El mas Boscà

D’ençà que va començar aquesta secció hem anat coneixent diverses masies de Badalona en diferents estats: des de la masia de Can Canyadó, conservada i amb un ús públic; Ca l’Alemany, com a exemple del que no hauríem de permetre que torni a passar amb una masia; i Can Ruti, com el cas de les masies que ja no hi són. Havent vist tots aquests tipus, sols resta veure el cas de les masies que encara romanen en mans de la família propietària. Avui és el torn del mas Boscà. Comencem.

Aquesta masia és de les més antigues de Badalona donat que està en una de les primeres zones habitades de la ciutat. En les rodalies de l’emplaçament, hi ha el mencionat jaciment ibèric de Can Boscà, però també en el Camí de Can Boscà es varen trobar restes arqueològiques dels ibers. L’ocupació ibèrica donà pas a la romana, com certifica la troballa en la vinya del mas Boscà d’una vil·la romana del segle III -la qual va ser reconvertida pocs segles després en un poblament franc-. Aquest petit nucli s’hauria anomenat Monesteriolo, és a dir, Monistrol, i hauria comptat amb una església i una necròpolis datada del segle X. Es creu que aquesta petita església hauria estat l’embrió de la masia. La documentació conservada ens parla del fet que el turó del Boscà, com el coneixem avui en dia, en el segle XI s’anomenava Mont Cerdano, el mont Cerdà. De retruc, la masia primitiva i la família que l’habitava varen adoptar aquest nom.

Un segle després d’aquesta menció, tenim la primera referència als habitants de la masia: els Montcerdà, els quals apareixen en un establiment del 20 d’abril de 1237. En aquest document els germans Arnau i Bernat Montcerdà, juntament amb la seva mare Estefania, cedeixen una peça de terra en Les Feixes, prop de Montcada, a Andreu Pont. En el 1317, Guillem Montcerdà, probablement nét d’Arnau, va comprar a precari, és a dir, va adquirir la titularitat de quatre peces de terra a Guillem Ram, habitant del mas Ram. Un any després, en el 1318, Guillem Montcerdà faria una permuta, un intercanvi de terres, amb Guillem Bofill. En l’operació, Montcerdà rebia una peça de terra arbrada anomenada Margalló, ubicada en la vall de Pomar i prop de la riera, a canvi de dues peces de terra, una situada en Les Feixes i una altra en Les Planes (no confondre amb l’actual). Guillem Montcerdà va tenir dos fills, Guillem i Benegunda. La filla la va casar el 1348 amb Arnau Bofill, fill de Guillem Bofill, el qual anys abans havia realitzat una permuta amb Guillem Montcerdà fill. Com veieu, tot quedava en família.

Guillem es va casar i va tenir dues filles, Sància i Benegunda, i un fill, Pere anomenat Pericó. Sància va ser casada amb Pere Roure, pagès de Badalona, el 1373. Dos anys després, Benegunda va ser casada amb Guillem Ram, fill de Pere Ram i nét de Guillem, i amb qui va tenir un fill, Joan Ram. En Pericó, hereu de la família, va continuar gestionant i ampliant el patrimoni familiar. En un document de venda entre la família Dalmau i la Ram, apareix mencionat Pere Montcerdà com a tenidor de terres a Les Planes. També apareix el 1380 en una compra a precari d’una vinya en l’indret anomenat Savall a Bernat de Cumba. Pere es va casar amb Maria, de la qual no en sabem cognom, i només van tenir dues filles, Constança i Antònia. La filla petita va ser casada cap a l’any 1400 amb Guillem Castellar hereu del mas Castellar de Premià. En el cas de Constança, va ser casada el 1403 amb Bernat Boscà. Aquest procedia del nucli de poblament ubicat en l’actual barri de Llefià. Nimphianus, com se’l coneixia en l’edat mitjana, era un veïnatge del qual tenim referències des de finals segle XI. La seva ubicació era ideal donat les nombroses rieres i grans extensions de terreny que la van convertir en una important zona agrícola. Moltes masies de la zona s’aixecaren aprofitant les vil·les que en època romana havien colonitzat la zona. Aquests factors, sumat a la bona comunicació que proporcionava la supervivent Via Augusta, van propiciar l’expansió del poblament des de l’actual riera de Sant Jeroni fins a Sant Adrià del Besòs, i de l’actual Sistrells fins al mar.

