‘Companys de viatge de Jacques Brel’

S’intenta amb aquest llibre d’encarnar a la nostra realitat diària allò que és Jacques Brel dins la seva. Per això cada poema, més que una traducció, és una adaptació, un acostament, una conversió, en el possible, de les paraules del poeta, músic i cantant belga. S’ha volgut fer, doncs, un treball de recreació i, a la vegada, retornar la poesia a la música i fer d’aquesta el pla inclinat per on es mou aquella.

Per totes aquestes raons, aquests versos concorren al “Premi La Selva” de poesia.

L’estiu de l’any 1964, en Joan Argenté i jo vam presentar el llibre de poemes Companys de viatge de Jacques Brel al premi La Selva del Camp de poesia que es lliurava a l’entorn literari i festiu del santuari de Paret Delgada, i el vam guanyar.

El llibre guardonat, suggerit per en Joan Argenté, constava de dotze poemes, sis d’en Joan Argenté i sis de meus, un dels quals El clar país, de Joan Argenté, (corresponent a l’original Le plat pays, de Brel)) i un altre L’amor que vindrà, meu (versió en català de Le prochain amour) que havia sigut interpretat per la Guillermina Mota i per Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, el llibre Companys de viatge de Jacques Brel, a part d’aquests dos poemes, no va arribar a ser mai publicat. Coses de la censura d’aquella dictadura…

Si aquests poemes ara poden tenir un cert interès –i alhora un interès cert per a nosaltres-, a més de la qualitat de la seva l’obra poètica, era pel fet de formar part de la prometedora generació dels anys seixanta i, en aquest cas, per la seva agosarada badalonitat, pel fet de ser una adaptació al català i a Catalunya, fins ara inèdita, de la cançó Bruxelles de Jacques Brel per aquesta Badalona que transcric a continuació, i per aquesta seva pòstuma presència, ara que ja no és entre nosaltres.

Per la meva generació, i per la d’ara, en Joan Argenté i Artigal era un model a aprendre. Va néixer el 21 de juny de 1931 i enguany és el seu norantè aniversari: em portava deu anys. D’adolescent havia estat deixeble de la professora i escriptora Maria Aurèlia Capmany, a l’Institut Albèniz de Badalona. Després, un cop aprovat l’examen d’Estat, va estudiar per advocat a la Universitat de Barcelona i va exercir l’advocacia des de l’any 1922. Fixem-nos en la vigència d’aquest “Badalona badà!”.

Argenté va iniciar-se en la poesia cap als dinou anys, en l’Antologia Poètica Universitària i als dinou anys va assolir el premi Joan Salvat-Papasseit 1959 amb el llibre El temps, de tants dits, una jove promesa, i la seva obra poètica va culminar amb el premi Carles Riba 1975 atorgat solemnement al Palau Nacional de Montjuïc, amb el llibre Seminocturn, semidiürn, poc després de la mort del dictador, anunciada oficialment pel seu ”orellut” successor Carlos Arias Navarro amb el plorós discurs “Españoles, Franco ha muerto”.. Una festassa celebrada destapant infinites ampolles de cava de totes les qualitats en infinits frigorífics catalans i amb al·locucions plenes d’il·lusions i joves esperances: “Ara digueu…”.

Tanmateix, el meu avi Amigó –soci actiu de la revista badalonina “Gent Nova”-, preguntava a la meva mare, que n’estava prou al dia a través de la nostra joventut:

-¿Qui és, aquest Argenté, Paquita, de qui tant parlen avui els joves?

I ella condescendent li responia:

-És el nét de “¿Lo usarás, esposo mío?”

Certament, el vers “ell era perfumista” fa una referència clara a l’eslògan de la professió de perfumista del seu pare, i al popular anunci publicitari “¿Lo usarás…?”, un altre salt generacional, pares-fills, avis-néts, tothora convenient. Perquè la vida sempre continua.