Quedi clar que escric des de l’admiració desmesurada, reconec que no sóc objectiu i que parlaré de dos amics, però em ve de gust contradir aquests temps de tempesta amb bones notícies. I, a parer meu, en Josep Traver i en Martí Serra són un parell de notícies boníssimes. Per al món i, en particular, per a Badalona, que és on viuen i treballen. No crec que hi hagi ningú capaç de contradir-me si parlo d’ells com a dos talents musicals fora de mida dels quals aquesta ciutat n’ha d’estar molt orgullosa. Perquè fa una bona colla d’anys que ensenyen a la magnífica, i única, Escola de Música Moderna del carrer Germà Bernabé i, sobretot, perquè són dos creadors de bellesa de primeríssim nivell. I això, creguin-me, costa molt de trobar.
Jo, que de tant en tant em dedico a cantar, he tingut la sort que en Josep m’acompanyés en tots els meus treballs. La nostra amistat aviat complirà vint anys i, tot i que no puc explicar res d’ell que superi el que ell diu amb la guitarra, els puc assegurar que, per damunt de tot, en Josep Traver és una bona persona. A en Martí no l’he tractat tant, però només fan falta cinc minuts de conversa per quedar impactat amb la seva personalitat. Parla igual que toca el saxo: convençut, decidit i sense artificis. Com aquelles meravelloses ‘Cançons mecanoscrites’ que va publicar fa cinc anys, fugint del jazz sense deixar, però, d’emocionar.
Si algú els vol escoltar a duet, està de sort, perquè l’any passat en Josep i en Martí es van ajuntar per gravar un disc deliciós, A tocar, a partir d’un repertori de jazz clàssic, en el qual apareixen noms com els de Duke Ellington, George Gershwin, John Lewis, Horace Silver, Wayne Shorter, Billy Strayhorn i Kurt Weill. Bellesa, contra les males notícies.
