Seagull (/ˈsiːgʌl/). És anglès i vol dir gavina. La porta a l’escut, en un disseny força minimalista: amb prou feines uns traços blancs i angulosos que dibuixen un bec sobre les onades del mar i unes ales esteses que s’eleven fins a tocar la senyera, tot emmarcat en una circumferència perfecta que inclou a la vora el nom del club i de la ciutat. Un conjunt que recorda molt l’emblema de l’extinta Unió de l’Esport Badaloní, la matriu de què va néixer, el 1993, gràcies a la tenacitat de Ricardo Carneado, quan l’entitat de la TUSGSAL militava a la Primera Territorial i tot just començava un ascens meteòric sota la batuta, esportiva i sobretot directiva, de Fermín Casquete. Parlem de futbol, esclar; en aquest cas, de futbol femení. Parlem del Club Esportiu Seagull, una marca que a còpia de persistència i bona feina s’ha consolidat com a referent en un àmbit que els darrers anys ha viscut una autèntica explosió. De fet, podem dir que ara com ara és el club independent (sense filiació amb cap entitat masculina) més reconegut de Catalunya. Malauradament, però, en aquestes línies no parlarem d’assoliments ni d’èxits compartits; més aviat de friccions, recels i, en el millor dels casos, indiferència somorta. Aquesta és la realitat, avui dia, entre els dos equips de futbol més importants de Badalona.
L’altra gavina involucrada és la del CF Badalona, un dels degans d’aquest esport a casa nostra, fundat ni més ni menys que 90 anys abans que el Seagull i amb una història apassionant però erràtica, entre els encenalls d’esplendor, l’entotsolament cíclic i una pulsió autodestructiva que l’ha dut al caire de l’abisme diverses vegades. Com la ciutat mateixa, vaja. Aquesta gavina, menys abstracta, en corona l’escut, tot i que als inicis no hi era (apareix un cop acabada la Guerra Civil). Ara bé, vells o joves, el que ens interessa d’aquest parell d’ocells no és res de tot això. Si ens hi fixem, veurem que la “femella” mira cap a la dreta i el “mascle” cap a l’esquerra. Aquesta metàfora més aviat pedestre no s’allunya gaire de la vida real, en què les dues gavines no volen mai plegades ni s’interessen gens ni mica l’una per l’altra. A tot estirar es miren de cua d’ull, amb malfiança, quan no hostilitat, més o menys velada. Per què? La resposta, en aquest joc de miralls opacs i petites misèries, tampoc no és senzilla.
Ben bé deu formar part de l’essència badalonina, aquesta tibantor institucional entre les entitats esportives, siguin de l’àmbit que siguin i tinguin el seguiment que tinguin, com si en comptes de sumar esforços i potenciar sinergies positives (“fer ciutat”, que en dirien els romàntics) ens agradés barallar-nos tothora, fer-nos la traveta i jugar constantment la carta del victimisme; més que antipàtica, embafadora de tan gastada. Durant molts anys semblava que a Badalona només hi havia espai per a un club important de veritat, i que a la taula dels grans no hi podia seure ningú més, ni tan sols una organització amb tanta rellevància històrica com el CF Badalona. Esclar que el Joventut ho va tenir molt fàcil, primer amb el descens als inferns que van emprendre els escapulats a partir dels anys setanta i després amb l’atomització del futbol local en mil i un equips de barri, sovint sense gaire sentiment de pertinença badaloní. Més tard, ja amb la competència futbolística ben enfonsada sota el radar, i sense sortir del bàsquet, podríem recordar el trist episodi del Cotonificio, una flamarada de nit d’estiu que va brillar amb força i va cremar ràpid, ofegada prematurament malgrat el trist epíleg d’un exili llastimós induït per les mateixes autoritats municipals, que gairebé ni es van immutar a l’hora de deixar morir una alternativa que, més que fer una mica d’ombra a la Penya, podria haver enriquit encara més el parquet autòcton. Doncs no pas: se’n van rentar les mans sense gaires miraments. Efectivament, a Badalona només hi havia espai per a un únic equip. Un equip per sentir-se’n orgullós, no cal dir-ho: brillant, exemplar i que posava la ciutat al mapa internacional, fins i tot amb etapes d’autèntica glòria esportiva. No obstant això, i després d’anys i panys de menysteniments i de viure d’esquena (incloent-hi un rerefons sociològic –les dues Badalones, la cicatriu de l’autopista, nyec-nyec– en què val més no entrar), les dues entitats per fi han redreçat la situació i avui les relacions entre els dos principals clubs d’aquesta banda del Besòs són més que cordials. Hi ha voluntat de suport, complicitat i col·laboració. Més o menys superficial o profunda, més o menys real o de cara a la galeria, però en tot cas hi és, com toca i com caldria esperar. Com seria normal en una ciutat… normal.
