A Revista de Badalona, des de l’inici d’aquesta nova publicació digital, hem pogut comprovar com l’espai verd de la ciutat és un dels centres d’atenció dels badalonins i badalonines. Articles com els de l’Oriol Rodríguez sobre les muntanyes de Badalona, ‘La necessitat de verd‘ de l’Andreu S.C o ‘Sant Jeroni de la Murtra en temps de pandèmia‘ de Jaume Aymar, ens demostren que el medi ambient del nostre entorn és un tema que interessa i molt als veïns de Badalona. Avui, l’Albert Fibla, escriu sobre la fauna de l’entorn de la ciutat.
Tinc el bon costum de sortir a caminar cada dia i Badalona m’ofereix dues possibilitats que no desaprofito: la platja i la vall de Betlem. Per la proximitat amb el meu barri i perquè, per qüestions que ara no vénen al cas, sóc més de muntanya que de mar, acostumo a triar la segona opció. Per qui no ho sàpiga, la vall de Betlem és una zona d’interessantíssim valor ecològic i històric, una joia de la ciutat. Jo l’he redescobert ara, passats els cinquanta, com tantes altres coses en què, quan ets més jove, no pares compte.
El cas és que quan recorro els corriols d’aquest pulmó badaloní, a poc més d’un quilòmetre del centre, topo tot sovint amb una fauna que em corprèn. Veure, tan a prop de casa, conills amagant-se en el seu cau i guineus fugint camí avall, escoltar com serps i sargantanes llisquen entre els matolls, contemplar el vol d’una au rapinyaire, em reconcilia amb la idea que estar viu és alguna cosa més que respirar.
Per això la notícia de l’aparició d’un cabirol a la desembocadura del Besòs, entre Sant Adrià i Badalona, m’ha arribat de forma especial. No em negaran que l’estampa de l’animal pasturant a prop de les tres xemeneies no està carregada d’un simbolisme postpandèmic, quasi apocalíptic. Segons els agents rurals, el 13 de maig va tornar al seu hàbitat: la Serralada de Marina. Hi ha qui diu, però, que se’l va veure a prop de la via del tren. A mi m’agrada pensar que me’l puc trobar en la pròxima caminada per la vall de Betlem.
