Avui parlem de la Maria Marín, la Maria, la Maria del Badalona. Perquè tothom la coneix així. Maria i Badalona van lligats de la mà. És una cara del tot reconeixible per part de l’aficionat i el soci del Club de Futbol Badalona. Coneguda per estar sempre al peu del canó, amunt i avall, disposada, servicial i convençuda en la seva feina, ja fos al camp del Centenari o ara en el nou Estadi Municipal. Dies de partit i entre setmana, la Maria sempre té el “Bada” al cap.
El març del 2004, després de deixar una feina de missatgeria a Barcelona, la Maria va aterrar a l’univers del club escapulat. Una arribada que no va portar pas mala sort al club: Aquell mateix any es va assolir l’ascens a la Segona Divisió B, un dels moments que recorda amb més alegria. La seva arribada va ser a través d’antigues amistats que en aquell moment portaven el timó del club, com en Fermín Casquete. I és que la Maria, a part del seu estret vincle amb el club de futbol, la seva altra gran dedicació és la política local, amb el PSC.
Fent memòria, recorda que amb 16 anys, amb la seva colla d’amics, havien jugat “clandestinament” al camp de l’avinguda de Navarra. Es colaven a través del parc de Can Solei. Una experiència que molts badalonins recordem i hem viscut de joves. Ella, concretament, feia de portera -tot i la seva alçada-. Tanmateix, la seva afició pel Badalona reconeix que va arribar una mica tard, cap als 14 o 15 anys. Ja que ella, tossuda de mena, per tal de portar la contrària als altres, va arribar a estar uns quants anys fent-se passar per aficionada del Madrid.
En el moment de començar a treballar pel club, recorda que se li va fer difícil entendre les categories del futbol base. Un futbol base que també li porta grans records i que creu que ara caldria reforçar per tal de fer arribar més jugadors al primer equip. Dels nens, en recorda el tracte personal, els entrenaments, el contacte amb les famílies… I és que alguns els ha vist créixer des de ben petits. I d’altres, els ha vist arribar ben lluny! Com és el cas d’en Gerard Moreno, actual davanter del Vila-real i de la selecció espanyola. De casos especials, també mostra una gran sensibilitat cap en Robert Simón, jugador format a la casa i que aquest mateix any s’ha desvinculat del club per jugar la pròxima temporada al Nàstic de Tarragona.
Pel que fa al seu dia a dia, aquest és ple de futbol i feina. Li encanta i la viu com a part de la seva vida. Poques vegades ha plegat abans de les vuit del vespre, assegura. I és que a les oficines té part de la seva família. Quan parla de les oficines recorda l’època de les Termes, el Centenari i ara Montigalà. Són èpoques diferents, però en totes elles sempre ha rebut visites i trucades dels socis, amb alguns dels quals també ha consolidat una gran relació al llarg de tots aquests anys. Els socis, explica, truquen o venen per petar la xerrada, preguntar contra qui juguem el proper cap de setmana, parlar de la classificació… Del que més valora de la seva feina és aquesta gran connexió. Una afinitat que també ha establert amb companys, jugadors i directius. Per exemple, parla de la Carla i la Paula, a qui les ha vist créixer i en destaca la seva professionalitat i passió pel Badalona. Aquesta passió, vivesa o fanatisme fa que s’emportin les preocupacions a casa, assegura. I més en el seu cas, que el Badalona també la va portar a conèixer la seva parella. Els dos viuen tan intensament el Badalona que tot i discutir poques vegades, quan ho fan, és per l’equip. És a dir, un bon o mal partit influeix de ple al seu dia a dia.
De bons moments, que en són molts, recorda amb especial atenció els play-offs o els partits de Copa del Rei, sobretot el del Barça. Són dies on tothom s’entrega al màxim i fan una pinya per aconseguir la millor organització possible. De partits i rivals, com el Barça, també n’ha tret bones relacions. El contacte amb els altres clubs, presidents, responsables, li ha fet viure grans experiències. Una confiança que a vegades, d’una manera o altra, s’ha pogut traduir amb algun petit problema. Com a anècdota, recorda quan alguns jugadors del Badalona li van demanar si podia sol·licitar acreditacions perquè poguessin anar al Camp Nou a veure un partit de Lliga de Campions. La Maria, que manté una gran relació amb la gent del club blaugrana, els va poder acreditar, però de retruc va rebre una petita esbroncada per part d’algun directiu per haver fet aquest favor als jugadors. D’anècdotes, en té moltíssimes, xerra pels descosits.
De moments més foscos, en l’àmbit esportiu té clavada l’espina del dia que el Badalona es va quedar fora del Play-off d’ascens en el darrer partit de lliga, a la Ciutat Esportiva del Llevant, a Bunyol. En l’àmbit personal, recorda, emocionada, com algunes persones del seu entorn més estret han mort pel camí. Com és el cas d’en Paco, en Paquito Esquinàs, qui li va ensenyar que es podia arribar a fer de tot. Per tant, són molts els records que guarda i viu del seu pas pel club. Un exemple clar sobre com els companys poden passar a ser una peça fonamental de la teva vida, una família. La Maria ho viu tot molt intensament, diu que això a vegades l’ajuda, i d’altres, no tant.
Pel que fa als records, també parla amb certa nostàlgia del Camp del Centenari. No sap el què, però creu que alguna cosa s’ha perdut en el trasllat a l’Estadi. Les instal·lacions són les ideals, però d’alguna manera el club ha perdut part de l’essència que tenia a l’avinguda de Navarra i, també, s’ha allunyat de part de l’aficionat. És un fet que li preocupa i que creu que cal solucionar. No entén que una ciutat com Badalona, amb tanta població i tanta afició per l’esport, el futbol no tingui més seguiment i suport per intentar pujar a una categoria professional. Seria molt positiu per la ciutat, assegura.
Quan parlem de Badalona, també podem comprovar que la viu intensament. Ha viscut al Centre, a Lloreda i ara al Progrés. Quan passeja pel carrer, és saludada constantment. I en secret, ens explica que ella té mala memòria per les cares i que són tants els badalonins que la saluden, que moltes vegades ha de saludar sense saber a qui ho fa. Pel que fa a la ciutat, diu que ha conegut a gent de tots els barris. Abans la visitaven a les oficines del Centre i ara ho fan a Montigalà. Mai ha comprès l’expressió de “baixo a Badalona”. Però sí que creu que des que treballa a Montigalà potser ho entén una mica més. És una ciutat peculiar, conclou,
Més enllà del Badalona i el futbol, ara mateix li preocupa el cert distanciament entre l’Ajuntament i els ciutadans. Tanmateix, espera que la pandèmia ajudi a valorar la importància del nostre entorn, com ara la gent o els negocis de proximitat.
Aïllar a la Maria de la seva feina és difícil, molt complicat. D’una manera o altra sempre acaba retornant al Badalona. Però si intentem descobrir una mica més la seva personalitat, sabem que li agrada connectar amb la natura, el cinema i el teatre. Pel que fa a la natura, ella és sobretot de platja, ja que assegura que no podria viure a un lloc sense mar. També li agrada la rebosteria, uns pastissos que -com no podria ser d’una altra manera-, també han tastat els seus companys de feina més d’una vegada.
La Maria viu intensament la seva tasca al club, és una passió i va més enllà. Gaudeix del seu dia a dia, li encanta viatjar amb l’equip, connectar amb la gent. Ara, fa any i mig que està de baixa per una lesió al genoll i ja conta els dies per poder tornar al club de la seva vida, el Badalona.
