badalona. No pot ser l’espai on poder ubicar aquelles activitats que no saben on posar, o el lloc que es fa servir per resoldre situacions que es presenten com una emergència a la qual cal donar solució. I com a bona prova que les coses es fan així, un exemple: no fa gaires anys, el tripartit de Guanyem Badalona, ERC i IC-Verds proposava la MOBBA a la Fundació Badalona Capaç per ubicar-hi un Centre de Persones amb Discapacitat, proposta que afortunadament els pares del Centre van refusar de forma immediata.
Que les naus industrials abandonades, record d’una Badalona industrial, siguin un lloc normalitzat per l’administració municipal i considerat adient per acollir a la gent sense sostre, amb les conegudes i tràgiques conseqüències que ha tingut, o un lloc on situar-hi a entitats i companyies culturals d’arts plàstiques i creatives que no saben on ubicar, a més de ser preocupant, demostra que l’administració no funciona correctament.
La MOBBA és un edifici en estat precari de conservació, que ja fa més de deu anys que hauria d’haver estat enderrocat. Hauria estat així si no fos per la desídia i la incompetència dels responsables municipals. Aquest enderrocament no es pot demorar més, perquè ho necessiten els habitants del barri i, sobretot, per garantir la seguretat i dignitat dels seus actuals ocupants. Acció que en cap s’hauria d’entendre com una voluntat explícita d’expulsar de la ciutat a aquestes entitats i companyies culturals i creatives. És feina de l’Ajuntament, i dels seus responsables, saber gestionar i trobar llocs alternatius adients i dignes on poder ubicar-les. L’Ajuntament hauria de fixar-se com a objectiu posar fi a la pobresa cultural de Badalona.
