Vull deixar constància en aquest primer article, que tinc l’honor de poder publicar en aquesta revista, que escriure de i sobre Badalona sempre és complex, i ho vull fer de manera reposada i observant què passa, també, a la Barcelona metropolitana. Allà és on trobarem fórmules i equacions que ens permetin adreçar el rumb i encarar els reptes per deixar als nostres fills i filles una ciutat més justa.
Aprofitant l’enderroc (o no) d’un edifici singular com el de la Mobba, vull plantejar algunes reflexions que ens poden ajudar a entendre perquè acabarà enderrocat i no convertit en un equipament municipal per a dinamitzar socialment la ciutat.
Un dels principals èxits que ha permès a Barcelona repensar edificis singulars i equipaments municipals ha estat la gestió cívica. La gestió cívica és l’instrument que han fet servir per acordar, conjuntament amb entitats i associacions, la dinamització social, cultural i juvenil d’edificis que s’han convertit en un equipament municipal que dinamitza, des de la proximitat, activitats per als veïns i veïnes.
Avui Badalona es troba lluny de poder ser reconeguda en un model de concertació públic (Ajuntament) – privat (associacions) com el que s’han dotat Barcelona o altres ciutats metropolitanes per a la gestió de centres cívics, equipaments juvenils, culturals o esportius. Les causes d’aquest desert les podem atribuir a la falta de planificació en la conservació del patrimoni municipal, la mancança de plans sectorials municipals ambiciosos en l’àmbit de cultura i joventut, però també la falta de formació associativa i de la feble xarxa d’associacions que no es consolida per problemes estructurals de la vida associativa com són el relleu constant al capdavant de les associacions i l’infrafinançament al qual les condemna l’Ajuntament.
Mentre altres ciutats metropolitanes es van dedicar escrupolosament a dotar de recursos i a desenvolupar projectes de base social i comunitària durant els 80 i 90 amb un control del retorn que això suposava per la ciutat; a Badalona, les elits polítiques del moment van debilitar parcialment el teixit associatiu amb obscurs interessos electoralistes pel mig.
Posar-se davant del mirall i veure’s les vergonyes no és un exercici fàcil, però és indispensable per avançar i refer allò que podem i volem que es faci millor. La diversitat d’associacions i entitats que existeix a Badalona cal reivindicar-la. Cal que els nostres responsables institucionals deixin d’articular la relació amb el teixit associatiu com un mer intercanvi de recursos per transformar aquesta relació en una eina potent de vertebració de la vida a la ciutat.
Si l’enderroc de la Mobba no es pot aturar, que serveixi com a reflexió per definir com consolidar el teixit associatiu cultural, social i esportiu per suplir allò que l’administració no és capaç de fer, preservar el nostre patrimoni arquitectònic. Preservar-lo vol dir també recordar i reivindicar el passat industrial de la nostra ciutat. És, en definitiva, la història de tots nosaltres.
