En l’edició d’avui veurem la història d’una masia que va ser transformada en castell. Un edifici desconegut per bona part dels badalonins i badalonines que, rere els seus murs, guarda una bona història per explicar. Sense més preàmbuls. Comencem.
Com vam veure en la història del Mas Boscà, en la zona de l’actual Pomar ja hi havia un incipient poblament arran de la conquesta franca, el que s’anomenava la Marca Hispànica. Aquest nucli, en algunes fonts de principis del segle X, l’anomenen Monistrol. L’any 989 tenim constància que el bisbe de Girona, Gotmar III, va comprar propietats en aquesta zona. Pràcticament no es coneix res d’aquest home, només que va ser bisbe de Girona entre el 985 i 994 gràcies a alguns documents de compravenda de terres d’aquest període. Entre aquests documents destaca un realitzat el 7 d’agost de l’any 989, on el bisbe Gotmar III va comprar a Edelfret una casa, unes corts, vinyes i una quarta part d’una torre amb horts per 15 mancusos d’or. És una xifra bastant elevada si tenim en compte que a l’època medieval l’or tenia un gran valor i gairebé s’acostumaven a tancar les transaccions amb moneda de plata. Arran de la compra de propietats per part del bisbe Gotmar, la zona i els voltants varen prendre el seu nom com a propi.
En aquesta època, entre els segles X i XII, Badalona estava organitzada per quatre predis, un tipus de divisió territorial d’organització feudal. Un d’aquests predis era el que conformava la vall de Pomar. Aquest veïnat estava constituït per 15 masies amb les seves respectives terres que s’organitzaven al voltant de Cal Comte. Per la seva distància amb la vila de Badalona, el nucli de Pomar funcionava com una població independent, tot i que, en la divisió parroquial, estava sota els dominis de l’església de Santa Maria de Badalona.
A través de la documentació, trobem que la següent menció referida a Cal Comte és del 25 de juny de 1370. Bernat Gotmar, descendent del bisbe de Girona, va comprar els alous, és a dir, els drets sobre les terres pertanyents a Bernat Coll. El nét de Bernat Gotmar, també anomenat Bernat, va vendre la masia de Cal Comte i els alous a Guillem Leget el 6 d’abril de 1402. Guillem no va tenir descendents homes, de manera que la seva filla Joana fou l’hereva del patrimoni familiar. Aquesta va ser casada amb Joan de Vilalba, pagès rellevant en la zona del baix Montseny, per unir el patrimoni de les dues famílies, el qual era bastant considerable. La néta del matrimoni, Brígida Beuda i Vilalba, va ser casada amb Pere de Blanes. Els Blanes eren una de les famílies nobiliàries més antigues del Principat. L’origen d’aquesta nissaga es remunta al segle IX, quan en la conquesta per part dels francs del territori català, el comte Guillem de Savoia va ser recompensat pels seus esforços bèl·lics amb els drets sobre la vila de Blanes. El comte Guillem s’hi va instal·lar i féu construir un castell i un port. L’assentament definitiu de Guillem a la vila van fer que acabés canviant el cognom Savoia per adoptar el de Blanes, iniciant així la casa comtal.
Els Blanes van ascendir dins la noblesa catalana, tenint càrrecs importants dins la Corona d’Aragó. Un exemple seria Ramon de Blanes el qual va ser majordom reial, l’encarregat de gestionar la casa reial de Martí I, però també va ser ambaixador al regne d’Anglaterra. El creixement del seu poder i influència, va permetre als Blanes concertar el matrimoni entre Vidal de Blanes i Toda de Centelles, senyora de la baronia i el castell de Centelles. El resultat de la unió va donar lloc a una família amb grans dominis que incloïen els territoris osonencs i possessions al regne de València, on eren comtes d’Oliva i senyors de Nules.
