Els companys de joc
El meu amic més amic de l’escola de després de la guerra era en Miquel Santamaria, que vivia prop d’una cooperativa al turó d’en Rosés i que tenia un parell de bonyets rodons a la coroneta. Molts dies, en plegar de l’escola, ell i altres companys –com en Julio i en Ramon Jiménez, en Cardona, en Jordi Gasull, l’Adonio de pare esquerranós… i quatre amics més de joc-, venien a casa a jugar. Al jardí de Ca l’Amigó aprendríem a anar amb bicicleta, jugàvem a fet amagar, a rescats, a plantats, a un, dos, tres pilota que vinc… I a baldufes, i a pinyols d’albercoc, i a truques, que eren bales d’acer.
D’un jardí convertit en hort a un hort convertit en jardí
Durant la guerra, i sobretot després, la situació va canviar radicalment: la major part del jardí va ser transformada en hort. La situació va durar fins anys després de la guerra i del racionament perquè es passava gana. Recordo com preníem part en la collita de patates. Ens agradava més que fos hort que no un jardí, com havia estat abans. “No es pot deixar res al plat!” “Escureu amb pa!”.
També cultivaven tomàquets i era tota una festa veure’ls madurar penjant de les canyes. I collir albergínies… i cols, i altres fruits de la terra i del treball dels homes. I la parra, ran de la qual anàvem a abocar-hi les escombraries. Per a nosaltres, aquell hort era com el paradís.
També teníem un galliner amb galls i gallines, al qual s‘accedia per una escaleta coberta de gallinassa. Anàvem cada tarda a recollir els ous. I per Sant Josep l’àvia Conxita feia crema i els parents de can Balluga -l’Antònia i la Rosita -, “les noies”, veníen a casa amb el seu davantal a rostir un parell de pollastres de cresta rossa i amb un capó amb prunes en una greixonera, per farcir-lo amb panses i pinyons. Quin goig i quina flaire!
Quan plovia, també recordo sortir al jardí amb els porters, al vespre, amb llums de carbur, pels parterres a collir cargols. I com després, la Ton, a casa seva, preparava unes cassoletes amb all i oli i amb salsa verda, que eren una delícia a l’estil canareu. Però amb els anys els porters de casa es van anar envellint. I també aquell paisatge privat que recordo.
Aquell costumari va durar fins al Congrés Eucarístic: en Miguel, l’Isidre jardiner, els vells porters i el meu avi frisaven amb la nova carretera que els destrossava aquell paradís perdut per sempre més. S’amoïnava amb l’urbanisme municipal que ens el va escapçar, tan greu que déu-n’hi-do: els fruiters, l’ametller, el micaquer, el cirerer del costat del garatge…
Li van posar per nom Avenida del Hermano Julio, direcció Barcelona, que era com s’anomenava un hermano Marista executat als primers temps de la guerra, en pau descansi.
Van venir uns altres porters i es va fer una altra porteria. Vam viure amb la nevada de Nadal de 1962. Es va obrir el carrer de Santa Eulàlia amb una entrada principal i la d’ara, plena d’ambulàncies. La resta va resultar una història sense història, una crònica on res no tenia memòria ni sentit.
Però res no es perdrà del tot si els badalonins d’ara sabem redescobrir: Fa dos mil anys la figura de Quint Licini Silvà Granià per la Via Augusta d’aquella Baetulo romana; la presència del baró de Sant Climent a la Torre de la Badalona medieval; la de fa més de dos segles del Baró de Maldà; i la de Joan Amigó i la guerra civil. Fins avui, la dels badalonins recents, com una història a punt de ser estrenada.
