Tot passejant els ulls per l’última exposició del Museu, ens podem adonar que no fa pas tant que vèiem passar els carros de sorra pels carrers de la nostra ciutat, uns carrers que de vegades encara eren de terra tot i que la majoria ja eren empedrats. Fem un esforç i en recordarem el so de les rodes trontollant damunt les llambordes i, sobretot, l’olor de la pedra ruixada quan passava la brigada unipersonal d’en Robin amb la mànega. A part dels carros i dels cotxes d’un parell de metges, gairebé l’únic vehicle que ens feia deixar de jugar al mig de carrer eren els patinets rudimentaris que es feien els nanos més agosarats del barri, amb quatre fustes i uns coixinets rovellats que trobaven a les piles de ferralla dels tallers del Raval, arran de mar. Aquests, però, tot i el so escandalós que els acompanyava, no els va retratar mai ningú.
Molt temps després van arribar els sis-cents. I de mica en mica ens vam anar motoritzant i cada vegada necessitàvem cotxes més grans i més potents. I ens vam arribar a creure que això era el progrés, i que el progrés era imparable. Vam començar a anar d’una part a l’altra del món i es va generalitzar el turisme. Allà on hi havia hagut una platgeta amb una guingueta, hi va acabar sorgint tot un poble ple fins dalt d’hotels, d’apartaments i de restaurants. I els que no teníem turistes, o no en teníem prou, ens en dolíem. I en nits càlides, hi havia qui somiava en l’arribada d’un d’aquells vaixells tan horrorosos, que semblen una piseria de suburbi, d’on en desembarcaven milers i milers de turistes que, estenent-se com un eixam de formigues, omplien les ciutats.
Però tot d’una ens ha sonat el despertador i ens hem adonat que tot plegat era un malson. Si fem un esforç per ser optimistes, creurem que la pandèmia ens acabarà ajudant a plantejar-nos millor les coses i en no deixar-nos enfonsar del tot en aquest monocultiu anorreador. Aleshores ens esforçarem per seguir l’exemple d’aquells que no s’han deixat enlluernar pels miratges més llampants.
Potser és aquesta la lliçó que, indirectament, ens ofereix l’exposició del Museu, una institució que, sense grans estridències però amb una determinació molt clara, ens va oferint, incansable, la renovació del seu fons permanent, acompanyat d’exposicions novadores, de visites guiades, cursos i conferències amb què han aconseguit el miracle d’anar augmentant progressivament el nombre de visitants. Mentre alguns museus que, en especialitzar-se en els visitants estrangers, havien foragitat el públic local i ara han hagut de tancar portes. El Museu de Badalona ha aconseguit fidelitzar les visites dels badalonins i, a més, atreure visitants de la capital.
Segurament també hi ha ajudat la proximitat de l’estació Badalona/Pompeu Fabra de la línia 2 del metro, que ha permès que els barcelonins, tan reticents a allunyar-se del seu centre, no tinguessin la sensació d’anar-se’n si ho feien en metro que és, per naturalesa, el transport genuïnament metropolità. Però, en qualsevol cas, el Museu de Badalona ha aconseguit donar-se a conèixer més enllà del riu Besòs amb una oferta intel·ligent. I això és el que compta i ho hauríem de celebrar. I sobretot ho hauríem d’agrair.
Perquè, tot i que sempre hi haurà qui ens dirà allò de la inevitable ensopegada amb la mateixa pedra i dels mals vicis que no tenen remei, i que, una vegada més, haurem de fer un esforç immens per no haver d’acabar donant-los la raó, els bons resultats del Museu ens permeten, malgrat tot, intuir la possibilitat de ser moderadament optimistes pel que fa a la pervivència de la cultura. Un bri d’optimisme que, en la situació actual, ens és absolutament imprescindible.