Incorporada dins de l’extens patrimoni de la família Blanes Centelles, Cal Comte es va convertir en el centre de la Quadra de Blanes. Segons l’organització territorial medieval, una quadra era un districte especial dins del territori d’un castell termenat, és a dir, amb jurisdicció pròpia. Aquest privilegi permetia al nucli poblacional de Pomar poder actuar com una vila, amb un alcalde propi, independent de Badalona. L’origen d’aquest privilegi ens el recorda una carta del 22 d’abril de 1538 escrita per Onofre Joan de Blanes, baró de Centelles, al rei Carles I d’Espanya. En aquesta missiva, Onofre Joan de Blanes li demanava la continuïtat del privilegi que havia estat concedit pel rei Jaume I com a recompensa de la participació de la família en la conquesta de Mallorca. Ens podem fer a la idea que una part del veïnat de Pomar funcionava com el feu de la família Blanes Centelles, on durant més de 200 anys van apareixent en diferents documents de concessió, préstecs i altres relacionats amb l’administració de les terres de la Quadra Blanes, la qual hem de recordar que era un nucli agrari molt important.
Durant de la Guerra de Successió, part del castell dels Centelles, ubicat a Sant Martí de Centelles, va quedar destruït per les tropes borbòniques. La família va començar traslladar objectes del que havia estat la seva residència primigènia a altres possessions, entre les quals, Cal Comte. D’aquesta època s’originà la llegenda de Blanca de Centelles. Segons la rondalla, aquesta dama va morir durant l’assalt al castell i a causa de la destrucció de les possessions de la família, uns monjos cartoixans van portar el seu cos fins a Badalona, on la van enterrar en els jardins de la masia. Diu la llegenda que en algunes nits es pot veure l’ànima de Blanca de Centelles, errant i trista pel seu destí.
Com tota llegenda, hi ha una part de realitat i una part d’invenció. Si bé és cert que Blanca va existir, filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa, el cas és que va morir 300 anys abans dels fets, el 1349. Va ser enterrada en la capella del castell de Vallparadís, a Terrassa, edifici que donà a l’orde dels cartoixans que s’hi van instal·lar i el van reconvertir en el monestir de Sant Jaume de Vallparadís. El 1413 els monjos cartoixans van fundar un altre monestir, la Cartoixa de Montalegre, en la que s’hi van traslladar poc després. En aquest trasllat, es van emportar les despulles de Blanca de Centelles, la seva benefactora, i la van enterrar en el presbiteri de l’església.
Foto: Museu de Badalona
Després d’aquest incís, reprenem el relat. Fins al moment, hem estat parlant de la masia de Cal Comte, però no del castell de Godmar. Al llarg dels anys, la masia de Cal Comte va ser transformada a demanda de les necessitats dels seus propietaris. Assentada sobre una vil·la romana, la casa constava d’una estructura de planta baixa amb dos pisos de tres cossos. En les reformes dutes a terme a principis del segle XV, es va construir una galeria d’estil gòtic i es varen eixamplar les finestres i pòrtics d’estil romànic dels segles XII i XIII. També es va reformar la capella, construïda el segle XII. A causa de les incursions pirates que patia la costa catalana, es va construir també una torre de guaita de 15 metres i el pont que la unia amb la masia. Les reformes van donar com a resultat una masia fortificada ben escaient per ser la residència i centre de poder dels Blanes Centelles.
Com passà a la resta de famílies nobles de Catalunya, durant els segles XVII i XVIII, el trasllat del poder de Barcelona a Madrid va comportar que moltes famílies nobles catalanes s’emparentessin amb famílies castellanes per buscar el favor de la cort reial. El resultat va ser que la unió d’aquestes famílies va comportar, en molts casos, la pèrdua del nom i l’abandonament de moltes propietats. Entre el segle XVIII i XIX, la família Blanes Centelles s’havia unit a grans cases nobles espanyoles com els Moncayo o els Pignatelli de Aragón. Benito Llanza y Esquivel, l’hereu per part dels Blanes, es va casar María de la Concepción Pignatelli de Aragón y Bellonio, IX duquessa de Solferino. Potser per vanitat o perquè Cal Comte necessitava una reforma, Benito Llanza, el 1850, va manar reformar la masia per convertir-la en un castell. El castell de Godmar.
