Busqueu alguna balança Mobba de les clàssiques, per internet si ho voleu, o visitant algun comerç que encara la mantingui en ús. Hi trobareu sempre una frase captivadora: “Hay un juego de pesas a disposición del público para verificar la exactitud de las pesades”. Sí, els de la Mobba confiaven en el seu producte, però naturalment no podien posar la mà al foc per cadascun dels milers de botiguers que les feien anar. I a fi que no s’acabés imputant a l’empresa un mal funcionament de la màquina si algun botiguer feia trampes, avisava als clients que podien reclamar una comprovació in situ de la precisió de la pesada. (Aquí faig una mica de trampa, perquè estic segur del que acabo de dir, però també és cert que una llei de l’any 1933 obligava a fer aquest esment).
En el debat sobre l’edifici de la Mobba, que fa uns mesos que està en marxa, s’ha trobat a faltar alguna cosa similar. Un cartellet a la porta del despatx d’Alcaldia, per exemple, que anunciés que existia un ànim de diàleg a disposició dels ciutadans per verificar una presa de decisions solvent.
No sóc capaç d’entendre, encara ara, que el govern municipal, -prodigi d’equip aclaparat per un lideratge capador-, no hagi tingut ganes d’escoltar arguments, de valorar propostes, de discutir números, d’escoltar possibles solucions pels perjudicis que la proposta del grup “Salvem la Mobba” podria comportar per alguns particulars,… Lluny d’això, aplicant la política del joc ras i puntada al cap, el tema s’ha portat pel camí del descrèdit absolut de la proposta, de menystenir els suports obtinguts (de primer nivell nacional) i d’apuntar “la política” com a culpable de tots els mals.
Això últim, carregar de partidisme qualsevol debat ciutadà, és propi de gent que viu la ciutat amb mirada esbiaixada. I cansa. I ens fa petits. I no ens permet progressar al ritme que ho fan altres ciutats. I probablement s’arreglaria amb un joc de pesos i contrapesos que acabés amb llocs comuns, amb debats de final previsible i amb inacabables enfilalls de retrets babaus.
Però tornem a la Mobba
El Ple del dimarts 29 de juny va aprovar dues coses: per un costat, desestimar la declaració de l’edifici de l’arquitecte Borrell com a Bé Cultural d’Interès Local, per l’altre, desestimar la moció que pretenia revertir un dels actes d’injustícia més maldestres que cap alcalde ha protagonitzat: carregar-se a Pepita Padrós i a Joan Mayné, com a membres de la Comissió de Patrimoni, just abans que aquell organisme s’hagués de posicionar respecte a la Mobba. L’arqueòloga per excel·lència, coneixedora del patrimoni local, pregonera d’unes Festes de Maig… i l’exdirector del Museu que sempre podrà presumir d’haver empès com ningú la museïtzació del subsòl romà de la ciutat i que en el camp de la cultura local, des de fa dècades, ha tocat -bé-, tantes tecles.
PP i PSC van acordar tancar, aparentment, la carpeta de la Mobba. I no em puc treure la sensació que als primers els ha mogut només l’amor propi, el no donar el braç a tòrcer, que no les virtuts i els arguments que acompanyen la seva trista proposta de tirar-ho tot a terra i fer una plaça de 2.700 m2 que, de moment, no compta amb cap previsió pressupostària. Una plaça que conviuria amb res: ni comerç, ni connectivitats per als vianants, ni equipaments… Als segons, al PSC, crec -i ho dic amb pena-, que els ha mogut aquest acomplexament que pateixen a l’ombra del superalcalde i (potser) algun premi menor que els hagi caigut en el joc dels equilibris que genera el fet de tenir un govern sense majoria.
El passat mes de febrer el Ple, per majoria, havia aprovat una moratòria de l’enderroc previst des de fa anys, per repensar la Mobba. La moratòria no va durar ni cinc minuts. No se la va creure el govern i no l’ha pogut forçar l’oposició. Llàstima. Caldrà, potser, buscar altres camins.
Per últim, i perquè no sigui dit. Dues coses sobre cantarella que s’intenta imposar en el sentit que la ciutat tendirà a la paràlisi si cada tema aprovat és sotmès a revisió. Això és cert, en general. Ho he dit abans: cal anar per feina, a Badalona.
Però igual que dic això, apunto que hi ha temes que s’allarguen tant, que al final l’evolució de la societat mateixa, obliga a tornar-se-les a mirar. I aquest ha estat el cas: amb ulls de 2021 les fàbriques de creació cultural estan a l’ordre del dia a tota Europa, els objectius de desenvolupament sostenible impulsen l’aprofitament de recursos públics, la transcendència i el pes de la façana marítima de la ciutat és cada dia més evident, la gestió externa d’equipaments públics és possible i lloable fins i tot, l’estructuració urbanística de l’eix Plaça de l’Estació, Plaça de la Mobba, (recordo que la proposta de Salvem la Mobba manté una plaça de 1.700 m2) i Plaça d’Ernest Lluch, és una jugada maca…,
Hi ha un joc d’arguments a disposició de qui vulgui verificar l’exactitud del rigor amb que ens els hem mirat.
Seguim.
És increïble que Guanyem Badalona, Podem, Junts i ERC s’oposin a l’enderroc de la MOBBA per poder allotjar artistes, sabent que no es pot fer, atès que el planejament urbanístic la té qualificada com a zona verda.
Tenim l’edifici de la CACI reformat i buit des de fa ANYS i aquests partits, que han estat governant tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, no han estat capaços de donar-li cap ús. I ara ens volen fer creure que ells rehabilitarien la MOBBA i li donarien un ús?. Per què s’oposen a que aquest barri tingui una nova zona verda?.
L’únic ús que li donarien a la MOBBA seria per aixoplugar més gent sense sostre i sense papers que és l’ús que tenen altres naus industrials abandonades a Badalona, una de les quals es va incendiar i va provocar víctimes mortals.
Tot això només és partidisme injust i sense sentit. Realment, és una total manca de responsabilitat i coherència.