Efectivament, la mida de les voreres importa. Ep! Començaré pel començament: fa temps vaig insistir en fer venir uns amics a Badalona perquè sempre en malparlaven i això em treia de polleguera. Només la coneixien per allò del “Limpiando Badalona” i les coses txungues. Però és que no hi havien vingut mai. Ai, ai, ai, aquests Barnacèntrics, ehem, ehem.
Tal dit, tal fet, vaig fer una llista de totes les coses idiosincràtiques de la nostra pobra, bruta, trista, dissortada i petita gran ciutat. Hummm…: les esteles ibèriques, la tabula hospitalis i la Casa de l’Heura, les termes romanes i la Venus; Sant Jeroni, Sant Onofre i Sant Climent; el modernisme de Joan Amigó i els jardins de Ca l’Arnús; el Pont del Petroli i les Tres Xemeneies; la Rambla, Dalt la Vila i la platja (de la Mora a la Barca Maria); les Coromines i els Tornemis i l’Anís del Mono i els frankfurts i els gelats… Els micacos i els badius i les tusses. La Penya. Que si Pompeu Fabra va fer el Diccionari quan vivia aquí. Que si Colom i Ferran el Catòlic. Que si el Dimoni. Els vaig passejar per tot el meu itinerari mental i vaig acabar pensant que els badalonins ens ho hem de dir molt, tot això, a nosaltres mateixos, per sobreposar-nos a aquest acomplexament de ciutat de segona que ens pesa com una llosa. I parlant de lloses o panots…, sabem què és la Llamborda Badalona?
-Nosaltres vam tenir superilles abans que vosaltres. Aquesta és dels anys vuitanta -els hi deia tot baixant pel Carrer Lleó i girant per Pietat. I vosaltres teniu la Rajola Barcelona, però nosaltres tenim la Llamborda Badalona -a tot el Centre pseudopeatonal infracció-friendly (ups!).
Tot això va ser en temps prepandèmia. Ara els meus amics van tornar a trepitjar Badalona i veient-me tant crescut amb aquest estrany orgull avergonyit i autoincomprès de badaloní, em passaven per la cara la mida de moltes de les nostres voreres, que ens obligaven a parlar caminant uns rere els altres, en fila índia, ridículament, esquivant retrovisors, arrambant-nos a les parets com sargantanes quan venia algú de cara i, pel posat, ja vèiem que no s’apartaria ni un pam. Perquè ja ho captem, els badalonins, experts en estretors de vorera, si qui ve de cara s’apartarà una mica, si ens farà apartar amb els seus fums “eaux de porque-yo-lo-valgo”, i estem entrenats a decidir què fem en mil·lèssimes de segon: “aquest cop si qui ve no s’aparta un pèl, jo tampoc”.
-Quina merda de voreres teniu a Badalona! Hahaha! -em van dir els meus amics Barnacèntrics quan baixàvem pel carrer Conquista.
-Un dia em vaig estampar amb una pilona d’aquestes que hi ha a mitja vorera. Casuntot!
I, sí: la mida de les voreres importa. Potser no hauríem de parar fins a convertir-ho tot en un gran arxipèlag d’illots, illes i superilles per a vianants i estendre la Llamborda Badalona dels carrers cèntrics per tota la ciutat. I, mentrestant, podríem assajar l’urbanisme tàctic i pintar línies a mig metre de les voreres estretes-de-ridícula-fila-índia i fer que els cotxes aparquin o circulin una mica més enllà i puguem caminar parlant de costat. Daniel Gracia, una mica de pintura, per favor!