Com anàvem explicant, Bernat era fill de Miquel Boscà i Sibil·la, els quals devien ser pagesos prou importants de Llefià per a poder concertar matrimoni amb els Montcerdà. La unió de les dues cases va donar lloc a la formació de la família dels Boscà del mas Montcerdà. A través de la documentació podem observar com van continuar expandint-se per la contrada comprant peces de terres d’altres pagesos. Bernat Boscà va morir anys abans que la seva muller Constança, la qual en el seu testament realitzat el 1445 ja es defineix com a vídua. Resulta interessant analitzar el document que ens explica una mica de la seva vida. En el moment de la redacció, Constança Montcerdà devia tenir uns seixanta anys. En el testament es menciona la seva mare Maria, que devia ser una dona bastant gran per l’època i que deuria gaudir de bona salut perquè li llegà 15 sous. També donà 10 sous a la seva germana Antònia i 10 sous al seu nebot Joan Castellar. Constança demanà ser enterrada en el cementiri de l’església de Santa Maria i va donar en aquesta la gens menyspreable quantitat de 20 lliures per la celebració de misses i 12 sous per cada altar. Foren nomenats marmessors, els encarregats d’executar les últimes voluntats, el seu nebot Joan Castellar i el seu fill Antoni Boscà, el qual va nomenar hereu universal.

El fill de Bernat i Constança, Antoni Boscà, continua apareixent en documents relacionats amb adquisicions de terres, fet que reforça la idea de la puixança econòmica que vivia la família. Un exemple significatiu fou la compra d’un censal, un préstec, de 30 lliures a Bartomeu Seriol el 1440. La família Seriol, habitants del mas Seriol de la Riera, eren una de les famílies més importants de Badalona. El fet que Antoni fos capaç de prestar una xifra tan alta, denota el poder econòmic i la bona avinentesa amb la família Seriol. A part de ser actiu en les finances familiars, Antoni Boscà també fou actiu en la vida política de la vila de Badalona. Durant els conflictes remences, on els pagesos començaven a discutir els privilegis dels seus senyors feudals, es va convocar una reunió del Sindicat Remença el 1448 amb convocatòria a tots els pagesos de Catalunya. En aquesta reunió hi fou present Antoni Boscà, juntament amb altres pagesos de Badalona. Una trobada que no resoldria res, de fet la situació no es va acabar fins al 1486. És notòria, doncs, la seva presència fora de Badalona.

L’ascendència econòmica i social dels Boscà del mas Boscà va ser constant en els segles successius. Trobem per exemple que a mitjans del segle XVI, Pau Boscà, pagès i propietari del mas Boscà, també fou integrant del Sant Ofici. Els integrants del Sant Ofici, anomenats familiars, formaven part de la Inquisició i s’encarregaven de vigilar la moral dels seus veïns i intentar detectar conductes irregulars, és a dir, heretges. Formar part del Sant Ofici proporcionava privilegis davant l’administració, però en conseqüència causaven un lògic rebuig social que generava la seva tasca de delators.

El primer quart del segle XVIII fou marcat per la Guerra de Successió que va desolar Catalunya. La recuperació del país va ser dificultosa, però en un cadastre realitzat a la vila de Badalona el 1732 s’aprecia la salut de ferro de l’economia dels Boscà. En aquest registre, hi consten 24 quarteres de terra dedicades a la vinya, 9 quarteres a la sembra, 5 quarteres amb ametllers i 4 amb oliveres. La imposició del cadastre com a sistema tributari va ser molt impopular i era molt comú declarar menys del que es tenia per, òbviament, pagar menys. D’aquesta manera ens hem de prendre aquestes xifres com una aproximació, però les proporcions ens permeten observar com la vinya tenia un pes molt important en l’economia del mas. De fet, era costum que si les famílies tenien més d’un fill baró, el segon que no tenia dret a les terres fos taverner en les viles dels voltants per donar sortida al vi produït en la masia. Pocs anys més tard els Boscà van iniciar un seguit de reformes importants que devien finalitzar cap al 1759. En els treballs es va ampliar l’ala nord de la masia a mig nivell entre el primer i el segon pis, la terrassa posterior a la planta principal i la capella. També es va ampliar el celler, que com hem vist anteriorment era la peça clau de l’economia, el qual va ser excavat per formar una galeria on conservar al fresc el vi. Aquestes obres van conferir l’aspecte actual de la masia consistent en un edifici de tipus basílica amb tres cossos amb el central més elevat; un amb un porxo afegit en la façana que forma una terrassa a nivell del primer pis; i destaca la porxada que es troba sostinguda per una arcada formada per arcs conopials entremig.

