A l’article anterior vam començar a esbossar l’smart city que Badalona necessita ser amb un simple exemple de pagament d’ajudes econòmiques. Va quedar clar que automatitzar els processos d’assignació d’acord amb si es compleixen o no una sèrie de requisits ja ens fa més eficients i, sobretot, socialment justos.
De processos així n’hi ha molts, en un ajuntament com el nostre. Tant pel que fa a ajudes com la de l’exemple, de prestació de serveis i de mil coses més. I és que, al cap i a la fi, qualsevol exercici de vincular una persona, les seves característiques/necessitats i totes les funcions que l’administració ofereix ens permet reduir molt la burocràcia mentre millorem la qualitat de vida de la gent. Prioritat de qualsevol servidor públic, oi?
La proposta d’avui se centra en la identitat. Qualsevol de nosaltres disposa d’alguna forma de demostrar qui és. Les més comunes són el DNI, el passaport o el carnet de conduir. Amb aquests documents podem assegurar que som qui diem ser, que hem estat a un lloc concret o que tenim la capacitat de fer una cosa concreta, com podria ser conduir cotxes, per exemple. Ara bé, tot i la seva utilitat clara potser han quedat obsolets. Si tot el nostre dia a dia s’ha digitalitzat, per què no s’ha fet de forma decidida amb la identitat?
La identitat digital existeix des de fa anys. El “problema” és que està, de forma majoritària, en mans d’empreses privades. Si ens podem registrar a qualsevol web amb el nostre usuari de Facebook és perquè li deleguem a la xarxa social la capacitat de representar-nos digitalment. El mateix amb el nostre compte de Google mitjançant un correu de Gmail. I així amb tants d’altres serveis. És cert que existeix el DNIe o certificats públics que són complicats d’utilitzar. De fet, és molt probable que no hagis sentit mai a parlar de l’idCAT. Per tant, una opció seria que fossin els ajuntaments els encarregats donar validesa a les identitats digitals.
Els usos d’una identitat digital a qualsevol nivell, també el local, són infinits. Amb el seu ús generalitzat podem autorepresentar-nos, de forma oficial i legal, en entorns digitals. I, el millor, també en els físics. Això ens permetria no haver de diferenciar entre qui som a processos mixtos, digitals i físics. A més, també ens obre la porta a barrejar coses que fins ara no es parlaven i que ens poden aportar valor. Posem un exemple concret per entendre-ho.
Tornem a la família de l’article anterior que complia els requisits per accedir a una ajuda econòmica. Si l’ajuntament els la dóna, és perquè, posem, s’han quedat a l’atur per culpa de la pandèmia. Els fills seguiran anant a classe i una reducció del preu (o la gratuïtat) del bus seria ideal. En aquest cas, amb una targeta o el mòbil, la identitat de cada nen “parlaria” amb la màquina de cada tusa i, de forma anonimitzada, li mostraria que li ha de cobrar menys (o deixar-lo passa de franc) perquè té assignada la prestació.
En el cas anterior hi hauria la participació de diferents parts de l’administració pública. Ara anem a veure una col·laboració publicoprivada. L’Ajuntament i una cadena de supermercats podria oferir-los descomptes en productes de primera necessitat. Aquí parlem d’un descompte immediat, res de fer-los perdre temps o passar vergonya. I el funcionament, el mateix que abans: el comprador passa la seva targeta d’identitat, el sistema detecta que disposa d’una credencial que li atorga un descompte directe en determinats productes i li dóna l’ordre d’aplicar-los a la màquina registradora.
Que una identitat digital ens simplifiqui tràmits, ens aporti solucions del dia a dia i ens eviti situacions incòmodes també fan d’una ciutat una smart city.
Al proper article seguirem digitalitzant Badalona amb la segona part.