Així doncs, i salvant els mobles en la dualitat bàsquet-futbol, ens quedarien els equips “de gespa”. Aquí no cal furgar gaire en la història recent per trobar picabaralles de curta volada i tacticismes estèrils, sobretot arran de la construcció del nou estadi municipal de Montigalà, inaugurat fa poc més de quatre anys i que en teoria havia de resoldre un dèficit endèmic i estructural: que la tercera ciutat més gran del país no tingués un camp de titularitat pública a l’altura. El Badalona pràcticament era un cas únic en el futbol català i espanyol: en un segon o tercer pla social i mediàtic (per mèrits propis), amb un estadi ruïnós en propietat (inaugurat el 1936, poca broma) i un Ajuntament sense cap mena d’interès a remeiar-ho, mentre les bombes turboimmobiliàries d’Ausiàs March, primer, i de l’Olímpic, després, enfilaven el carril ràpid de la història. Tot això va començar a canviar amb l’arribada a la presidència del Bada de Miguel Ángel Sánchez i un canvi de sensibilitat a la Casa de la Vila, amb l’impuls i l’oportunisme polític del popular Xavier García Albiol, a qui segurament el futbol a Badalona li interessava tan poc com als alcaldes anteriors, però que com a mínim va tenir l’olfacte i l’habilitat d’encendre els llums llargs, bandejar prejudicis atàvics i aprofitar la conjuntura per posar fil a l’agulla allà on els altres només havien vist una molèstia que calia deixar morir per podridura. En darrer lloc, i no menys important, una TUSGSAL que finalment havia deixat enrere l’era Casquete i creia arribada l’hora de començar a deixar anar llast i passar per caixa. Es van haver d’alinear tots aquests astres perquè Badalona tingués, per fi, un estadi municipal digne –a parer meu, justet i més aviat asèptic: es va voler que fos tan municipal que es va arribar a oblidar que també havia de ser de(l) Badalona, però això ja són figues d’un altre paner–. Aquest equipament no va ser fruit d’un canvi de signe miraculós al Consistori ni de la magnanimitat política, i encara menys de la pressió social (per desgràcia). Va ser possible perquè el CF Badalona va posar a disposició tot el patrimoni que li quedava (més o menys hipotecat) a fi de poder obtenir un finançament migrat que a la resta del món s’hauria pressuposat com a bé públic. Aquesta és la tossuda realitat, amb tots els matisos i concessives que hi vulguem afegir.
El Badalona i el Seagull comparteixen aquestes noves instal·lacions des del primer dia, i està bé que ho facin. Tanmateix, les negociacions no van ser fàcils, amb topades constants i una gestió comunicativa desastrosa per part del govern de Dolors Sabater i especialment de la inefable regidora d’Esports, Maria Gallardo, que més que fer costat al Seagull semblava que s’hi escudaven com a recurs fàcil de postureig feminista i certificat exprés de puresa progressista, sobredimensionant el debat entorn d’una suposada equitat i justícia institucional que no hauria d’haver durat més d’una sobretaula lleugera. Tot això va emmetzinar innecessàriament una situació en què en principi tothom hi sortia guanyant (o és que l’equip femení hauria pogut somiar mai tenir una llar com aquesta?). A més a més, a la festa s’hi van sumar els companys del futbol americà, que també van collar de valent fins a enrarir al màxim les relacions amb el Badalona (i ja és ben curiosa, aquesta insistència dels Dracs a posar bastons a les rodes del carro escapulat, quan no fa pas tants anys no feien escarafalls per utilitzar el camp de l’Avinguda de Navarra o, directament, rebre ajuda econòmica de la directiva de Casquete). Tant els uns com els altres potser haurien d’haver tocat més de peus a terra i actuat amb un xic més d’humilitat, no només tenint en compte la seva repercussió i pes social (puixant però jove i minoritari, els uns; directament marginal, els altres), sinó també assumint que no ajuda gaire parlar sobre una qüestió tan sensible com si hi estiguessis legitimat per dret natural o se’t degués alguna cosa, obviant els precedents i el pòsit històric en què s’emmarca tot plegat. Com a mínim, els Dracs i el Bada han reconduït prou les coses i públicament salven les formes. Amb el Seagull, en canvi, l’entesa és nul·la i la cooperació inexistent. I tornem a la pregunta inicial d’aquest repàs per les dissorts de l’esport badaloní. Per què no s’entenen, els dos grans equips de futbol de la ciutat? Per què s’ignoren? Per què arrufen el nas, quan els toca pensar en l’altre? Com pot ser, que comparteixin espais i convisquin de facto totalment aliens l’un de l’altre, com dues realitats fantasma, absolutament isolades, paral·leles? Què ho fa, tot això?
