La UNESCO ha declarat el dia 21 de maig El Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament. Crec que és un bon dia per parlar-ne. Les 3/4 parts dels conflictes en el món, tenen com a origen la diversitat cultural. Superar la divisió entre cultures és urgent i necessari per a la pau, l’estabilitat i el desenvolupament.
A Catalunya i a Badalona en particular, parlar de diferents cultures, que conviuen en un mateix espai geogràfic, és molt oportú. Només cal passejar un dissabte a la tarda pel carrer de Mar, per constatar que, a la nostra ciutat, conviuen cultures ben diferents. Es tracta que passem de criminalitzar el diferent, com es fa massa sovint, i endossar a un determinat col·lectiu fets punibles que són individuals, a valorar totes les cultures per igual, afavorir la interrelació entre totes elles i ser capaços de dissenyar i implementar noves estratègies de gestió de la diversitat.
Està comprovat que la diversitat cultural és una força motriu de desenvolupament. No només de creixement econòmic sinó perquè genera l’oportunitat de conèixer l’altre, de compartir la seva manera d’entendre el món i de viure-hi, de valorar totes les cultures com una aportació a la universalitat.
El desequilibri Nord- Sud, entre els anomenats Primer i Tercer Món, «obliga» pràcticament a molts integrants d’aquest últim a emigrar, per intentar, en una nova realitat, millorar la seva vida des del punt de vista econòmic, social i qualitatiu, encara que massa sovint no ho aconsegueixin i alguns morin en l’intent.
El viatge que emprenen per arribar al que ells consideren Primer Món, es fa en unes circumstàncies sovint tan esgarrifoses que ens hauria d’avergonyir, fins al moll de l’os, no sortir al carrer per denunciar la posició de la majoria de governs enfront d’aquesta tragèdia. Són les persones més valentes les que decideixen arriscar-ho tot per buscar un futur més digne. Ells busquen el Nord i nosaltres, habitants d’aquest denominat primer món, fa temps que l’hem perdut, el nord.
Catalunya ha estat sempre un país d’acollida. La nostra situació geogràfica ha afavorit, des d’èpoques llunyanes, l’intercanvi entre persones i, per això, ha fet de nosaltres una societat mestissa i del nostre país, un gresol de cultures. No som ni etnicistes, ni supremacistes, ni racistes, som, en general, tolerants i capaços d’entendre la diversitat, no com un problema sinó com a una oportunitat beneficiosa sempre que es gestioni bé i que vulgui conèixer, empatitzar i interessar-se per tots aquells aspectes positius de les cultures diferents.
No podem ignorar, però, que la coexistència de cultures planteja una problemàtica real, complexa, contradictòria i difícil de resoldre i, en cap cas, ha de representar un perill per a la llengua i la cultura autòctona. Sobretot, en el nostre cas, quan ens estem referint a una comunitat amb una llengua pròpia, el català, llengua d’abast mitjà i amb una pressió política i social que fa difícil el seu desenvolupament normal. Hi ha una altra línia vermella que cal no traspassar. No podem admetre, a casa nostra, cap pràctica que atempti contra els drets humans i la dignitat de les persones.
Hem de millorar en molts aspectes. Tenim molts deures pendents. Si som capaços de fer-los bé tindrem una convivència molt més productiva i ens estalviarem el conflicte entre cultures que pot contribuir a reforçar ideologies totalitàries, aquestes sí, com el feixisme i el nazisme que malauradament estan en plena i perillosa expansió a tot Europa.
Hem de passar d’afavorir el conflicte a generar oportunitats.