No hi ha massa referències sobre el procés de reforma, ni tan sols ha transcendit el nom de l’arquitecte, però les actuacions que es van dur a terme es poden observar a simple vista. Les obres van canviar totalment la fesomia de la masia: per donar-li un aire de fortificació medieval, es van construir muralles i torres d’estil neogòtic, a la vegada que se li van afegir elements defensius com matacans i troneres. Per acabar d’adobar el conjunt, se li van afegir elements arquitectònics originals del mas Cerdà, casa natal d’Ildefons Cerdà i creador de l’Eixample i del castell dels Centelles, els quals van anar espoliant a mesura que s’anaven executant les obres. D’aquesta manera, entre els elements moderns de l’edifici, trobem finestres i arcs gòtics, però es destaca per sobre de tot l’escut dels Centelles que fou col·locat a la porta principal del neocastell. Els treballs de reforma també van actuar en la capella per tornar a celebrar el culte. El 5 de desembre de 1850 es va rebre el permís per celebrar missa en la capella pública dedicada al Sant Crist. Les reformes en aquest espai es van acabar el 1880: es van instal·lar uns mosaics per l’artista Lluís Bru, autor dels mosaics del Palau de la Música de Barcelona o la Casa Lleó Morera, l’estació del Nord de València o els de la Cordeleria Domènech, la fàbrica Ribó o la Llauna. En la capella es va instal·lar una imatge de la Immaculada tallada en fusta que es conserva parcialment i que prové del Palacio de Casetas de Saragossa. També hi ha una imatge de Sant Agustí de la casa Marès tallada per l’escultor Ramon Amadeu i una altra escultura de Sant Lluís Gonzaga vestit de patge, l’única que es coneix amb aquest estil. Finalment, el crucifix de la capella, datat del segle XV, va ser restaurat pel mateix Frederic Marès.
A causa de les idees tradicionalistes del fill de Benito, Manuel Llanza, el recent castell de Godmar va esdevenir un dels nuclis del carlisme polític a Catalunya. Aquest fet, sumat a la convulsió social del primer terç del segle XX, va fer que a l’esclat de la Guerra Civil, el castell de Godmar fos requisat per les autoritats republicanes. Aquestes usaren el castell com a habitatge per donar aixopluc als refugiats de la guerra, però a la vegada, gran part del seu mobiliari fou saquejat i l’edifici patí un greu deteriorament. Després de la guerra, els anteriors propietaris van recuperar el castell, però el 1960 l’ajuntament franquista els hi va expropiar les vinyes. Set anys més tard, el 1967 s’aprovà el projecte de l’Obra Sindical del Hogar per construir-hi una Unidad Vecinal de Absorción, un conjunt de 2.000 habitatges. Naixia així l’actual barri de Pomar.
El projecte del castell de Godmar mai ha estat massa documentat atès que tant per l’autor, un arquitecte de poc renom, del qual no ha transcendit el nom, com per les accions realitzades, és considerat un edifici d’un modest valor arquitectònic. Tanmateix, per la seva singularitat arquitectònica com per ser un element important dins la història de Badalona, el Castell de Godmar representa un edifici únic per la ciutat. Actualment hi ha un pitch&putt, un camp de golf, però el castell també ha estat escenari de pel·lícules com l’Enigma Verdaguer, anuncis publicitaris de Prenatal, Zara o La Vanguardia, a més de celebrar-se edicions internacionals de la revista Vogue. L’edifici es pot visitar en algunes ocasions d’acord amb els propietaris. La desconeixença de la seva història i existència es podria resoldre si hi hagués alguna iniciativa amb l’administració per arribar algun consens que beneficiés a totes les parts. D’aquesta manera, la ciutat podria tornar a conèixer una part important del seu passat.