El primer que es pot preguntar l’aficionat mitjà és per què les dues branques, masculina i femenina, no comparteixen una mateixa estructura. Evidentment, el CE Seagull no té cap obligació ni necessitat d’integrar-se enlloc; en efecte, com a entitat independent li ha anat molt i molt bé i és com ha crescut més. No és pas el primer equip de futbol femení de la ciutat (el CF Badalona va tenir una secció de dones intermitent des de principis dels anys setanta), però sí el que més i millor ha fet per aquest esport. Així i tot, no és menys cert que en l’àmbit organitzatiu, social, mediàtic i de projecció pública i de marca de ciutat tothom hi trobaria més avantatges que no pas inconvenients, en una fusió. De fet, el Seagull ja havia competit com a secció del club escapulat (2011-2014), i suposem que si van separar els seus camins bé els podrien tornar a fer convergir, si n’hi hagués voluntat. De la mateixa manera, també és fàcil d’entendre que cadascú vulgui volar lliure i gestionar la seva parcel·la com més li convingui, sense embrancar-nos en qüestions més pragmàtiques però no menys rellevants, i que tampoc no són cap secret, com ara el dret a rebre una subvenció pública si es té un NIF diferent. En tot cas, no és el tema que volíem tractar aquí: aquest no és el problema. El problema és la manca total de sintonia entre les dues naus capitanes del futbol a Badalona. Com pot ser que entre l’una i l’altra no hi hagi cap mena de complicitat, de reconeixement, de deferència… Ni tan sols gestos de cordialitat, copets a l’esquena virtuals (que són de franc)… Res de res. Ni raça ni pols. Zero. De fet, en el moment d’escriure aquest article l’equip femení ni tan sols segueix el masculí a les xarxes socials, una demostració que a can Seagull ja no els importa ni mantenir les aparences. Si gratem una mica trobarem que els últims anys cap dels dos ha protagonitzat mai un missatge compartit, ni un acte conjunt, ni un text de suport, ni molt menys una felicitació, encara que fos plastificada i simplement per cobrir l’expedient. En definitiva, un autèntic esperpent diplomàtic que tal vegada hauríem de mirar de corregir.
Així doncs, qui en surt beneficiat, de tot això? Doncs absolutament ningú. Ni el Seagull, ni el Badalona, ni per descomptat la ciutat. En un mercat local clarament decantat cap al bàsquet (per potència, seguiment i repercussió), en què durant dècades la Penya pràcticament ha monopolitzat l’estreta veta d’orgull esportiu badaloní (i ho ha fet molt i bé), el futbol tot just ha estat capaç de disparar-se trets al peu i bramar amargament enmig del desert. Per cada situació favorable, cent oportunitats perdudes; per cada petit encert, cent passos en fals; per cada iniciativa reeixida, cent salts al buit. No demanem ni de bon tros l’excel·lència esportiva, ni tan sols una aposta institucional decidida o com a mínim amb un rumb clar, més enllà de la galdosa carcassa espectral del “Badalona és futur” (?). Els ciutadans i aficionats al futbol de la ciutat ens conformaríem, segurament, que els dos clubs més importants, homes i dones, fessin una mica de pinya pel bé comú o que almenys ho fessin veure; en definitiva, que no es giressin l’esquena de manera tan descarada. Ara per ara el panorama és força desolador, i el pitjor és que potser ja li està bé a tothom, que l’enemic del meu enemic és el meu amic, si tu hi perds jo hi guanyo i, a més, posar l’autobús i empatar a res sempre és més fàcil que sortir jugant i combinant des del darrere per marcar el gol de la remuntada, encara que sigui en temps afegit.
“Al meu besavi, Francesc de P. Alsina i Mumbrú, director de la Revista de Badalona durant gairebé 30 anys”.