A mitjans del segle XVIII, una part de la família Boscà s’establí a Barcelona per dedicar-se als negocis urbans. La conversió de pagesos a burgesos es produí en qüestió de poc temps. Aquest fet és rellevant perquè a finals de la centúria, Francesc Josep Cebrià Boscà Navarra, casat amb Josepa Arquer i Móra, no tenia descendents a qui llegà el mas. Així que en el seu testament del 9 de juny de 1790 va nomenar al seu nebot Josep Boscà Serra, hereu universal. En altres ocasions de la història s’havien produït trencaments en la continuïtat de la propietat de la masia i les terres, però s’havien resolt donant-ho a un altre membre de la família. En aquesta ocasió, el llegat del mas Boscà va recaure sobre un parent que vivia a Barcelona i que no es dedicava a la pagesia. És en aquest moment on començà el canvi de la tinença del mas Boscà. Va deixar de ser el centre de poder familiar per passar a ser la segona residència, el lloc on es duien a terme les celebracions familiars. Òbviament el rendiment dels camps era important, però el nucli de l’economia familiar va passar a ser els negocis.

Josep Boscà tingué dues filles, de les quals Josepa Boscà fou la pubilla i hereva del mas Boscà. Va ser la darrera propietària del mas amb el cognom Boscà. Tot i provenir d’una família dedicada als negocis, Josepa va exercir de terratinent, administrant les propietats del mas Boscà, mantenint una economia forta lligada a la terra. Es va casar el 5 d’abril de 1816 amb Jacint Galí i Vilar, hereu d’una important família de candelers de cera de Barcelona i beneficiari únic de l’heretat paterna i materna. La fusió dels dos llinatges va donar lloc a un patrimoni important, però la part dels Galí i Vilar pesà més que la dels Boscà i d’aquí que el matrimoni visqué a Barcelona. Tanmateix, Josepa mantenia un contacte constant amb el mas Boscà i fins i tot feu algunes obres com la construcció de la capella dedicada a Sant Isidre. Josepa Boscà va morir el 8 de gener de 1865 i va ser la primera persona que es va enterrar en el nou cementiri, el de Sant Crist, construït l’any 1834. Les despulles de l’última Boscà descansen en la capella del cementiri construïda el 1859. A partir d’ella, la masia ha anat passant de família en família fins que actualment la masia està en mans d’una societat patrimonial formada per tots els hereus.

La història del mas Boscà i la seva família resulta interessant perquè ens permet veure les constants relacions que mantenien entre si les famílies de Badalona. Normalment hi ha la concepció del fet que durant l’edat mitjana la societat estava molt marcada socialment i era molt rígida, però res més enllà de la realitat. La vida quotidiana de molts pagesos d’aquest període estava marcada per les contínues transaccions per millorar la seva situació i ampliar la seva influència sobre els seus veïns. Els Montcerdà i els Boscà, com hem pogut veure, han tingut una història vinculada amb el mas i el treball de la terra. Podríem creure que el caràcter d’alguns dels seus membres han estat claus per tirar endavant la família en situacions que altres nissagues no.

Seria molt interessant estudiar la figura de Constança Montcerdà. Casada amb un home gran, vídua des de molt jove, va saber regir la masia amb èxit. En una època com la medieval on la dona va ser relegada a la cura de la llar i a tenir fills, només han transcendit el nom d’algunes dones, sobretot nobles, que van tenir la capacitat per imposar-se en un món dominat per homes. Però a diferència d’Aurembiaix d’Urgell, Ermessenda de Carcassona o Violant de Bar, per esmentar-ne algunes, Constança no venia de la noblesa ni es pressuposa que pogués tenir una formació, només el caràcter i una capacitat de previsió superior van permetre administrar amb solvència el patrimoni familiar del mas Boscà.