Una conversa amb en Carles Carreras, incansable dissenyador del Dimoni que feia 75. “Dolçament Jove”, un dimoni d’aspecte simpàtic, corbes prominents i un pastís amb un skyline de la ciutat.
Quan a la redacció de La Revista de Badalona vam parlar de dotar de contingut l’article d’aquest 10 de maig, el dia que, segons marca la tradició s’ha de cremar el Dimoni a la platja, sabia que volia a en Carles Carreras. No tenia clar el format, no sabia si demanar-li un escrit, si fer-li una entrevista o fer el que he acabat fent, que és conversar amb un bon amic sense compromisos ni temps limitats sobre una de les seves màximes passions, La Cremada del Dimoni.
Un Whatsapp i ens vam posar d’acord per trucar-nos i xerrar. I d’aquella conversa, aquest article que no té més pretensió que transmetre l’admiració d’un badaloní per a una de les tradicions més maques i cohesionadores que tenim a la nostra estimada Badalona.
Pip… Pip…
-Ei Jordi, guapo!
-Carles! Content d’escoltar-te, tot bé?
-Molt! Va, comencem?
-Comencem…
La història d’amor, perquè ho és, d’en Carles i la Cremada ve de lluny, es remunta a la seva infantesa, quan dos professors de l’Escola Jungfrau, l’Ester Xirgu i en Benji, van motivar-lo a començar a dibuixar dimonis i d’aquesta manera va néixer dins d’en Carles la vocació que n’ha fet carrera, la il·lustració. Però, tot i que el seu sí que va ser un amor a primera vista, podem considerar que La Cremada no li va posar tan fàcil, ja que va haver d’insistir molt perquè Ella es fixés en ell… 7 dimonis presentats en 4 anys diferents. Des del 2009 en Carles presentava dissenys de qualitat, de tanta qualitat que tots van quedar finalistes, però cap va arribar a encendre’s. M’explica que la gent quan se’l trobava pel carrer li mostrava el seu suport “no és just” em deien, “hauries d’haver guanyat aquest any!”. Podríem dir que era el DiCaprio del Crema’l tu!. I, com en DiCaprio, en Carreras va aconseguir la seva estatueta, però la seva no era daurada ni la podia agafar amb les dues mans, més aviat al contrari, tenia molts colors i era tan gran que, un cop plantada a la platja, es podria veure des de diferents punts de la ciutat.
Ens situem el maig del 2015, cansat que cada any es repetís la mateixa història, havia decidit no presentar-se a aquella edició. Em comenta que normalment les temàtiques són lliures, però que aquell any, el disseny del Dimoni havia de ser entorn del 75è aniversari de La Cremada i és clar, això va desanimar-lo perquè va pensar que tothom presentant un mateix concepte, de ben segur que hi hauria algun disseny que el superaria, però aquelles coses que té la vida, un parell de converses a la barra del bar del Círcol (ell llavors hi treballava), van fer que s’ho repensés, es carregués de confiança i aquell any va acabar presentant dos dimonis. L’un, recorda que era el mateix disseny del primer dimoni cremat l’any 1940, però vell, cansat, arrugat, amb el pes dels anys a sobre. Em confessa que la idea d’aquest va sortir d’una d’aquelles dues converses a la barra del bar abans esmentada, concretament amb en Josep Palau. “Va ser una conversa tan productiva que quan em van trucar dies després per dir-me que havia guanyat el concurs no vaig dubtar que era aquell disseny i no el que realment es va arribar a cremar!”.
Però no, com qui tingui memòria recordarà, el dimoni d’en Carles Carreras n’era un que lluïa un pastís amb l’skyline de la nostra ciutat. Em diu que en el disseny original, hi havia les Tres Xemeneies que tot i que ja sabia que no pertanyien a Badalona, per a ell són una de les portes d’entrada a la ciutat, “…sé que quan les he passat ja sóc a casa”. Així i tot, es veu que per evitar possibles conflictes amb l’Ajuntament de Sant Adrià van proposar que les canviés i en el seu lloc hi van col·locar la xemeneia de l’Escorxador.
