La Casa de la vila

La setmana passada ens vam introduir en el premodernisme de la mà de la Torre Arnús, un dels primers edificis icònics de la Badalona del segle XIX, en aquell cas d’àmbit privat. Avui volem seguir aprofundint en aquesta època i el torn és per a un edifici públic: la casa consistorial, seu de l’Ajuntament de Badalona, que va ser construïda per l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano a partir de 1859. L’edifici és important per la seva càrrega política i com a fita visual que ha acompanyat a tots els badalonins al llarg de la història des de la seva construcció.

Abans d’estar en la seva ubicació actual, la seu de l’Ajuntament havia estat a la plaça de la Constitució, que llavors era “la plaça” per antonomàsia, situada al nucli antic de Dalt de la Vila. El juny de 1737, una comissió dels regidors i del batlle van comprar, o potser llogar, una casa a Eulàlia Massanés i Giralt, hereva universal de Llorenç Giralt, perquè el consistori necessitava un local per convocar les juntes dels regidors, la fleca i la presó. Aquest primitiu edifici coincideix amb els actuals números 5 i 6, però llavors el seu aspecte era molt diferent, com una masia, que eventualment es va dividir en dues finques, fins a quedar amb l’aspecte actual. La casa número 6 va ser enderrocada el 1982 a causa del seu mal estat i s’hi va construir un edifici nou, on actualment hi ha la seu de l’AV Dalt de la Vila.

Després de la Guerra del Francès, la vella seu s’havia quedat petita i l’Ajuntament va decidir llogar una fonda situada al carrer de Sant Antoni per instal·lar-hi alguns serveis municipals, on el 1838 també es va habilitar el despatx d’alcaldia. Mentrestant, els regidors van buscar un lloc on ubicar una nova seu, en la qual poder unificar tots els serveis. Finalment, el 2 de desembre de 1843 l’Ajuntament va signar un conveni amb el propietari Andreu Clarós i Horta, amb el qual es va acordar també la creació d’una plaça pública, la futura plaça de la Vila. D’aquesta manera es posa de manifest, cada vegada més, que el centre de la vida social i política de Badalona s’estava desplaçant des de Dalt de la Vila al barri del Baix a Mar, que es va convertir en el nou centre de la ciutat. Val a dir que la primera plaça era molt més petita que l’actual, tenia just al davant un grup de cases, continuació del carrer de Mar, que no es van enderrocar fins a la dècada de 1880.

L’edifici va bastir-se ben aviat, probablement cap a 1845, però desconeixem com era aquest edifici, que segurament era semblant als dels voltants. Gràcies a petites descripcions sabem que era un edifici de planta baixa i pis, d’aspecte modest i sobri, molt més petit que l’actual i amb una superfície menor. La façana principal no donava a la plaça sinó a la carretera i disposava d’un balcó des d’on es feien els pregons, anuncis o discursos. Cal remarcar que llavors la seu de l’Ajuntament acollia no només el saló de sessions, els despatxos i oficines d’administració, sinó que hi havia les escoles municipals, els calabossos i el jutjat de pau. Però la construcció no era de bona qualitat i, a més, ben aviat va quedar obsoleta quan la ciutat va començar a créixer a partir de 1848 (recordem que de 1850 a 1860 la població de la ciutat es va duplicar). Literalment, l’edifici va quedar petit fins i tot per a les sessions plenàries, i es va haver d’ampliar enderrocant un envà per ampliar-lo. Com a mostra de la mala qualitat, només cal fixar-se que el 1853 s’afirma que l’escola municipal tenia poca llum i mala ventilació, i fins i tot es va haver de construir la casa del mestre annexa a la consistorial. Per aquesta raó, el 1856 l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep Viñas i Cuadras, va acordar la construcció d’un nou edifici, que va encarregar a l’arquitecte municipal Francisco del Villar. En el seu informe, Villar va deixar ben clar que l’edifici era petit, mal distribuït i no tenia possibilitats de reforma i va dictaminar que calia enderrocar-lo i fer-lo nou. Després d’aprovar-se el pressupost, es va col·locar la primera pedra el 29 d’abril de 1859. Tradicionalment s’afirma que la nova seu va ser acabada el 1877, però sembla que ja era ocupada almenys des de 1866, perquè consta que es va assegurar l’edifici i el mobiliari.

Pel que fa a la construcció actual, com hem dit, és obra de Francisco de Paula del Villar y Lozano (1828-1902) qui es va basar en un projecte de casa consistorial que Elies Rogent havia fet per a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, el qual, finalment, no es va arribar a construir mai. Tots dos arquitectes eren catedràtics de la Escuela de Maestros de Obras de la Junta de Comerç de Barcelona des de 1853 i per tant no és estrany que trobem aquesta mena de col·laboració professional. Concretament, Villar, que era d’origen murcià, va treballar principalment a Catalunya, on va ocupar diferents càrrecs, entre els quals va destacar el de director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1889-1900), substituint precisament a Rogent; el d’arquitecte diocesà i el d’arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar i de Badalona durant la segona meitat del segle XIX. En la seva producció arquitectònica destaca la religiosa tant de nova planta com restauracions i entre elles hi consta el primer projecte de Sagrada Família, de la qual només va completar els fonaments i les columnes de la cripta, per després donar pas al nou projecte d’Antoni Gaudí el 1882. A Badalona, a banda de l’edifici de l’Ajuntament, ens va deixar també el projecte d’urbanització de la Rambla.

