Arran del confinament municipal molts badalonins han redescobert l’espai natural que tenim en la serralada de Marina. Els caps de setmana és freqüent veure un gran volum de passejants caminant pel camí de Sant Jeroni. El camí, bastant planer i en bon estat, s’endinsa i ascendeix en la poc coneguda Vall de Betlem. No es porten ni 10 minuts caminant al ritme dels diumenges que es pot albirar just al davant els arcs de la masia de Ca l’Alemany. Com si es tractessin d’un conjunt monumental, els arcs donen la benvinguda als passejants que van arribant. Aquests, havent-los vist en la distància, quan arriben a tocar, ja que el camí transcorre pel costat, sovint s’enduen la desil·lusió de la realitat. El que de lluny prometien ser part d’un edifici històric, amb prou feines queda dempeus l’arcada exterior i uns quants murs. De la resta, ni rastre.
El cas de la masia de Ca l’Alemany es podria considerar un exemple de qualsevol manual d’història del món rural. Les masies, com es va tractar en l’anterior edició dedicada a Can Canyadó, són cases de pagès construïdes a prop de les terres de cultiu que s’exploten. La seva construcció no és fruit de la casualitat dels pagesos medievals sinó que és la continuïtat del model agrícola de l’època grega i romana. Les vil·les (villae) eren els centres d’explotació dels latifundis del món rural romà. Emplaçades fora dels nuclis de població, moltes es varen transformar de ser meres hisendes a segones residències pels patricis més adinerats. La conversió en segones residències ha quedat palès gràcies a les innumerables excavacions arqueològiques fetes en vil·les romanes (tant aquí Catalunya com a la resta d’Europa) on s’han descobert estructures addicionals a l’habitatge destinades a l’oci com banys i termes; acabats de luxe com són les pintures murals i els mosaics, i objectes de valor com serien els cosmètics i altres dedicats al culte del cos. El declivi del món romà va portar la conversió de les vil·les de nou a centres d’explotació agrària. Podríem dir que moltes masies construïdes en l’edat mitjana són la continuïtat en el temps de les vil·les romanes, ja que es varen bastir aprofitant tant els seus fonaments com la seva situació respecte a les terres de cultiu. També s’ha de tenir clar que moltes masies es varen construir durant l’època medieval coincidint amb la colonització del món rural.
El 1975 es varen dur a terme un seguit de campanyes d’excavació a Ca l’Alemany on es va descobrir una vil·la romana sota la masia. Aquesta villa va poder ser datada del segle I i es van descobrir 9 habitacions, una piscina adossada i unes termes. En la piscina es varen trobar restes de pintures amb motius marins on apareixien dofins. Segons els indicis trobats en la intervenció, es va poder determinar que cap a finals del segle II i mitjans del segle III, les termes varen ser reconvertides en un forn metal·lúrgic. S’aprofitava, així, una part de la vil·la dedicada a l’oci a la producció, un reflex sobre el que passava arreu de l’imperi romà arran de la crisi del segle III. Com apunt separat, en aquesta intervenció arqueològica també es varen trobar restes ibèriques que podrien portar a pensar en l’existència d’una estructura anterior a la romana o d’una relació fluida amb els poblats ibers del voltant com seria el d’en Turó d’en Boscà o el Puig Castellar.
Després d’aquesta petita incursió a la història romana, reprenem relat de Ca l’Alemany. La primera referència documental relacionada amb la masia correspon a principis del segle XIV. En aquest document es refereix a la masia com a mas Carcerenya. Possiblement l’origen del nom es deu al fet que la masia està ubicada en la vall Carcerenya (del llatí vallis carcaera, ‘vall estreta’) documentada des de principis del segle XI i que també li donà nom a un altre mas, la Torre Pallaresa. A inicis del segle XV, quan començà la construcció del monestir de Sant Jeroni, trobem que el 1418 el mas és anomenat mas Nadal de Baix. Aquest fet indicaria que la família Nadal provinent del mas Nadal de Canyet, una de les nissagues més antigues de Badalona, comprà la masia i la batejà amb el seu nom. La relació entre la família Nadal i Alemany està documentada, per exemple en una àpoca (un rebut) del febrer de 1300 on apareix Pere Alemany, el qual dotà a Guillema Alemany pel seu casament amb Guillem Nadal. Gràcies a aquest document, es pot apreciar la relació entre les dues famílies i els vincles que les unien. Si bé no s’ha esbrinat els orígens exactes de la família Alemany, sí que en un fragment del llibre de cròniques de Sant Jeroni de la Murtra del període 1582-1585, trobem la menció d’un tal Joan Alemany que és qualificat de cavaller principal y dels antichs de Cathalunya com o son los de aquests llinatges. Hem de suposar que la família Alemany millorà la seva situació perquè el 1619 Jeroni Alemany comprà el mas, el qual passà a anomenar-se Ca l’Alemany. En un altre passatge del llibre de cròniques del monestir de Sant Jeroni, el 2 de setembre de 1635, hi consta la venda de fusta del monestir per fer bigues a Jeroni Alemany per a reparar la casa o torra que esta prop del Monestir.