A partir del moment en què començo a preguntar-li pels dies que van del veredicte a la cremada, en Carles s’apaga, a cada anècdota que m’explica, s’esforça a repetir-me que va ser molt feliç i que mai havia plorat tant com quan va veure caure el seu dimoni tal dia com avui de fa 6 anys. Però després segueix amb la narració d’aquells dies en què va ser plenament conscient que, amb ell, no es va fer cap ritual dels que s’havia fet amb la resta de dissenyadors del dimoni, que el tracte amb el Govern de l’època va ser fred i distant, que l’alcalde es va esforçar molt més a promocionar a la pregonera del moment a qui em confessa que li hauria fet moltíssima il·lusió conèixer i poder xerrar amb ella (la Mireia Belmonte) i que no va poder fer-ho en cap moment de les festes. Reconeix això sí el paper dels tècnics municipals de cultura, fins i tot el de la regidora de cultura del moment, la Montserrat Salgado que va plegar pocs dies abans de festes per desavinences amb l’alcalde i part del Govern municipal. Tenia la sensació que les circumstàncies polítiques i socials de la ciutat (el 24 del mateix mes hi havia eleccions municipals) li estaven robant uns moments que des de petit somiava en viure.
La nit de La Cremada del Dimoni, torna a repetir-me que va plorar com mai ho havia fet, després d’haver-se d’obrir pas ell sol (seguint amb la tònica del poc acompanyament que va notar aquelles setmanes) entre l’Aquari, que era el lloc on Badalona Comunicació feia el programa especial i la tribuna instal·lada a Roca i Pi, va poder gaudir del piromusical amb els seus pares, la Marisa Serra i en Miquel Carreras, creadors de la Fundació Badalona contra el càncer que, mesos més tard va subhastar l’original dels dissenys i van destinar la recaptació a la lluïta contra aquesta malaltia. Nerviós però feliç. Un moment que sap que, tot i les circumstàncies recordarà fins que es mori! A més, com a cirereta del pastís, em confessa que, seguint tots els protocols, l’equip de bombers encarregat d’apagar el foc, va deixar-lo estar present mentre acabaven de mullar les cendres d’aquella gran figura, que va poder agafar un tros d’aquella fusta mig cremada i guardar-la com un tresor.
L’any següent en Carles va formar part del jurat del concurs per escollir el disseny de l’any 2016. Una de les úniques dimonietes de la història. La va escollir un jurat molt plural i nombrós format per persones amb més criteri que d’altres, imagina que com en anys anteriors…“És una bogeria, hi ha unes primeres fases que, simplement els dissenys que no agraden ni es valoren, no és fins que queden els deu finalistes que el jurat comença a esgrimir criteris tècnics i objectius.”
En aquest moment de la conversa, portem gairebé 45 minuts al telèfon i abans de acomiadar-nos perquè toca anar a dinar, li pregunto pels seus dimonis preferits o dissenyadors de referència. De manera inevitable surten els noms d’en Miquel Xirgu i de l’Emili Bultó, de fet, un dels dimonis finalistes d’alguna de les edicions a les quals es va presentar era el Xirgoni, un dimoni inspirat en una caricatura d’en Miquel Xirgu, dissenyador mític d’un seguit de dimonis. Però surten un parell de noms més a la palestra, estretament lligats, també, amb el Círcol de Badalona, el d’en Ferran Hidalgo i el d’en Rubèn Montañá. “Recordo que quan l’Hidalgo va guanyar el concurs, vaig alegrar-me’n molt perquè un amic meu havia aconseguit l’èxit que jo anhelava i quan va guanyar en Rubèn, l’alegria va ser de veure com algú a qui consideres un referent molt estimat, rebia el reconeixement per part de la ciutat que sempre he pensat que es mereixia!”.
Com a les cartes, a les converses sempre hi cap una postdata i aquesta va venir en forma de reclam, segons em va comentar en Carles el seu Dimoni no està exposat al vestíbul de Pompeu Fabra… De fet, creu que no se n’ha afegit cap més des de l’any que es va inaugurar la “nova estació”.
Va, si és cert, a veure si algú s’hi posa. Que hi ha lloc de sobres per a una vitrina més cada any!
I ara sí, amb un “Que vagi bé i moltes gràcies per la conversa” m’acomiado d’en Carles i de les persones que ho esteu llegint i us desitjo una molt bona nit de la Cremada (telemàtica) del Dimoni i un Sant Anastasi ple de goig!
