Les xarxes socials tenen una gran presència en el nostre dia a dia i, encara que sigui petita, ensenyen una part de nosaltres. Des de sempre, hem mostrat els nostres millors moments d’aparent alegria, però ara es posa sobre la taula la necessitat d’exposar altres facetes de les nostres emocions.
Fa uns dies va sortir #aplordepell, un projecte amb l’objectiu de visibilitzar i donar valor al plor i la vulnerabilitat, així com dignificar i normalitzar la tristesa i, de retruc, explicitar la incomoditat que ens genera el fet de veure altres persones plorant. D’aquesta manera, fa unes setmanes vam veure com algunes actrius o influencers catalanes es gravaven plorant. El projecte, tot i rebre alguns elogis, va generar molta polèmica a les xarxes perquè va ser acusat de banal i de ‘busca-likes’.
Aquesta iniciativa va tornar a posar sobre la taula la necessitat de normalitzar la tristesa. Si el fet de gravar-se plorant és la manera d’aconseguir-ho o no, és una altra qüestió, però el que és evident és la necessitat que tenim com a persones de començar a acceptar les emocions que no són “positives”. Però, hi ha emocions positives i negatives? Davant d’aquesta pregunta, la resposta ràpida sembla evident: sí. Estar content és positiu; estar trist és negatiu, punt. Així és com ho hem vist tota la vida i aquesta categorització de les emocions és una de les raons per les quals ens costa tant gestionar-les.
Un problema que tenim avui en dia, és com ens costa acceptar el no sentir-nos bé. Potser perquè el sistema -que ens obliga a estar al peu del canó tot el dia i no baixar mai la productivitat-, ens ha portat a no deixar-nos sentir les emocions per una raó pràctica, perquè si no hi penso, no és tan greu. Des de l’inici de la pandèmia, hem tingut més estones per estar amb nosaltres mateixos i reflexionar sobre les sensacions que ens genera cada context: angoixa, ràbia, impotència, esperança… El que potser hem d’aprendre és a viure aquesta tristesa, no com quelcom negatiu i que volem que acabi ràpidament, sinó com un sentiment sanador que, després d’experimentar-lo, ens haurà aportat algun aprenentatge. Potser la percepció que algunes emocions són negatives, és fruit de la dificultat que ens genera afrontar-les.
Per altra banda, em ve al cap el discurs que tant es repeteix aquests últims anys: les xarxes socials poden ser molt falses, tòxiques i només mostren una petitíssima part de les persones. És cert que no deixen de ser una part important del nostre dia a dia, però un lloc tan fred, tan fals i tan irreal, és el millor medi per adonar-nos de la realitat de les nostres emocions? Potser no és millor aprendre a allunyar-nos-hi per poder viure les nostres emocions sense haver d’exposar-nos contínuament?
Arran de la pandèmia, sembla que parlar d’emocions com la tristesa i la soledat s’ha normalitzat molt a les xarxes. Twitter, sense anar més lluny, ha normalitzat per complet tuits com: “Un altre dia sense saber què fer amb la meva vida”; que més enllà del punt humorístic, crec que és una arma de doble fil. Per una banda, és positiu el sentiment de comunitat, de no sentir-se sol. Saber que no ets l’únic que està desesperat, sigui amb les classes telemàtiques o en el fet d’adonar-se’n que el dia girava entorn de l’estona de bar del vespre, fa que d’alguna manera, estiguem acompanyats en aquests temps on no és gens fàcil.
Aquesta nova manera de parlar d’aquestes emocions també pot banalitzar les paraules i, en conseqüència, oblidar el significat real d’aquestes. En aquest sentit, se’m fa inevitable comentar el problema vigent que existeix pel que fa als trastorns mentals. Més enllà de l’estigma clàssic, actualment hi ha un conflicte que consisteix en creure que la banalització és normalització. M’explico. Dir: “quina depressió no poder sortir de festa”; no normalitza la depressió, és un senyal de no entendre la gravetat de les paraules. Potser et fa ràbia o estàs frustrat per no poder sortir, però no tens depressió. Aquest mal ús de les paraules pot ser nociu per aquells que sí que en tenen.
El no voler compartir moments de tristesa a través de les xarxes, no és només a causa de la no normalització, sinó de la percepció d’aquests moments com quelcom íntim. L’Helena Crespi, psicòloga i sexòloga, en comentar la iniciativa #aplordepell deia que l’alegria també pot ser molt íntima, i és cert. Tot i això, penso que cada emoció comporta coses diferents i, per viure-les, cal saber escoltar què demana. Mentre una sensació d’eufòria et demanarà sortir de casa i quedar amb els teus amics; una emoció com la tristesa, requerirà d’un cert recolliment i cura d’un mateix, que potser es viurà millor en una certa intimitat.
En aquesta societat negacionista del malestar, és revolucionari permetre’s estar trist. Tanmateix, no naixem ensenyats i hem d’aprendre a gestionar aquestes emocions. Però, per fer-ho, no és millor apagar el mòbil?