Tradicionalment s’havia pensat que l’estètica recordava a l’Ajuntament de Santa Clara a Cuba principalment per l’ús d’una columna a les cantonades amb capitell en forma de palmera, i que hauria estat una imposició de l’alcalde Viñas, el qual tenia plantacions de tabac a l’illa. Però, com hem dit, és una obra gairebé idèntica a un projecte signat per Elies Rogent. El casal és de planta rectangular i consta de tres plantes amb alçades diferents donant representativitat i importància a la planta noble, de sostres més alts, on s’ubica el saló de plens i el despatx de l’alcalde. Aquesta representativitat es trasllada a la façana amb la incorporació de més elements decoratius, com són les columnes d’ordre gegant a les cantonades —que ressegueixen l’alçada de tota la planta baixa i el primer pis— i la balconada central destinada a actes representatius (pregons, anuncis, proclames…). Les finestres i balcons d’arc de mig punt estan emmarcades per motllures a la part superior que recorden les realitzades a la Universitat de Barcelona i segueixen l’estil nacional alemany Rundbogenstil (l’estil dels arcs rodons), que Rogent havia interioritzat gràcies a diferents viatges que va fer a partir de 1855. Completant aquest repertori, en l’últim pis es repeteixen finestres trífores, tant en la façana principal com en les laterals, que ens remeten a les típiques finestres del romànic català. Malgrat les múltiples obertures que ocupen tot el pany de mur de les façanes, l’edifici té una gran rotunditat i solidesa habituals en edificis de gran representació i autoritat. A més, com molts altres edificis històrics, la casa de la vila de Badalona té en la façana un element decoratiu anecdòtic: es tracta d’un petit escut de Catalunya inacabat, ubicat en el capitell corinti més pròxim a mar. Algunes veus apunten que l’arquitecte Francisco del Villar va ordenar que s’esculpís només amb 3 barres per protestar contra l’ajuntament, que no li pagava el seu sou.

L’edifici nou va donar cabuda a tots els serveis comentats abans, incloses les escoles de nens i nens, que hi van estar fins a 1888, quan es va fer una important reforma per donar més espai als serveis administratius i que, entre d’altres, va significar el trasllat del saló de sessions al primer pis, on encara continua avui dia. Els usos van anar canviant i també els serveis i seccions municipals que contenia. Per exemple, durant el primer terç de segle XX hi va haver el dispensari o el laboratori, però amb el pas dels anys, per tal d’alliberar espai de la casa consistorial, i sobretot a partir de la dictadura de Primo de Rivera, tots aquests serveis, inclosos els jutjats, van anar sortint d’allà i es va instal·lar a edificis externs. A causa del creixement de població desmesurat de la ciutat durant el franquisme, l’edifici cada vegada va anar quedant més petit i va acusar serioses mancances. Si anys enrere ja s’havia intentat alliberar espai, en aquest moment, de nou, es va fer necessària l’habilitació d’oficines externes, les quals normalment es va instal·lar a prop de l’antic edifici.

La darrera reforma important de l’edifici històric es va dur a terme l’any 2003, quan es va remodelar de forma integral el seu interior i es va restaurar l’exterior. El projecte, a càrrec del llavors arquitecte municipal, Josep Maria Massot, i de Pere Lluís Vegué, va consistir a racionalitzar la distribució, que va acabar amb una remunta de dos pisos enretirats de la façana i la integració dels porxos amb la plaça, tot això eliminant les barreres arquitectòniques i combinant elements moderns amb els de valor històric i patrimonial. Aquest projecte va suposar, també, arrasar amb l’antiga fusteria i decoració del saló de plens, dissenyat el 1914 originalment per Juli Batllevell, que va resultar en un espai modern dissenyat per Xavier Vitòria i que va conservar només records anteriors com l’aranya del sostre, els seients de la taula presidencial i els vitralls de les finestres.

En l’actualitat la casa de la vila ha quedat reservat per a actes institucionals, les sessions plenàries, a més d’acollir l’històric despatx d’alcaldia i uns pocs despatxos més. En l’actualitat, el principal lloc d’atenció al ciutadà són les oficines de l’edifici del Viver, obra de Pepita Teixidor, inaugurada el 2007. Malgrat tot, l’antic edifici continua sent una fita visual del paisatge local i escenari dels principals actes solemnes i festius de la ciutat.

Bibliografia:

• Jornada de portes obertes. Visita el despatx de l’alcalde (full volant). Ajuntament de Badalona.
• Casajoana Salvi, Pere. Badalona com a excusa. 12 opinions sobre patrimoni, arquitectura i ciutat. Badalona: P. Casajoana Salvi, 2015.
• Cuyàs Tolosa, Josep M. Història de Badalona, vol. VII. Badalona: Arts Gràfiques Duran, 1982.
• Nieto Sabater, M. Dolors. “Badalona en l’època del baró de Maldà”. A Carrer dels Arbres, 4a època, núm. 5, pp. 109-127.
• Palacio Serra, Francesc. “L’Ajuntament de Badalona des de l’establiment de l’estat liberal fins a la revolució de 1868”. A Carrer dels Arbres, 4a època, núm. 5, pp. 128-158.