A principis del segle XVIII la masia va ser comprada per la família Mora, els quals també havien comprat la masia de Can Móra, deixant els Alemany com a masovers d’aquesta. El 1717 el primer marquès de Llió, Josep Francesc de Mora i Catà, va dur a terme les obres per transformar la masia en una residència senyorial. En aquestes obres es va construir la bassa de rec envoltada d’una galeria d’arcs de mig punt i unes glorietes. Anys després, Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà, va deixar per escrit una excursió que feu per Ca l’Alemany. En aquest escrit de la visita, parla de la bassa, de la de les dimensions de la casa i la poca il·luminació que tenia, així com la blancor de les parets de la façana d’on destacà un rellotge solar fet l’any 1747. A partir del segle XIX, es desdibuixa el rastre de Ca l’Alemany en la documentació històrica, però gràcies de les construccions conservades, es pot observar una millora de les instal·lacions agrícoles. La construcció de l’aqüeducte, que encara resta dempeus, transportava l’aigua de la mina fins a arribar a una caseta, avui enrunada, des d’on es distribuïa el cabal per la masia i els camps. D’aquest període, també es van construir unes premses de vi datades de 1830 que denoten la capacitat productiva de la masia.
Arribats aquest punt i havent vist que Ca l’Alemany era una masia de grans dimensions i que comptava amb àmplies extensions de terra de cultiu, com pot ser que avui en dia no en quedi gairebé res? La resposta la tenim a mitjans del segle XX. L’esclat de la Guerra Civil va comportar la col·lectivització dels camps i va augmentar la inseguretat. Veient aquesta situació els masovers de Ca l’Alemany van abandonar la masia. Aquest fet va comportar que durant la guerra la casa fos saquejada. Segons una crònica realitzada a posteriori per Joan Abril, Píndaro, els mobles de la casa es van salvar tot guardant-los en el local de l’Agrupació Excursionista, el futur Centre Excursionista de Badalona, ubicat en el carrer de la Costa i que després de la guerra foren retornats. Un cop acabada la guerra i Badalona immersa en la segona industrialització, els masovers no van tornar a Ca l’Alemany, quedant aquesta abandonada. Píndaro en la seva crònica ens explica que la masia es va convertir en l’entreteniment de la gent que pujava a trencar tot el que poguessin. D’aquesta manera ens relata que les primeres que van rebre van ser les finestres, els mobles van ser trencats o varen ser llençats a la bassa. Dos automòbils vells que ja no arrencaven també van ser cremats en el garatge. En l’interior, es varen arrencar portes i marcs, derruir envans, fer saltar les teules i provocant així l’esfondrament del sostre. Com a colofó a tota aquesta orgia destructora, es varen cremar totes les bótes del celler deixant-ne tant sols una muntanya de cendra.
En l’actualitat, la masia de Ca l’Alemany s’ha convertit en unes ruïnes romàntiques que decoren la vall de Betlem. Malauradament, Ca l’Alemany no pot dormir el somni dels justos perquè les pintades, els abocaments de deixalles o l’arrencament de maons ha fet que les seves restes s’hagin degradat encara més. Caldria fer una reflexió profunda com a societat sobre si estem fent prou per difondre el respecte vers el patrimoni històric. Se sol dir que la història s’ha de preservar si es vol conservar la identitat d’un poble. Tenim la sort que Badalona encara conserva grans pinzellades de totes les èpoques històriques que ha viscut, però són les masies les que ens connecten directament amb el passat més recent de la ciutat. La seva protecció hauria de ser una prioritat per la nostra vila. Però protegir-les, no vol dir tan sols assegurar-se que no caiguin o desapareguin, sinó donar-li un ús per la societat, ja que així seria la millor manera de difondre la seva història.
