Ara ja sí que em queden quatre telenotícies per marxar de Badalona. Vint-i-un anys després de fer-hi vida, i de crear una vida, marxo per a començar una nova etapa. I amb la mudança al cap, quan em paro a pensar què trobaré a faltar quan marxi de Badalona, ara ja no és el què, sinó el qui. I em venen al cap moltíssimes persones. Amb nom i cognoms algunes; amb només el nom de pila, altres. I anònims però amb cares reconegudes. Perquè és tota aquella gent que et creues diàriament pels carrers i pels comerços habituals. El formigueig de gent que ha format part del meu dia a dia en aquesta intensa ciutat que ara deixo per anar al poble a baixar el ritme. Un altre formiguer, amb menys formigues.
Hi ha dos sons que em desperten cada matí i que trobaré a faltar. La persiana de la Rosi de la perfumeria de sota casa obrint-se; i el so dels cops que fa el Jóse contra el calaix de fusta per treure el marro cada vegada que fa un cafè. Que en fa molts, per cert, perquè té un dels cafès més bons de Badalona.
Quan baixo al carrer, l’Abú ja té la parada de fruita muntada i em fa tastar les cireres! L’Abú, la Rosi el Jóse són els botiguers-veïns que em fan sentir que cada dia surt el sol i que no vivim mai sols. Un bon dia, un què tal? I un favor. Sempre hi són.
D’amics, coneguts i saludats n’hi ha tants que si fes el llistat, ja ompliria tot l’article i seria avorrit i segurament injust, perquè la possibilitat que em deixés algun nom és alta. Però a la ment hi tinc persones que no puc deixar de citar: com els meus antics companys de junta de l’associació de veïns del Centre, capitanejats pel gran Jaume Oliveras. Veïns lluitadors i gent honesta, que ens hem anat trobant sempre pels carrers sense escatimar l’abraçada i els cinc minuts de què tal? Com et va? Com esteu?
De botiguers també trobaré a faltar els de Can Boter, Can Costa, Can Corbera, Can Gòdia, Can Viñas, els Cuevas, la del Pantagruel, les del forn de Sant Pere, L’Ona -aquella senyora tan autèntica de la Bodegueta Costillo-, el quiosquer, Can Comas, la de la copisteria, els del súper Egea, les del peix, la llibreria, les flors, la roba, les sabates i la benzinera. Ah! I el German, l’electricista, el meu àngel de la guarda. Desenes de persones que fan de nexe d’unió entre les necessitats del dia a dia i el seu somriure tatuat en el teu.
Gent amb qui he compartit petites estones que sumen riquesa social. Motxilla de les bones! Me’n vaig sabent que queden converses penjades, dades incompletes, picades d’ullet pendents. Però me’n vaig feliç d’haver vist que la majoria de botiguers són a peu de canó. Malgrat la pandèmia més bèstia dels darrers cent anys, malgrat les dificultats i els pals a les rodes, la grisor i el pessimisme. Ells han estat a primera línia, oferint el gènere, sense defallir. Me’n vaig a viure al poble, amb el meu marit botiguer, el km zero més proper encara, tant, que en diré el metre zero. I em sento una privilegiada, per què no dir-ho.
També penso en els veïns dels carrers on he viscut. Sobretot els del carrer Sant Francesc d’Assís. Les Campmany, els Platero, la Txell i l’Oriol, els Sevilla, els Torras, la Costa, el grandíssim Ciríaco. Menció especial per a la Maria Rosa, que va fer de cangur de la meva filla, i amb els anys, ens ha seguit cuidant fent-nos de iaia-iaia, o sigui, mimant-nos: pastissos, brous, boles de xocolata, llibres, menjar per en Pat, fundes de coixí, tovallons o “tapetes”. La seva producció és a casa, com les bigues i els pilars. Uns pilars que ara he falcat lluny d’aquí. I que em sostenen amarats de badalonisme. Així que amics, coneguts i saludats: a reveure i gràcies!
